L a Unió Europea acaba de certificar la primera bombeta del món sense obsolescència programada. Es tracta de la bombeta Actua Vida, obra del pilot i activista mediambiental Benito Muros. La bombeta va ser dissenyada el 2015 a Barcelona i té una vida útil d’entre 80 i 100 anys, enfront de l’any i mig de mitjana que duren les bombetes ordinàries. El llum amb l’esperança de vida més llarga del món té molts adeptes entre els consumidors, però també alguns detractors procedents del lobi de la il·luminació, que en el passat van iniciar una campanya de difamació a les xarxes socials per desacreditar l’invent. Durant quatre anys, Benito Muros s’ha deixat la pell per aconseguir un segell oficial. Des de l’any passat, el ministeri d’Indústria espanyol la certifica com l’única bombeta sense obsolescència programada. Ara li falten padrins per impulsar-ne la distribució al món.

L’obra d’enginyeria que podria erradicar el consum mundial de bombetes ha sigut l’acte de rebel·lia més gran exercit per Benito Muros des que un dia d’agost de l’any 2000 va quedar-se petrificat davant l’única bombeta del món que, després d’un segle, continua fent llum.

Estava de viatge a Califòrnia quan va assabentar-se que a la ciutat de Livermore s’hi podia veure un fenomen tecnològic èpic, convertit amb els anys en atracció turística: la cèlebre bombeta incandescent que des de l’any 1901 il·lumina sense interrupció una estació de bombers. Muros va quedar-se-la mirant una bona estona. La llum tènue que desprenien els filaments de tungstè centenaris se li va quedar gravada a la retina. Un cop a casa, va repetir l’exercici i va quedar mirant-se fixament la bombeta de la cuina. La reflexió lògica li va brotar immediatament: si a principis del segle XX s’havia inventat una bombeta capaç d’il·luminar durant més de cent anys, per què al segle XXI les bombetes de consum regular es fonen amb tanta facilitat?

D’aquesta pregunta va néixer la determinació de denunciar la pràctica de la indústria de programar de forma deliberada el final de la vida útil d’un producte per incrementar-ne el consum. Muros exerceix un ferm activisme en contra de l’obsolescència programada des de la fundació que presideix, Feniss, dedicada al desenvolupament de la innovació sostenible. “Fa gairebé vint anys, quan vaig descobrir la bombeta de Livermore, no se’n parlava, de l’obsolescència programada. No era un concepte conegut. Però, actualment, una part important de la societat entén que el ritme amb què es consumeix a Occident només ens pot portar a l’autodestrucció”.

L’activista deplora la praxi perversa de comprar-llençar-comprar, títol del premiat documental del 2011 que denuncia com l’obsolescència programada és present a gairebé tot el que consumim i genera un volum de residus titànic. “Estem esgotant les matèries primeres que necessitarem per viure en el futur, i a més estem sent víctimes d’un robatori amb aquest sistema”.

L’activitat humana produeix anualment 35.000 millons de tonelades només a la Unió Europea. La cadena del consum ens converteix en acumuladors de coses, que en el 90% dels casos llencem abans de l’any, ja sigui perquè s’han espatllat, perquè ja no ens són útils o perquè ens sembla que han quedat antigues. La publicitat s’encarrega de forma efectiva de convèncer-nos de la necessitat d’actualitzar les nostres possessions per versions més actuals. “És el que es coneix com a obsolescència percebuda. Malgrat que el producte funcioni, sentim la necessitat de canviar-lo per un de més nou”, assenyala Benito Muros, que afirma que cada ciutadà al món occidental es gasta al llarg de la seva vida una mitjana d’entre 50.000 i 60.000 euros en comprar coses que no hauria de tornar a adquirir si no existís l’obsolescència programada.

Estímul per sortir de la Gran Depressió

Els orígens d’aquesta pràctica els trobem a la dècada dels anys vint als Estats Units, quan un grup de fabricants va decidir reduir les hores de funcionament de les bombetes fins a 1.000 hores. D’aquesta manera s’asseguraven un consum vitalici de bombetes. Aquesta mesura es va adoptar per estimular l’economia en el context funest de la Gran Depressió, però en pocs anys va passar de ser una pràctica aïllada del sector de la il·luminació a una mesura estesa a tota la indústria, i va forçar els usuaris a entrar en una roda de consum sense fre.

Si hi ha un sector que no planifica la mort prematura dels aparells és el de l’aviació. “No estaria gaire ben vist que un avió deixés de funcionar en ple vol perquè els seus fabricants han programat el final de la seva vida útil”, apunta Muros, amb ironia. Així, quan el pilot es va posar a treballar amb un grup d’enginyers en el disseny d’una bombeta “reparable, actualitzable i que durés dècades”, va recórrer a materials que coneixia molt bé, utilitzats en el món de l’aeronàutica.

“El problema de les bombetes ordinàries no és el díode emissor de llum (LED), sinó els components electrònics que acompanyen l’equip de la bombeta i els materials plàstics que utilitzen, que impedeixen dissipar la calor, cosa que redueix la durabilitat d’aquests components electrònics fins a arribar a cremar-los. La nostra bombeta està fabricada amb alumini pur, que sí que permet dissipar l’escalfor i incrementar la durabilitat de forma substancial”.

Els components electrònics d’Actua Vida tenen una vida útil de 100.000 hores, enfront de les bombetes ordinàries (entre 1.000 i 3.000 hores). Si s’encén unes 4 o 5 hores al dia, l’habitual als països amb sol, la bombeta pot durar entre 80 i 100 anys. Si es manté encesa 24 hores, està fabricada per durar entre 12 i 14 anys. Una dada a considerar si tenim en compte que cada any es compren i es tiren a tot el món 7.000 milions de bombetes, l’equivalent a mil camps de futbol plens fins a dalt.

Una amenaça per als seus detractors

Amb tot, la bombeta eterna ha hagut d’enfrontar no pocs entrebancs. El primer que un es pregunta en conèixer l’existència d’aquesta llum és per què no la trobem a tots els lineals dels supermercats i ferreteries. “M’he reunit amb totes les firmes de gran consum d’aquest país i la resposta sempre ha sigut la mateixa: aquesta bombeta no incentiva el consum”, comenta Muros. “Un cop n’hàgim venut una, el client ja no repetirà, no ens interessa, no és rendible”. El mateix ocorre amb les entitats bancàries a les quals s’ha adreçat l’empresa de Muros, Light & Life Technology, per aconseguir finançament per fabricar a gran escala. “Les grans empreses d’il·luminació i tots els lobies interessats amb fer que la bombeta no prosperi tenen comptes a la banca. La mateixa banca que ens barra el pas”.

El Cabildo d’El Hierro, a les Illes Canàries, és l’única administració pública que ha substituït la lluminària antiga per les bombetes Actua Vida, aconseguint un estalvi ingent per a la butxaca del consumidor. A Catalunya, el túnel de la Nou també va canviar totes les bombetes, i de moment no se n’ha fos cap. Així mateix, la companyia està a l’espera que altres organismes públics se sumin a la il·luminació sostenible sense obsolescència programada.

La UE, per un consum més sostenible

La Unió Europea va aprovar el 2015 la directiva Per un consum més sostenible (o directiva 2014 / C 67/05 sobre Obsolescència Programada), que preveu la durada de la vida dels productes industrials i la informació al consumidor per recuperar la confiança i exhorta els estats membres a legislar a partir de l’any 2020 perquè les empreses produeixin els seus productes sense obsolescència programada. No obliga les empreses a deixar de programar el final de la vida útil dels seus productes, però almenys és un primer pas cap a una futura legislació comunitària més estricta i més conscient sobre els perjudicis d’aquesta pràctica mancada de tota ètica per al medi ambient.

L’acreditació recent de la Unió Europea certificant l’excepcionalitat de la bombeta fabricada per durar i no per morir ha permès a Benito Muros i al seu equip agafar alè per seguir lluitant.