Els desapareguts sirians

La història que sembla no tenir un final i que per això provoca un dolor persistent i continuat va començar a l’aeroport de Damasc el 20 de setembre de l’any 2012.

El que havia de ser una escena quotidiana, la d’un fill que va a buscar el seu pare que torna d’un llarg viatge, l’arribada a casa, on els espera la família amb la taula parada, s’ha convertit en un silenci i un forat que ja fa vuit anys que dura.

Encara avui, la dona que parla, la dona que es presenta com a Fadwa Mahmoud, ciutadana siriana, la dona que assenyala les fotos projectades en una pantalla -“el meu fill Maher i el meu marit Abd al-Aziz”-, encara avui, diu, no ha tingut ni una sola informació oficial sobre el destí dels seus familiars, des d’aquell 20 de setembre. Només d’una font no oficial sap que tots dos van ser traslladats a una caserna dels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit de l’aire, on van estar detinguts fins al mes de febrer del 2013. Però a partir d’aquesta data ni una paraula, ni una sola informació. Un silenci espès i un menyspreu absolut, burocràtic, indiferent, venjatiu.

“Les autoritats sirianes del règim de Baixar al-Assad -diu la Fadwa aixecant la veu, emocionada- neguen que fossin arrestats, detinguts. I l’agència oficial de notícies afirma que van ser segrestats per un grup terrorista ”.

Un grup sense identificar, esclar. Però el seu cas, segueix explicant la Fadwa, no és un cas aïllat. Ella parla en nom de les desenes de milers de desapareguts a mans del règim -Amnistia Internacional calcula que superen els 75.000-. Homes, dones i nens detinguts, torturats, probablement assassinats, sobre els quals no es diu ni una paraula i dels quals és impossible seguir el rastre per saber quin ha sigut el seu destí.

“Vostès que han viscut una guerra civil, vostès que saben què vol dir perdre un familiar i no poder-ne recuperar ni tan sols el cos per enterrar-lo, vostès -plora la dona davant d’un auditori que l’escolta a la Casa Àrab, a Madrid, en un silenci sepulcral-, vostès em poden entendre: nosaltres, els familiars dels desapareguts, només volem saber quin ha sigut el destí dels nostres fills, pares, dones i, si els han assassinat, que ens en tornin almenys els cossos per poder-los enterrar i acomiadar dignament”.

Asseguda a la dreta de la Fadwa parla a continuació Leen Hashem en nom d’Amnistia Internacional. Dona més xifres. Explica com l’estat sirià actua amb total impunitat contra els que considera els seus enemics, els fa desaparèixer, els aïlla del món, els tanca en presons secretes on emmalalteixen i són torturats salvatgement. Diu que ara que s’acaba la guerra és un deure d’humanitat informar les famílies sobre el destí dels desapareguts, perquè no fer-ho vol dir allargar la guerra durant generacions, la guerra íntima, la guerra privada, el dolor de mai acabar.

I és el fotògraf Ricard García Vilanova qui parla a continuació. Ricard García Vilanova ha cobert la guerra siriana des que va començar com una revolta democràtica, i ha seguit els passos, la vida i la mort de l’Estat Islàmic. Les seves fotografies fetes durant aquests últims vuit anys -que aviat sortiran publicades com a llibre per l’editorial Blume- són el testimoni gràfic més complet que tenim a disposició. Vilanova prova d’explicar el context de la guerra, els fets, els perquès, es resisteix que tot plegat s’oblidi, es banalitzi el que encara està passant, deixem de tenir consciència sobre els milers de víctimes, sobre les persones que, com la Fadwa, tenen l’esperança que nosaltres, “els països que podem fer alguna cosa”, la fem.

Després de les intervencions, visitem una exposició sobre relats i testimonis de les famílies dels detinguts i desapareguts. Hi ha un text que em crida l’atenció, perquè demostra la fragilitat de la vida, com de cop i volta, un vespre, la normalitat es pot trasbalsar.

És la trucada entre dos germans:

Jamal: Hola?

Nader: On ets? La mare t’espera per sopar. Vens?

Jamal: No puc venir. No ho sé.

Nader: Què vols dir? Estàs ocupat?

Jamal: Estic cansat.

Nader : Sopem sense esperar-te? Hola? Hola?

La trucada es talla. El Jamal va ser detingut i torturat durant un any i mig. Alliberat, va explicar que aquell dia, durant la trucada, tenia a casa, al seu costat, la policia que el va detenir.