El 31 d’agost es commemora un quart de segle de la mort de Diana Spencer en un accident de trànsit a París. Aquest és el relat invers de la vida de la que va ser la dona de l’hereu Windsor, el gran xou mediàtic de finals del segle XX que va atraure i mantenir l’audiència enganxada. Lady Di ho va canviar gairebé tot, però, al capdavall, tot ha continuat igual.

Epíleg:

Elton John, aleshores i ara

Elton John uneix simbòlicament dues dates molt rellevants per a la casa dels Windsor: el 6 de setembre del 1997 i el 4 de juny del 2022. Pràcticament vint-i-cinc anys de diferència que marquen la distància entre el rebuig a una molt tibada reina Elisabet II i el perdó de tots els pecats –que no deuen haver sigut pocs en 96 anys de vida– arran de les celebracions del Jubileu de Platí de la monarca els darrers dies de la passada primavera. En totes dues ocasions, el cantant, amic personal de l’anomenada pomposament i demagògicament “princesa del poble”, que havia conegut el 1981, poc abans del casament amb Carles d’Anglaterra, va tenir un paper destacat. Al final, la suposada transgressió vital d’Elton John ha acabat sent, també, una coartada més per a la renovada operació de blanqueig de la monarquia britànica. Com de costum, guanya la banca.

En la primera intervenció, Elton John va actuar durant el funeral de Lady Di a l’abadia de Westminster. En directe, i tocant el piano, va interpretar una versió de la famosíssima cançó Candle in the wind, escrita originalment com a homenatge a Marilyn Monroe el 1973. El compositor Bernie Taupin i John van fer una lletra ad hoc per a la trista cerimònia de comiat de Diana de Gal·les. En la segona ocasió, míster Rocket Man va aparèixer en un vídeo projectat sobre la façana principal del palau de Buckingham la nit del concert del Jubileu. Va cantar Your song per a la reina. Aquella nit, tot era façana.

Abans de començar, Elton John –que ja havia participat en les cerimònies dels jubileus d’or, el 2002, i en la del de diamants, el 2012– va fer arribar un missatge a Elisabet II. Hi deia: “Majestat, felicitats pels increïbles 70 anys com la nostra monarca governant. Ha estat un viatge increïble per a vós i heu sigut una part molt important de la meva vida des que era petit fins a l’actualitat. Volia enregistrar alguna cosa per a vós en un lloc que us agradés. Així doncs, som aquí, al saló vermell del castell de Windsor. Vaig pensar que seria el lloc ideal per retre homenatge al vostre increïble regnat, gràcies”.

Reconeixement total, sens dubte, però una mica menys de lirisme kitsch que en les paraules dedicades a Diana quan li va cantar: “Adeu, Rosa d’Anglaterra / Que creixis en els nostres cors/ Vas ser la gràcia que et vas posar/ On es van trencar tantes vides/ Vas cridar al nostre país/ I als que pateixen els vas alleugerir, xiuxiuejant-los/ Ara pertanys al cel/ I els estels escriuen el teu nom”.

La memòria dels estels, però, és fugaç, com la llum que emeten i que quan la veiem ja no existeix. És un miratge, una il·lusió. Vint-i-cinc anys després de la seva mort, Diana també comença a ser-ho. La dona que va gosar desafiar des del seu propi privilegi les regles mafioses de la Firma–com en diu la premsa britànica dels Windsor–, va acabar xocant contra la realitat la nit del 31 d’agost del 1997, al túnel del Pont de l’Alma de París. Hi va perdre la vida i va guanyar la immortalitat. Com James Dean. Cap gran negoci, però. Només tenia 36 anys.

Un quart de segle més tard, la reina, l’àvia del poble, ocupa la constel·lació que Diana havia fet seva, sisplau per força. La princesa és, només, un record molest per als Windsor. Poc més que l’estàtua de bronze comissionada pels seus dos fills, Guillem i Enric, que s’aixeca a Sunken Garden, a Kensington Palace, la seva residència oficial després que es divorciés de Carles d’Anglaterra el 1996, passats quatre anys de la separació oficial a tots els efectes.

Capítol III:

L'accident i la reacció popular

Al Regne Unit s'acostuma a dir que la mort de Diana va ser tan impactant com l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy. Els babyboomers i els integrants de la generació X en parlen en els mateixos termes –“on eres quan vas tenir notícia de l’accident?”– com més de trenta anys abans ho van fer els que havien nascut amb l’inici de la Segona Guerra Mundial sobre el magnicidi de Dallas. O com els mateixos membres de la generació X parlarien quatre anys més tard dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.

El titular de la primera pàgina del Herald Tribune de l’1 de setembre del 1997 va ser altisonant: “El món plora la princesa del poble”. S’estigui o no d’acord amb la definició, és innegable que la intervenció de Tony Blair va ser una peça mestra de la comunicació política, també o especialment perquè no va fer cap esforç per amagar les emocions. Tot el contrari que la reina, una dona de gel per a qui la mort de Diana va ser, sobretot, una enutjosa tempesta de final d’estiu que gairebé esdevé un terratrèmol.

Entre altres paraules, Tony Blair va dir: “Em sento com tothom avui en aquest país: completament destrossat… Avui som una nació en estat de xoc… Era un ésser humà meravellós i càlid… La seva pròpia vida sovint va estar tristament tocada per la tragèdia… Ella ens revelaria a tots la profunditat de la seva compassió i la seva humanitat. Sabem com de difícils van ser les coses de vegades per a ella. Estic segur que només ho podem endevinar, però la gent de tot arreu, no només aquí al Regne Unit, a tot arreu, va tenir fe en la princesa Diana. Els agradava, l’estimaven. La gent la considerava una persona més; era la princesa del poble. I així és com romandrà en els nostres cors i en els nostres records per sempre…”.

És rellevant tenir present l’epíleg d’aquesta història –la intervenció d’Elton John en homenatge a Elisabet II– perquè el que va quedar en evidència durant la setmana que va transcórrer entre l’accident i el funeral és que “l’estat d’ànim es tornava realment en contra dels royals”, com va escriure el llavors director de comunicacions de Blair, Alastair Campbell, segons queda reflectit als seus dietaris (4 de setembre de 1997: The Blair Years). “Però hi havia d’haver més grans anuncis per omplir el buit i també els royals havien de ser més visibles. En un món ideal, haurien tornat aviat a Londres i s’haurien barrejat amb la gent”. Aquesta darrera frase, inclosa també en l’entrada del 4 de setembre, avançaria el que vint-i-cinc anys després constituiria tota una sorpresa durant la celebració de la primera jornada del Jubileu de Platí: la passejada de Carles i Camilla entre el poble, un fet del tot inusual per a l’hereu, potser una lliçó més d’aquells dies del 1997 que van canviar per sempre la relació de la monarquia amb la societat britànica i amb els mitjans de comunicació. O quasi.

Muntanyes de flors a les portes del Palau de Buckingham, muntanyes de flors a les portes del de Kensington, els britànics, tan poc avesats a traspuar emocions, segons el tòpic, van córrer a abraçar el dolor i a expressar com mai abans un sentiment d’orfandat. De sobte, una figura que havia format part de la iconografia nacional des del 1981 s’esvaïa en les més tràgiques circumstàncies. La mort la feia eterna. Però hi havia uns culpables de la tragèdia als quals maleir: la premsa sensacionalista, els paparazzi, els editors que oferien el que no estava escrit per unes imatges, les que fossin, de la princesa.

La penitència que pagava la societat britànica estava en l’origen del pecat: l’adoració per la premsa sensacionalista i la impunitat dels grans senyors de Fleet Street, màsters d’un univers acostumat a negociar amb la vida dels altres. És un pecat que, modernament, venia de tres dècades enrere i que s’ancorava en una tradició que es remunta molt més enllà: un mínim de dos segles. A finals de la dècada de 1960, el magnat dels mitjans de comunicació australià Rupert Murdoch va entrar a la indústria de la premsa britànica i va comprar The Sun. Sabent que el diari, amb pocs recursos, no guanyaria els competidors amb un periodisme rigorós, es va centrar en el sensacionalisme. A mesura que la població mirava cada cop més la televisió, The Sun va fixar la seva atenció en la vida dels actors i famosos tant dins com fora de la pantalla. El contingut dels articles es va desplaçar cap a una fascinació per la vida sexual i amorosa d’aquests famosos. Altres diaris van seguir-ne l’exemple, inclòs The News of the World, que va tancar el 2011 arran de l’escàndol de la pirateria telefònica com a forma d’obtenir notícies.

En el fons, hi ha un substrat enormement classista en aquesta actuació dels magnats de la premsa. Els grans mitjans es beneficien de la necessitat d’entretenir, i se serveixen de la millor carn possible per atreure les feres: en aquells moments, anys vuitanta i noranta, Diana de Gal·les. Aquest ecosistema informatiu malaltís és el mateix contra el qual, més de vint anys després, es rebel·larà el fill petit de Diana, Enric, una rebel·lia després de tota una vida de privilegi, que vol seguir mantenint, fent de la rebel·lia sense riscos negoci i raó de ser. Tot plegat s’havia originat al segle XVIII, quan els diaris tabloides comencen a guanyar-se la fama de grollers i divertits. I la tradició més la visió de Murdoch del negoci és el que en bona part explica o dona context a l’ascens, glorificació, desgràcia i mort de Diana de Gal·les, la primera instagramer i influencer del món molt abans que hi hagués Instagram i que els influencers es guanyessin la vida venent la seva mercaderia més íntima.

Capítol II:

Construcció i deconstrucció dels mites

Quan neix el mite? Mite o indústria, però? Construcció o desconstrucció? De què, exactament? De la princesa rebel, de la “princesa del poble”, o d’una molt tibada monarquia britànica, de celles altes i allunyada de la societat? Perquè a mesura que neix el mite de Diana, el que també es va desfent, com un terrós de sucre amarg i agre, és el de la família reial. La tradicional. I per això, perquè ho entenen, s’obren de braços a Kate Middleton i més tard a Meghan Markle, si bé l’actriu els acaba aixafant la guitarra. És el fantasma de Diana, sens dubte, que com el de la Rebecca de Hitchcock pesa com una llosa.

El mite neix quan Diana declara que actua segons el seu cor i no el seu cap? Un desafiament, un altre, a la monarquia amb què s’havia casat el 1981, davant de la mirada de 2.650 convidats a la catedral de Saint Paul i 700 milions de persones a través de la televisió? El mite neix quan encaixa la mà, sense guants, a un malalt de sida? L’escena va tenir lloc el 1987. El seu matrimoni amb Carles d’Anglaterra ja era un desastre, només una façana més, com la del Palau de Buckingham, i qualsevol gest que se sortís del protocol habitual era una forma de protesta, de rebuig contra la presó daurada i els seus carcellers.

Diana va assumir públicament nombroses causes benèfiques. La de la crisi de la sida, potser una de les primeres, i una de les més rellevants des del punt de vista social, va tenir lloc quan es va obrir al Regne Unit la primera secció especialitzada en la malaltia al Middlesex Hospital de Londres. Durant la visita a la unitat, va donar la mà a un dels pacients, malalt terminal. Ho va fer sense guants, un gest doblement significatiu. Primer, perquè en aquell moment l’estigma al voltant de l’epidèmia encara pervivia, i moltes persones no volien tocar els que la patien per por de contagiar-se. Però també, i potser només va ser un gest inconscient en aquest cas, perquè una de les regles d’or de la monarquia britànica és que la reina mai no encaixa la mà sense guants, i només s’ha de fer si és ella qui inicia el gest. Era la reialesa de Diana de cor i no de formes? Ella va fer el pas. Sense guants. Ho hauria fet Elisabet II?

A la biografia que es va publicar el 1992, Diana: Her true story—In her own words, Andrew Morton escriu en relació amb la referida visita a la unitat de la sida que en donar la mà al pacient, la princesa va “fer més que ningú per eliminar l’estigma que envoltava el virus mortal de la sida... Sense ser capaç d’articular-ho completament, Diana tenia una missió humanitària per a ella mateixa que va transcendir els avorrits compromisos reials tradicionals”.

L’encaixada de mans amb malalts de sida es repetiria per tot el món. Toronto, San Francisco, Sud-àfrica… De la mateixa manera que després, el gener del 1997, uns mesos abans de morir, es veuria la famosa passejada per una zona que havia sigut netejada de mines antipersona a Huambo, a Angola. L’any 2019, el segon fill de Diana, Enric, va visitar també la mateixa ciutat per recordar un altre dels grans compromisos de la seva mare.

La llista de desafiaments de la princesa del poble als Windsor és tan llarga com els recels que aquests experimentaven cap a ella, la primera royal –i l’última fins a l’arribada de Meghan Markle al Palau de Buckingham– que va tenir una feina, en aquest cas assistenta d’una guarderia, a Londres. Diana també va ser la primera membre de la família reial que va donar a llum en un hospital i no a Clarence House, la seva residència oficial mentre va estar casada amb Carles d’Anglaterra –tradició que els seus dos fills han seguit–, i també va ser la primera royal que va admetre la seva infidelitat al marit. Pagava amb la mateixa moneda que rebia de l’hereu al tron, però, perquè Carles havia admès públicament la seva l’any anterior en un documental d’ITV.

Diana ho va comentar en la famosíssima i polèmica entrevista del 1995 del programa de la BBC Panorama –aconseguida pel periodista Martin Bashir amb mitjans gens ètics, com s’ha demostrat recentment–, en què també va pronunciar una frase que perseguirà Carles i Camilla fins a la fi del seus dies: “Érem tres, en aquest matrimoni. Una mica ple”. L’entrevista la van veure en directe més de 23 milions de persones. Ara, en una decisió molt discutible, que sembla més una submissió servil davant dels royals que no pas un contracte amb el periodisme, la BBC s’ha compromès a no emetre-la mai més. Però l’entrevista conté molta i moltes veritats.

Al mateix enregistrament, que la investigació de la BBC va confirmar l’any passat que Diana probablement hauria acceptat sense el que Bashir ha descrit com “la meva intervenció” –falsificació de documents i extractes bancaris perquè el germà de Diana la convencés de fer-la–, la princesa del poble abans de ser la princesa del poble parlava de la seva depressió postpart (Guillem), de la bulímia, del seu aïllament entre els royals, de les ferides que ella mateixa s’ocasionava. Ras i curt, exposava totes les vergonyes del clan –infinites– que el director de cinema xilè Pablo Larrain ha mostrat en el descarnat retrat Spencer, pel·lícula molt més interessant que no pas qualsevol capítol de The Crown, el blanqueig de Netflix de la monarquia britànica amb l’excusa de, suposadament, exposar la bugada íntima a la vista de tothom. Sensacionalisme blanc, se n’hauria de dir.

Que se’n tingui constància, des de l’any 1986 Carles d’Anglaterra havia reprès la seva relació amb l’actual dona, Camilla Parker-Bowles, rehabilitada finalment el 2005 amb el matrimoni amb l’hereu, beneït per la reina. Els temps canvien i ja pràcticament ningú no vol recordar les escandaloses gravacions –il·legals– de Carles i Camilla, quan ell li diu a ella que vol ser el seu tampó… La mateixa premsa que aleshores va crucificar la parella ara l’enalteix. La raó d’estat també és un factor a tenir en compte en la genuflexió habitual davant de Buckingham Palace.

El passat juny, a més, arran dels actes del Jubileu de Platí, l’entronització de Camilla es va acabar de completar quan Elisabet II va donar a conèixer la seva voluntat que, un cop Carles sigui rei, la seva dona sigui anomenada reina consort, i no princesa consort, com es pressuposava que seria reconeguda. Un clau més en el taüt de Diana de Gal·les a càrrec de la màxima executiva de la Firma.

Capítol I:

Una joveneta innocent?

Si no hi ha massa trànsit, cosa prou difícil al sud d’Anglaterra i les Midlands, el viatge entre Londres i l’Althorp Estate –la finca de la família de Diana Spencer– es fa en unes dues hores i poc. La casa pairal es pot visitar i, si es tenen diners, fins i tot es poden ocupar les habitacions en què va viure i dormir Diana des que els seus pares es van divorciar fins a l’any 1981, quan en va sortir per casar-se amb la corona en una mena de conte de fades tan irreal com tot el que envolta la família reial britànica; qualsevol família reial.

Des del 2016, el germà, Earl Charles Spencer, ha obert la casa al públic amb possibles, també una forma de mantenir-la. Dormir a l’antiga habitació de Diana costa 25.000 lliures el cap de setmana, una mica menys de 30.000 euros. Es paguen sovint, perquè la princesa del poble és un imaginari inexplicable però admirat, i qualsevol horitzó mereix els sacrificis de totes les mirades. Si en comptes d’anar-hi amb la parella s’hi vol anar en grup, de fins a 18 persones, el preu del cap de setmana per ocupar diverses habitacions del casalot serà de 175.000 lliures, poc més de 200.000 euros. Earl Charles Spencer té amb la seva dona algunes organitzacions benèfiques per alimentar, i vint-i cinc anys després, el reclam de Diana continua sent ben viu. És el seu llegat, que ni tan sols la Firma pot esborrar completament.

Que Diana hagués passat bona part de la seva vida a la casa familiar dels Spencer ja la posava en la categoria de carn de canó reial. Va conèixer Carles amb 16 anys; ell, aleshores amb 29, mantenia una relació –una més– amb la germana gran de Diana, Sarah Spencer, que el 1977 tenia 26 anys. Carles comença a interessar-se per la noieta –és una tradició a la família, perquè el seu pare va mirar per primer cop la seva mare amb ulls de caçador de fortuna quan Lilibet era una nena de 14 anys–, que tot just ha tornat d’un internat a Suïssa, rep invitacions per anar al castell de Balmoral i a Sandringham, una altra finca reial propera a l’Althorp Estate. Les famílies, els Windsor i els Spencer, doncs, no eren estranyes, i a diferència de la de Kate Middleton, els segons pertanyen a la noblesa, no pas a la burgesia adinerada. Buckingham Palace està una mica preocupat per la manca de compromís formal de Carles, que s’acosta perillosament als 30 anys sense cap dona que pugui parir-li hereus, i també pel que la premsa britànica de l’època anomena els Àngels de Charlie, és a dir, tota la corrua de nòvies, amigues i dones de què s’envolta el fill gran de la reina com una activitat més amb la qual ocupar el seu temps lliure.

Diana apareix a l’horitzó com la peça propícia per fer un gran servei a la monarquia. D’acord amb un article de The Guardian publicat el 1981, Sarah Spencer va assegurar poc abans del casament reial: “Jo els vaig presentar. Soc Cupido”. El mateix article destacava que Diana és “la primera noia anglesa que es compromet amb un hereu al tron en 300 anys”. “«Em sento positivament encantat i francament sorprès que Di estigui preparada per acceptar-me», va dir ahir [24 de febrer del 1981] el príncep Carles. Parlava, amb la típica desconfiança i burla de si mateix, poc després que la reina hagués anunciat la notícia tan esperada «amb el més gran plaer», des del palau de Buckingham”, s’hi llegeix. Per fi, el nen se’ns casa! Ja podia sentir-se francament sorprès.

La resta, fins al 29 de juliol d’aquell mateix 1981, és l’inici de la persecució mediàtica, de saber-se en el focus, d’haver d’exhibir-se amb bona cara fins a l’exhibició final, la passejada pel passadís central de la catedral de Saint Paul, l’ovella cap a l’escorxador, sense tenir gaire coneixement de causa de què feia. Diana Spencer té aleshores 19 anys i el príncep hereu 31. I l’amor? Es podria parafrasejar allò d’El Padrí, la pel·lícula de Francis Ford Coppola: “Només eren negocis”, característica no exclusiva de la reialesa.

Una de les cançons més famoses del brit-pop dels noranta, pràcticament un himne, Common people, de Pulp, composta per Jarvis Cocker, relata la història d’una noia grega de la qual ell s’enamora mentre assisteixen al St. Martins College of Art and Design de Londres. El pare de la noia –que articles de la premsa britànica recent han identificat amb Danae Stratou, la dona de l’exministre grec de Finances, Yannis Varoufakis– té molts diners, però ella el que realment vol és “viure com la gent normal, fer el que fa la gent normal”. És gairebé la tragèdia de Diana… Volia ser una més, però havia nascut en una classe que no l’hi permetia, de la qual no es podia escapar. La mort, malgrat tot, va ser un alliberament. I també una amenaça, i una lliçó ben apresa per a la monarquia britànica.

Vint-i-cinc anys després, Elton John s’ha rendit a l’evidència. La corona, almenys Elisabet II, sempre guanya. Una altra història serà la parella Carles i Camilla.

Les despulles de Diana Spencer reposen en una petita illa que hi ha al llac Oval de l’Althorp Estate, i si té moltes visites aquests dies és i serà per pura nostàlgia. Perquè recordar la Diana alliberada del jou reial és una forma de recordar el Regne Unit dels anys de Blair, malgrat tot, i especialment malgrat l’Iraq, els millors anys d’aquest país en dècades, si bé el Nou Laborisme només va arribar per cantar-ne les absoltes… I sí, també és el record d’algunes de les millors cançons del brit-pop: I no pas l’ensucrada Candle in the wind, sinó Common people o Wonderwall, d’Oasis.

El fantasma de Diana encara les balla com va ballar ella mateixa amb John Travolta a la Casa Blanca el Saturday night fever i altres peces ben populars del moment en una visita que va fer amb Carles al president Ronald Reagan i la seva dona, Nancy, el novembre del 1985. Un ball per a l’eternitat, un vestit –el Travolta dress– per a la història dels contes de fades, i unes imatges inoblidables, com tantes i tantes que va regalar aquesta dona soferta i enigmàtica, privilegiada i desgraciada, víctima i còmplice, el millor o l’únic bé de Déu de la reialesa anglesa des que Cromwell li va tallar el cap a Carles I el 1649.