08/12/2022

Dones atrapades en un cos de dona

-¿Mamá? ¿Me escuchas o estoy hablando solo?

-Te escucho mientras pienso en mis cosas.

-¿En plan multitask?

Cargando
No hay anuncios

-Llámalo como quieras.

-Luego dices que no te llamo para contarte.

Cargando
No hay anuncios

-Eso te lo digo porque es lo que se supone que una madre le debe decir a sus hijos, pero, francamente, lo digo porque echo mano de cliché. Vamos, que lo digo por decir.

-Joder, mamá.

Cargando
No hay anuncios

Intento explicar-li a la mamà que la meva lady in waiting ha llegit a la Town & Country que la reina Camil·la del Regne Unit ha prescindit de les dames de companyia i les ha substituït per queen’s companions; o sigui, per companyes de la reina:

-Contado así –diu la mamà–, suena todo supermariquita.

Cargando
No hay anuncios

Aquest canvi, que suposem que va més enllà de la simple nomenclatura, és un nou exercici per alleugerir de formalitat, classisme, colonialisme, racisme, masclisme i etcètera, etcètera, etcètera, la monarquia britànica, que, com la resta de monarquies, de tanta laminació va directa a l’ostracisme. Perquè, com qualsevol persona mínimament informada i perspicaç sap, la monarquia, igual com, per exemple, la tauromàquia, caurà, sense gaire més esforç per part dels seus detractors, pel seu propi pes. En política, tot i que s’oblida sovint, la força de la gravetat funciona igual que funciona en qualsevol altre àmbit.

La meva lady in waiting diu, amb to reivindicatiu, que vol deixar de ser dama de companyia, i a mi, digui el que digui la mamà (“¡qué desfachatez!”), que passi a ser companya de la reina, per raons que salten a la vista, ja m’està bé. No hi ha, aquest cop, tensió entre patronal i sindicats i decidim anar al cinema, ara sí, com a autèntiques comares. A veure quant dura.

Cargando
No hay anuncios

He trucat a la mamà, a més de per posar-la al dia de les meves incursions domèstiques, per recomanar-li que vagi a veure, ella que és tan i tan fan de la Sissí, Corsage, una pel·lícula sobre Elisabet d’Àustria dirigida per Marie Krentzer, nascuda a Graz, i protagonitzada per la luxemburguesa Vicky Krieps, magnífica, que és una actriu que sembla una flama i que aquí fa un paper d’aquells que hagués pogut defensar també Tilda Swinton i que ens recorda poderosament Kate Moss però també l’enyorada Marta Ollé. La pel·lícula, que al Regne d’Espanya han titulat La emperatriz rebelde perquè es deuen pensar que som idiotes, és atractivament estranya, amb elements que remeten a la Maria Antonieta de Sofia Coppola (“otra que tal baila”) però més dura, més sarcàstica, fosca i preciosa. En definitiva, més europea. La pel·lícula explica la història d’una dona, casualment emperadriu d’Àustria, però això no té importància, silenciada sistemàticament i a la qual se li impedeix, amb violència i per tots els mitjans, que es desenvolupi com a ésser humà sent condemnada de per vida a convertir-se en res més que en representació. Una dona obligada a comportar-se com el que se suposa que és una dona. Una dona atrapada en un cos de dona.

Sortint del cinema anem a la Castafiore, que és una mica més enllà, pujant pel mateix carrer Aribau, a comprar polvorons, que són, juntament amb les mandarines del Josele dels germans Alcaley, la base de la nostra dieta aquests dies. A més de proveir-nos de Felipes II n’agafem també de Carlos I, una marca que desconeixíem, com tampoc no sabíem de l’existència dels mantecados de l’Obrador Real, que també són boníssims. Això dels imperis ha quedat en confiteria, ja ho veuen: estan destinats a desfer-se, talment com un polvoró d’Estepona, dins les nostres boquetes bolxevics. Que aprofiti!