Durant el confinament em vaig començar a fer fotos eròtiques. Autoretrats que em recordessin que era algú desitjable, per a mi, principalment. M’havien deixat i aquell primer mes no va ser fàcil. Vaig haver de gestionar aquell rebuig a la vegada que el món semblava haver fet realitat les ficcions distòpiques, que la feina i la facturació s’aturava en sec i que a casa els fills s’havien tancat cadascú en el seu petit món. Els meus i jo teníem bona salut, això sí. I això era molt, donades les circumstàncies. I casa i bones condicions materials. Tampoc em sentia sola perquè la meva xarxa familiar i d’amistats estava activa i viva a través de missatges, trucades i videotrucades.

En un impuls barrejat d’avorriment i ganes d’estar bé, vaig agafar el mòbil i em vaig començar a retratar nua. M’agrada la fotografia. El meu pare era fotògraf aficionat i als estudis de tècnica de cinema que vaig fer, també hi teníem una assignatura de fotografia. Com que el pare dels meus fills era fotògraf, vaig abandonar-la, perquè ja hi havia algú altre que agafava la càmera. Amb el divorci i les possibilitats de la bona òptica Leika d’aquell Huawei que em vaig comprar, vaig tornar a recuperar el gust per la foto. Però mai m’havia retratat d’aquella manera i va resultar una experiència poderosa. Em despullava i componia el pla utilitzant el meu cos per obtenir una imatge que a mi em resultés excitant. Perquè era a mi a qui parlava. Es tractava d’un monòleg i no tenia altra intenció que la de dir-me coses, d’explicar-me qui soc.

Sempre he pensat que sigui quin sigui el teu cos, és molt difícil, gairebé impossible, gaudir del sexe amb plenitud si tu mateixa no et poses. Sempre procuro que l’energia sexual, en primer lloc, parteixi de mi cap a mi. Una energia, per exemple, en forma de mirada. I aquell març del 2020 vaig descobrir que la mirada a través dels autoretrats eròtics tenia una gran força. Que l’Anna que apareixia a la pantalla del mòbil era poderosa, sensual i elegant, tal com jo volia. Que era bella i emetia desig sense necessitat d’una mirada externa. I aquesta independència em va fer sentir de meravella.

Me’n vaig continuar fent i me’n continuo fent encara ara, de tant en tant. No té voluntat de narcisisme i sí de joc, d’acte artístic i de continuar un diàleg amb mi mateixa que no vull abandonar. Perquè no vull deixar de mirar-me d’una determinada manera i dir-me determinades coses. Com ara que m’agrado i em desitjo. I insisteixo en el fet que no són les frases d’una egòlatra. Les dones no ens han educat per mirar-nos bé a nosaltres mateixes i sí per mirar-nos en funció d’un altre, i el que estic proposant és tot el contrari, és trencar amb aquesta aprovació externa. I tot i que en algunes ocasions puc acabar compartint les imatges amb altres persones que em ve de gust i em semblen de confiança, les fotografies continuo dedicant-me-les a mi com una mena de carícia d’aquelles que només es pot dedicar una mateixa. Jo de vosaltres ho provaria.