Les conec des de fa uns quants anys. I ja ho sabia, que tenen certa responsabilitat. Però quan em van dir que una dirigia un equip de vint persones i l’altra que tenia quaranta persones sota la seva responsabilitat vaig flipar. El primer que em va sortir va ser preguntar-los per què no m’ho havien dit mai. Perquè, en realitat, de la feina no en parlen gaire. O d’una manera molt diferent de com estem acostumats quan es tracta de persones que manen bastant.

En vam estar parlant. Els vaig dir que si haguessin sigut homes ho hauria sabut de seguida. No dic que tots els homes ho expliquin o que ho expliquin amb l’ànim de vantar-se'n. Però ho fan amb molta més facilitat. Potser perquè, per a alguns, la feina forma part del centre de la seva vida, o potser perquè viuen amb més naturalitat el fet de tenir feines potents. I això no és dolent. Al contrari. Crec que les dones n’hem d’aprendre, d’aquesta naturalitat. Però encara arrosseguem molts tics que ens fan associar el fet d’explicar que fem segons què a l’arrogància.

Des de petites se’ns ha educat per ser discretes, per ser bones nenes, per no destacar. Destacar és de mal gust i fins i tot al teu voltant es pot viure com una amenaça. Moltes dones, en converses entre nosaltres, hem confessat que no expliquem triomfs o fites professionals per no generar enveja. Per no semblar unes pretensioses. Perquè ningú pensi que som unes cregudes. I tot per una mala digestió del que ha de ser una dona amb una bona carrera professional.

Llavors vaig recordar aquell dia que al grup de WhatsApp Lentejuelas, creat per l’estilista i comunicadora Marta Pontnou, on només som dones, vaig parlar de Com si fos ahir, la sèrie on treballo. Em va sortir dir “la meva sèrie” i al mateix moment em vaig corregir. Perquè no és veritat, no és meva, l’ha creat la Núria Furió. I som entre onze i tretze guionistes segons el moment. La Marta ho va tenir clar. Va dir que era l’única guionista al nostre xat. I que si fos un home hauria dit “la meva sèrie”. I que així seria al món Lentejuelas. Totes vam aplaudir.

La guionista Marta Buchaca, quan l’any 2021 va recollir el premi al millor guió per la pel·lícula Solo una vez al Festival de Cinema d’Almeria, va fer una reivindicació de l’ambició femenina. Una ambició sana i del tot legítima. Una ambició que ens hem de poder permetre. Una dona ambiciosa no ha de ser Lady Macbeth. Al contrari. És algú que vol fer-ho molt bé a la feina i vol arribar lluny. I explicar-ho, no amagar-ho, i celebrar-ho quan hem aconseguit allò que volíem, també forma part d’aquesta nova manera de viure l’ambició. Des del desig de voler avançar. I de viure-ho amb naturalitat i alegria.

Aquell vespre del 2021, des de casa, veient la Marta recollir el premi per la tele, l’Imma –la seva germana– i jo vam cridar felices i orgulloses pel que havia aconseguit. De la seva seguretat a l’hora de reivindicar que volem triomfar. I que no només ho fem per a nosaltres mateixes, sinó també per a totes les altres dones que ens miren. Gràcies, Marta. I gràcies, Marta.