BarcelonaÉs la veu en castellà de personatges tan mítics com Pete "Maverick" o Forrest Gump i en català és la veu habitual de Bruce Willis i Kevin Costner. Jordi Brau (Barcelona, 1958) és doblador des de fa 40 anys, entre d’altres projectes, de grans pel·lícules de Hollywood. 

Deu Oscars no els té qualsevol.

— Deu com a actor i un amb l’estudi, per Paràsits, perquè vam fer la direcció de doblatge.

Això què vol dir exactament?

— Ajustar el guió al moviment dels llavis, i dirigir tot el procés i el moment de la gravació. Pensa que el nostre concepte de sincronia ve marcat pel moviment dels llavis. I per això els americans diuen que el millor doblatge del món és dels espanyols. 

Per què?

— Perquè els francesos, per exemple, no van amb el moviment de llavis. La veu ha de començar i acabar amb el moviment, però el que passa per dins, la sincronia labial, no la tenen. Per això Espanya està molt ben considerada, malgrat el mite que el doblatge és un invent del franquisme.

 Ho és? 

— No, és un invent de la Paramount. Quan va començar el cinema sonor i els musicals, poca gent de fora dels Estats Units entenia l’anglès. I la solució que van trobar va ser aprofitar el rodatge i fer-ho tot en diferents idiomes. S’aprofitava el decorat, la producció i es rodava amb actors italians, espanyols o alemanys. Com que sortia molt car, van acabar muntant uns estudis de doblatge a París.

Tu et vas estrenar amb el vicari d’Olot, no?

— Doblant-me a mi mateix. Havíem fet la pel·li en català i em vaig doblar en castellà. 

I què vas pensar la primera vegada?

— La veritat? Em va resultar molt fàcil. Vaig pensar, quan parla ell, parlo jo. I ja està. Vaig entrar aleshores a gravar ambients de pel·lícules, diàlegs curts, no va passar gaire temps fins que va arribar una pel·lícula important. 

Quina?

— Top Gun, tot i que he de dir que per a mi en aquell moment el Tom Cruise era un xaval que feia una pel·li d’avions. 

Saps quan una pel·lícula serà bona?

— Quan vaig rebre Forrest Gump sabia que era un personatge que pots fer màxim un cop a la vida. Amb La vida es bella vam acabar tots plorant, i vam tenir clar que la pel·lícula arribaria lluny. I recordo també a Daniel Day Lewis a Mi pie izquierdo, quan vaig veure-la per primera vegada vaig pensar que no havien agafat un actor, sinó una persona que estava patint la malaltia. De fet, vaig pensar: patirem. Va ser el primer Oscar.

Per què, patir?

— Perquè has de passar el procés intern d’entendre el personatge, has de transitar els camins que et permetran una interpretació sincera, però ho fas amb molt menys temps que un actor. 

El doblatge passa?

— Clar, tu ets un instrumentista, has de seguir la partitura, això no vol dir que t’ho hagis de portar al teu terreny. Però el personatge el fa l’altre, i tu has de mirar d’imitar-lo. Per això a molts actors els costa doblar, perquè s’han d’oblidar d’ells. I pot sonar perfecte, la frase per si sola és impecable, però després els has de posar l’original i dir: escolta-ho, no sona igual. 

S’han de saber fer veus per fer doblatge?

— Tothom pot fer moltes veus.

Jo no en sé.

— Segur que en fas, segur que si expliques un conte a nens petits poses veus. Quan arriba el llop, no poses un to més greu?

Però jo he sentit el Nicolas Cage o el Roberto Benigni o Forrest Gump… I tenen veus diferents.

— Clar, jo tinc un instrument, i el conec. Sé on timbro, on poso la veu, com crido per no quedar-me afònic. Sé com utilitzar-la perquè soni diferent.

I és un talent que ja tenies de petit?

— Amb pocs anys a l’escola em van fer llegir un text i el professor em va dir: no t’hi dediquis, eh? Llegíem Fuenteovejuna, estava nerviós i em tremolava el paper. 

Quina vista...

— Amb el temps em vaig formar, i continuo estudiant amb una foniatra perquè continuo apassionat per aquesta feina. Hi ha molta gent que ha accedit al doblatge com un mitjà de guanyar-se la vida, molt respectable. Jo hi he arribat perquè quan vaig entrar en una sala de doblatge, vaig dir: jo vull fer això. 

Ets el doblador més important d’Espanya?

— No ho he pensat mai en aquests termes i afortunadament no hi ha aquestes classificacions. 

Has conegut els actors que has doblat?

— Vaig conèixer el Dennis Quaid quan va venir a Barcelona. Va ser cordial, després va marxar de copes i va tornar quan la pel·li havia acabat. 

I al Tom Hanks?

— El va entrevistar el Jaume Figueras i, quan va posar un fragment, va dir: quina veu més bonica m’heu posat. El Figueres va entrevistar també el Robin Williams, i en un moment de l’entrevista va dir: thank you, Jordi. Encara tinc el vídeo. La veritat és que Good morning, Vietnam em va canviar la vida. 

Com va canviar?

— El telèfon no parava de sonar. Es va disparar la feina, tant de doblatge com de publicitat, i tenia l’agenda totalment plena. Tenia 30 anys. 

No em diràs quant cobres per una pel·li, no?

— No. Al doblatge es guanyaven diners perquè es treballava molt seguit i moltes hores. Ara el conveni s’ha quedat molt antiquat. Els preus han baixat molt, en general. Jo guanyava més fa 20 anys. 

I davant d’això, què es pot fer?

— Disney em va trucar per fer una pel·li del Tom Hanks i em van dir: serà preu de conveni. Em vaig posar a riure i vaig dir que no ho faria. Em van dir que no podia ser, que com era que no volia fer el Tom Hanks. I els vaig respondre: "Perquè no m’ho pagues". Això m’ho han ensenyat bé des de petit: les coses tenen un preu, i aquest és un sector que toca molts diners. La feina s'ha de pagar. Però de vegades és difícil, perquè he dit que no a papers que em feien il·lusió. 

Mencionaves Disney: també has fet pel·lis de dibuixos?

— Home! Soc la Bèstia. “Me mira a mi, no hay nadie más, y me ha rozado la pezuña sin temblar”.

Als teus fills els hi devia encantar.

— La veritat és que els explicava contes i els agradava molt. Però recordo que sempre que els tornava a llegir em deien: "No, papa, no era aquesta veu". I jo pensava: "Ostres, quina veu vaig posar?".

El doblatge va ser molt important també per al català.

— Molt. Quan vam començar a fer Dallas, jo tenia un paper petit i era molt interessant i emocionant perquè no teníem referents. Hi havia, en aquell moment, unes persones que cuidaven molt el producte i que estaven orgullosíssims que la cosa anés molt bé. Crec que vam fer una feina molt maca durant molt de temps.

La IA afectarà el sector?

— No sabem on va per ningú, però és una revolució que serà com una bomba. Perquè es poden fabricar imatges i veus. Tenim com a exemple Stephen Fry, que és un actor boníssim que va fer els audiollibres de Harry Potter. N'han agafat la veu sense permís i han muntat un documental. Ell els ha denunciat, però estem parlant d’Anglaterra, imagina’t això amb la legislació d’aquí. Imagina’t el procés que has de passar. 

Té futur el doblatge?

— Ja no sé què té futur. 

Què és el més difícil de doblar?

— Trobar els matisos exactes del que fas. I respirar amb el personatge.

I el que més t’agrada?

— Trobar els matisos i respirar amb el personatge.

Quin és el paper més complicat que has fet?

— El Hamlet, el Kenneth Branagh, per la densitat i Robin Williams amb Good Morning Vietnam. Lincoln, del David D.Lewis també va ser difícil, perquè, de sobte, va posar la veu diferent, i em va costar una mica trobar com l’havia de posar diferent jo també. 

I si et digués que pots tornar a fer-ne una?

— No et sabria què dir. Una vegada em van donar un premi a Santander i van muntar un vídeo d’imatges de les coses que havia fet. Caram, déu-n'hi-do quantes coses. Mentre ho vas fent, no te n'adones, però em van anar apareixent escenes, records, emocions. Suposo que m’estic fent gran.