Perfil
Diumenge 26/08/2022

Diana de Gal·les continua ballant 25 anys després

La tràgica mort de la "princesa del poble" va canviar la monarquia britànica per sempre... O gairebé

16 min
Diana de Gal·les.

El 31 d’agost es commemora un quart de segle de la mort de Diana Spencer en un accident de trànsit a París. Aquest és el relat invers de la vida de la que va ser la dona de l’hereu Windsor, el gran xou mediàtic de finals del segle XX que va atraure i mantenir l’audiència enganxada. Lady Di ho va canviar gairebé tot, però, al capdavall, tot ha continuat igual.

Epíleg:

Elton John, aleshores i ara

Elton John uneix simbòlicament dues dates molt rellevants per a la casa dels Windsor: el 6 de setembre del 1997 i el 4 de juny del 2022. Pràcticament vint-i-cinc anys de diferència que marquen la distància entre el rebuig a una molt tibada reina Elisabet II i el perdó de tots els pecats –que no deuen haver sigut pocs en 96 anys de vida – arran de les celebracions del Jubileu de Platí de la monarca els darrers dies de la passada primavera. En totes dues ocasions, el cantant, amic personal de l’anomenada pomposament i demagògicament “princesa del poble”, que havia conegut el 1981, poc abans del casament amb Carles d’Anglaterra, va tenir un paper destacat. Al final, la suposada transgressió vital d’Elton John ha acabat sent, també, una coartada més per a la renovada operació de blanqueig de la monarquia britànica. Com de costum, guanya la banca.

En la primera intervenció, Elton John va actuar durant el funeral de Lady Di a l’abadia de Westminster. En directe, i tocant el piano, va interpretar una versió de la famosíssima cançó Candle in the wind, escrita originalment com a homenatge a Marilyn Monroe el 1973. El compositor Bernie Taupin i John van fer una lletra ad hoc per a la trista cerimònia de comiat de Diana de Gal·les. En la segona ocasió, míster Rocket Man va aparèixer en un vídeo projectat sobre la façana principal del palau de Buckingham la nit del concert del Jubileu. Va cantar Your song per a la reina. Aquella nit, tot era façana.

Diana i Elton John al funeral del dissenyador Gianni Versace el juliol de 1997.
Un homenatge a Lady Di a Washington uns dies després de la seva mort.

Abans de començar, Elton John –que ja havia participat en les cerimònies dels jubileus d’or, el 2002, i en la del de diamants, el 2012– va fer arribar un missatge a Elisabet II. Hi deia: “Majestat, felicitats pels increïbles 70 anys com la nostra monarca governant. Ha estat un viatge increïble per a vós i heu sigut una part molt important de la meva vida des que era petit fins a l’actualitat. Volia enregistrar alguna cosa per a vós en un lloc que us agradés. Així doncs, som aquí, al saló vermell del castell de Windsor. Vaig pensar que seria el lloc ideal per retre homenatge al vostre increïble regnat, gràcies”.

Reconeixement total, sens dubte, però una mica menys de lirisme kitsch que en les paraules dedicades a Diana quan li va cantar: “Adeu, Rosa d’Anglaterra / Que creixis en els nostres cors/ Vas ser la gràcia que et vas posar/ On es van trencar tantes vides/ Vas cridar al nostre país/ I als que pateixen els vas alleugerir, xiuxiuejant-los/ Ara pertanys al cel/ I els estels escriuen el teu nom”.

La memòria dels estels, però, és fugaç, com la llum que emeten i que quan la veiem ja no existeix. És un miratge, una il·lusió. Vint-i-cinc anys després de la seva mort, Diana també comença a ser-ho. La dona que va gosar desafiar des del seu propi privilegi les regles mafioses de la Firma–com en diu la premsa britànica dels Windsor–, va acabar xocant contra la realitat la nit del 31 d’agost del 1997, al túnel del Pont de l’Alma de París. Hi va perdre la vida i va guanyar la immortalitat. Com James Dean. Cap gran negoci, però. Només tenia 36 anys.

Un quart de segle més tard, la reina, l’àvia del poble, ocupa la constel·lació que Diana havia fet seva, sisplau per força. La princesa és, només, un record molest per als Windsor. Poc més que l’estàtua de bronze comissionada pels seus dos fills, Guillem i Enric, que s’aixeca a Sunken Garden, a Kensington Palace, la seva residència oficial després que es divorciés de Carles d’Anglaterra el 1996, passats quatre anys de la separació oficial a tots els efectes.

Capítol III:

L'accident i la reacció popular

Al Regne Unit s'acostuma a dir que la mort de Diana va ser tan impactant com l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy. Els babyboomers i els integrants de la generació X en parlen en els mateixos termes –“on eres quan vas tenir notícia de l’accident?”– com més de trenta anys abans ho van fer els que havien nascut amb l’inici de la Segona Guerra Mundial sobre el magnicidi de Dallas. O com els mateixos membres de la generació X parlarien quatre anys més tard dels atemptats de l’11 de setembre del 2001.

El titular de la primera pàgina del Herald Tribune de l’1 de setembre del 1997 va ser altisonant: “El món plora la princesa del poble”. S’estigui o no d’acord amb la definició, és innegable que la intervenció de Tony Blair va ser una peça mestra de la comunicació política, també o especialment perquè no va fer cap esforç per amagar les emocions. Tot el contrari que la reina, una dona de gel per a qui la mort de Diana va ser, sobretot, una enutjosa tempesta de final d’estiu que gairebé esdevé un terratrèmol.

Entre altres paraules, Tony Blair va dir: “Em sento com tothom avui en aquest país: completament destrossat… Avui som una nació en estat de xoc… Era un ésser humà meravellós i càlid… La seva pròpia vida sovint va estar tristament tocada per la tragèdia… Ella ens revelaria a tots la profunditat de la seva compassió i la seva humanitat. Sabem com de difícils van ser les coses de vegades per a ella. Estic segur que només ho podem endevinar, però la gent de tot arreu, no només aquí al Regne Unit, a tot arreu, va tenir fe en la princesa Diana. Els agradava, l’estimaven. La gent la considerava una persona més; era la princesa del poble. I així és com romandrà en els nostres cors i en els nostres records per sempre…”.

Diana de Gal·les de vacances a Banana Beach al gener de 1993.

És rellevant tenir present l’epíleg d’aquesta història –la intervenció d’Elton John en homenatge a Elisabet II– perquè el que va quedar en evidència durant la setmana que va transcórrer entre l’accident i el funeral és que “l’estat d’ànim es tornava realment en contra dels royals”, com va escriure el llavors director de comunicacions de Blair, Alastair Campbell, segons queda reflectit als seus dietaris (4 de setembre de 1997: The Blair Years). “Però hi havia d’haver més grans anuncis per omplir el buit i també els royals havien de ser més visibles. En un món ideal, haurien tornat aviat a Londres i s’haurien barrejat amb la gent”. Aquesta darrera frase, inclosa també en l’entrada del 4 de setembre, avançaria el que vint-i-cinc anys després constituiria tota una sorpresa durant la celebració de la primera jornada del Jubileu de Platí: la passejada de Carles i Camilla entre el poble, un fet del tot inusual per a l’hereu, potser una lliçó més d’aquells dies del 1997 que van canviar per sempre la relació de la monarquia amb la societat britànica i amb els mitjans de comunicació. O quasi.

Muntanyes de flors a les portes del Palau de Buckingham, muntanyes de flors a les portes del de Kensington, els britànics, tan poc avesats a traspuar emocions, segons el tòpic, van córrer a abraçar el dolor i a expressar com mai abans un sentiment d’orfandat. De sobte, una figura que havia format part de la iconografia nacional des del 1981 s’esvaïa en les més tràgiques circumstàncies. La mort la feia eterna. Però hi havia uns culpables de la tragèdia als quals maleir: la premsa sensacionalista, els paparazzi, els editors que oferien el que no estava escrit per unes imatges, les que fossin, de la princesa.

Els prínceps Guillem i Enric després del funeral de la seva mare.
Muntanyes de flors en tribut de Diana al Palau de Kensington.

La penitència que pagava la societat britànica estava en l’origen del pecat: l’adoració per la premsa sensacionalista i la impunitat dels grans senyors de Fleet Street, màsters d’un univers acostumat a negociar amb la vida dels altres. És un pecat que, modernament, venia de tres dècades enrere i que s’ancorava en una tradició que es remunta molt més enllà: un mínim de dos segles. A finals de la dècada de 1960, el magnat dels mitjans de comunicació australià Rupert Murdoch va entrar a la indústria de la premsa britànica i va comprar The Sun. Sabent que el diari, amb pocs recursos, no guanyaria els competidors amb un periodisme rigorós, es va centrar en el sensacionalisme. A mesura que la població mirava cada cop més la televisió, The Sun va fixar la seva atenció en la vida dels actors i famosos tant dins com fora de la pantalla. El contingut dels articles es va desplaçar cap a una fascinació per la vida sexual i amorosa d’aquests famosos. Altres diaris van seguir-ne l’exemple, inclòs The News of the World, que va tancar el 2011 arran de l’escàndol de la pirateria telefònica com a forma d’obtenir notícies.

En el fons, hi ha un substrat enormement classista en aquesta actuació dels magnats de la premsa. Els grans mitjans es beneficien de la necessitat d’entretenir, i se serveixen de la millor carn possible per atreure les feres: en aquells moments, anys vuitanta i noranta, Diana de Gal·les. Aquest ecosistema informatiu malaltís és el mateix contra el qual, més de vint anys després, es rebel·larà el fill petit de Diana, Enric , una rebel·lia després de tota una vida de privilegi, que vol seguir mantenint, fent de la rebel·lia sense riscos negoci i raó de ser. Tot plegat s’havia originat al segle XVIII, quan els diaris tabloides comencen a guanyar-se la fama de grollers i divertits. I la tradició més la visió de Murdoch del negoci és el que en bona part explica o dona context a l’ascens, glorificació, desgràcia i mort de Diana de Gal·les, la primera instagramer i influencer del món molt abans que hi hagués Instagram i que els influencers es guanyessin la vida venent la seva mercaderia més íntima.

Capítol II:

Construcció i deconstrucció dels mites

Quan neix el mite? Mite o indústria, però? Construcció o desconstrucció? De què, exactament? De la princesa rebel, de la “princesa del poble”, o d’una molt tibada monarquia britànica, de celles altes i allunyada de la societat? Perquè a mesura que neix el mite de Diana, el que també es va desfent, com un terrós de sucre amarg i agre, és el de la família reial. La tradicional. I per això, perquè ho entenen, s’obren de braços a Kate Middleton i més tard a Meghan Markle, si bé l’actriu els acaba aixafant la guitarra. És el fantasma de Diana, sens dubte, que com el de la Rebecca de Hitchcock pesa com una llosa.

El mite neix quan Diana declara que actua segons el seu cor i no el seu cap? Un desafiament, un altre, a la monarquia amb què s’havia casat el 1981, davant de la mirada de 2.650 convidats a la catedral de Saint Paul i 700 milions de persones a través de la televisió? El mite neix quan encaixa la mà, sense guants, a un malalt de sida? L’escena va tenir lloc el 1987. El seu matrimoni amb Carles d’Anglaterra ja era un desastre, només una façana més, com la del Palau de Buckingham, i qualsevol gest que se sortís del protocol habitual era una forma de protesta, de rebuig contra la presó daurada i els seus carcellers.