Maduro i el seu xandall: quan la roba es converteix en missatge
La pel·lícula distòpica i de sàtira política Don’t look up (2021) retratava una societat incapaç d’afrontar una amenaça existencial imminent. Davant la destrucció anunciada del món, els protagonistes preferien mirar a una altra banda, atrapats en qüestions irrellevants. Avui, en un context de profunda desafecció política, d’impotència col·lectiva i superficialitat generalitzada, sembla que estiguem vivint el nostre Don’t look up particular.
Mentre la captura de Nicolás Maduro suposa un cop d’extrema gravetat contra l’ordre internacional, qüestionant principis fonamentals com la sobirania estatal i la prohibició de l’ús de la força com a instrument de governança global, amb riscos reals d’escalada cap a un conflicte d’abast mundial, una part de la població ha preferit fixar l’atenció en el xandall de Maduro, fins i tot esgotant existències. Mirar cap a una altra banda, desplaçar l’atenció cap al gest o la superficialitat, és sovint la manera com les societats eviten enfrontar-se a les conseqüències dels seus propis límits. Però, més enllà d’acceptar la futilitat de l’anècdota, el xandall mereix ser analitzat com un element que contribueix a construir el relat del moment polític.
Hi va haver un temps en què els dictadors d’esquerres de Llatinoamèrica van construir la seva estètica a través de la indumentària militar, com a prolongació del missatge ideològic. Aquesta estètica partia, inevitablement, de la figura del Che Guevara i passava després per Fidel Castro i Hugo Chávez, amb uniformes de combat verd oliva, armilles o guerreres i botes militars. Diferent de la de dictadors de dretes com Pinochet o Videla, plens de medalles i distincions que recordaven la jerarquia i els separaven del poble, aquesta roba encarnava clarament la idea de revolució permanent, els seus orígens guerrillers i la imatge del lluitador al costat de la gent.
El canvi dràstic d’aquesta vestimenta que semblava consolidada va venir de la mà de Fidel Castro, qui, des del 2006, va convertir el xandall esportiu en la seva imatge dels darrers anys de vida. Batejat com el fenomen del “xandallisme revolucionari”, buscava construir la idea d’“home comú”, acostar-se a un públic jove i associar-se a l’activitat física, reforçant un cert vigor malgrat els estralls de salut i l’edat avançada. Un fenomen que van seguir Hugo Chávez i Nicolás Maduro, apareixent sovint amb xandalls de colors relacionats amb el socialisme bolivarià per connectar amb les masses.
En totes les imatges que ens han arribat de Maduro pres, s’ha produït un autèntic desplegament “xandallil”, des del model Nike Tech gris fins a dessuadores de colors foscos, ja sense els tons vius de la bandera veneçolana que tant lluïa en públic. Aquesta roba, que probablement li facilita la detenció, té un objectiu clar: desmuntar públicament la imatge de dignitat del dictador, evitant transmetre’l com a líder o màrtir. El xandall és una peça versàtil que, en aquest cas, els Estats Units està usant per mostrar el cos de Maduro com a perdedor, fent que la famosa frase de Karl Lagerfeld adquireixi un nou sentit: “El xandall és un signe de derrota. Quan perds el control sobre la teva vida, et compres un xandall”.
