LondresFa uns dies, en la calor d’un debat parlamentari sobre l’escàndol del Partygate, Keir Starmer, cap de l’oposició laborista, va esmentar la reina. Feia referència a la informació que el Telegraph havia publicat sobre dues de les moltes festes celebrades durant els confinaments a Downing Street, en aquest cas la nit del 15 al 16 d’abril del 2021, hores abans del funeral del duc d’Edimburg, marit de la monarca. Starmer va recordar la imatge d’Elisabet II vestida de dol, amb mascareta i sola en un dels bancs de la capella del castell de Windsor, moment associat a la pandèmia que restarà com una de les instantànies més icòniques de l’última etapa del seu regnat. La foto, publicada a tota la premsa l’endemà, el 17 d’abril del 2021, contrastava amb el relat de la festa dels empleats de Boris Johnson -van arribar a trencar el gronxador d’un dels fills petits del premier- i del que ha sigut la cultura de la disbauxa en una administració que, per ara, encara aguanta. En sentir les paraules de Starmer, però, el president dels Comuns, l’speaker Lindsay Hoyle, el va reprendre, recorrent al llibre de convencions i usos de la cambra, que data de la primera meitat del segle XIX: “Normalment no esmentaríem, i amb tota raó, la família reial. No entrem en discussions sobre la família reial”, li va etzibar.

Starmer, dòcil, va recular. I és que fins ara Elisabet II, amb gairebé 96 anys, 70 dels quals al tron, ha esdevingut encara més sagrada del que els usos i costums ja preveien. Se’n pot fer broma, tanta com calgui, a la televisió, els Sex Pistols poden menystenir-la i dir que dirigeix un règim feixista en la lletra d’una cançó tan famosa com escàndol va provocar en el seu moment (1977), però els diputats electes del Regne Unit no poden parlar-ne, ni tampoc -si ho volguessin- de la família reial ni dels seus escàndols, recurrents.

Tot i que la cerimònia de la coronació d’Elisabet II no va tenir lloc fins al 2 de juny del 1953, amb l’aniversari de l’ascensió al tron, que aquest diumenge celebra en la mateixa data en què va morir el seu pare, Jordi VI, la monarca gairebé ha trencat tots els rècords. Tots a Anglaterra i al Regne Unit, encara que no a Europa, ja que Lluís XIV, el Rei Sol de França, va aconseguir regnar 72 anys i 110 dies.

Sigui com sigui, ja fa anys, des del 2017, que Elisabet II és la cap d’estat més longeva del món. Quan va fer 21 anys, des de Sud-àfrica, en un famós missatge radiofònic, va dir: “Declaro davant de tots vosaltres que tota la meva vida, ja sigui llarga o curta, estarà dedicada al vostre servei i al servei de la nostra gran família imperial a la qual tots pertanyem”. L’imperi ja és història, però aquella noia ha complert la seva paraula. I la idea d’abdicar en el seu fill Carles pels seus imminents 96 anys ni tan sols es planteja.

Els britànics tindran l’oportunitat d’agrair-li la vida de servei i de celebrar el jubileu de platí el primer cap de setmana de juny, entre els dies 2 i 5. El govern Johnson va decretar l’any passat dos dies de festa extres després d’un cap de setmana, un pont del tot inusual a les illes. Una competició sobre el millor púding del jubileu serà, sens dubte, un dels actes més idiosincràtics amb què s’homenatjarà la monarca. L’èxit de la convocatòria està gairebé garantit. No només per l’entusiasme culinari dels súbdits, sinó per la participació incondicional dels mitjans de comunicació, que s’hi abocaran.

Esclar que tot plegat dependrà no tant de l’estima dels ciutadans per la monarquia, o del gust pels púdings, sinó de la meteorologia, una altra característica ben idiosincràtica del país, tant dels anglesos com dels britànics. Algun dels actes del jubileu de diamants del 2012 va ser sabotejat per una intensa pluja, que tant Elisabet com el seu marit, Felip d’Edimburg, així com la resta de la família, van aguantar estoicament mentre navegaven pel Tàmesi en una barcassa i saludaven els devots que els esperaven a les ribes com s’espera els corredors del Tour al voral de la carretera.

De la plata al platí

El primer jubileu que va celebrar la reina va tenir lloc el 1977, el de plata. Aleshores no semblava gaire convenient celebrar-lo, amb els sindicats en peu de guerra i els carrers de Londres plens d’escombraries sense recollir. Els més grans, però, en recorden l’èxit: hi va haver 4.000 festes populars només a la capital britànica.

La historiadora i biògrafa de diferents monarques Jane Ridley parla des de la talaia de l’establishment quan suggereix, en una trobada amb l’ARA, que “les celebracions del jubileu són una mostra espontània de l’afecte del poble cap a la monarquia”. Però és així, realment? Potser. O potser només ho és en el cas del Regne Unit o, encara més específic, en el d’Elisabet II, exemple difícilment traslladable a l’estat espanyol, on hi ha latents moltes més pulsions republicanes.

Quan es parla de monarquies, i de monarquies parlamentàries, símbols del poder sense poders executius, tot i que amb privilegis, hi ha una paradoxa difícil d’entendre: la fascinació que hi poden arribar a sentir les classes populars; les mateixes classes que es poden gastar els diners que no els sobren comprant tasses de gust abominable o nines o qualsevol altre tipus de records de tot a cent però molt més cares; o la fascinació general compartida davant d’una sèrie com The Crown, la gran contribució de l’època de l’streaming a la glorificació d’Elisabet II i dels Windsor amb una suposada pàtina de tafaneria crítica.

En un excés de cinisme però amb gran visió política, un periodista i assagista anglès del segle XIX, un tal Walter Bagehot, cofundador d’una publicació de referència en el tombant del XIX al XX, la National Review, va predir que “com més democràtics siguem, més ens agradarà l’estat i l’espectacle que sempre ha agradat al poble”. I és que, perdut el poder executiu real, què li queda a la monarquia britànica? “Cerimònies, desfilades, bandes militars, tot això és el que forma part de l’atractiu de la monarquia”, afirma Jane Ridley.

¿És suficient per perdurar més enllà d’Elisabet II? Un dels reptes que haurà d’afrontar l’hereu, Carles, serà l’enorme popularitat de la seva mare, molt alta després de superar el sotrac que va causar la mort de Diana el 1997. “La monarquia britànica, durant el seu regnat, ha sigut molt robusta. Qui sap què pot passar després. Amb tot, com més moderna és la nostra societat, més sembla que necessiti figures com les de la reina”, diu Ridley.

Si el temps acompanya, i la premsa no posa l’accent en la picabaralla entre Guillem i Enric, que assistirà amb Meghan als actes festius, el jubileu serà un èxit. En l’aire quedaran algunes preguntes. Però ja no les haurà de respondre Elisabet II, més enllà de les mesures preses contra el seu fill Andreu. Què passa si encara en surt més malparat del judici a Nova York? Quina monarquia dissenyarà el futur Carles III? Es parla d’un clan molt més reduït, el rei i l’hereu, fet que trencaria amb la tradició dels Windsor. Però els temps canvien i, per sobreviure, la del segle XXI ja no serà ni una família tan extensa ni tan reial. Potser un dia, fins i tot, en parlaran als Comuns.