Com si es tractés d’un cor de tragèdia grega, em truquen, esverades, les meves tres germanes per dir-me, a l’uníson, que “ja hi tornem a ser”. Com que soc la nineta dels ulls de la mamà (i del papà també, encara que elles no ho reconeguin), volen que hi parli per treure-li la idea del cap: torna a estar decidida a robar un quadre. No és la primera vegada que ho intenta, la mamà. Dècades enrere, quan estiuejàvem a Sitges, se li va ficar al cap, tant sí com no, de robar del Cau Ferrat l’oli apastelat en tons arena del Picasso titulat Cursa de braus, també conegut com Elquite, un quadret de tot just 16 x 30 (ideal perquè et cap perfectament dins d’un cistell de platja entre les tovalloles) datat del 1900. La seva teoria era que si els del Cau Ferrat van extraviar al segle passat les Tres ballarines de can can, un dibuix també de Picasso, no els vindria d’aquí, ni ho notarien. Pretenia, com si fóssim en una novel·la de Dickens, que el robatori el perpetréssim nosaltres quatre, innocents criatures, perquè al ser menors d’edat, la pena de presó -en l’improbable cas que ens detinguessin perquè, sempre segons ella, ho tenia tot perfectament planificat- seria misèrrima. Entre una cosa i l’altra i, sobretot, a causa de la mandra típica de l’estiu, la cosa va quedar en no res. Però ara sembla que l’instint lladre de la mamà ha revifat i està disposada a robar, peti qui peti, la Natura morta del 1938 de Giorgio Morandi, un oli sobre tela que té, al centre, un gerro allargat de color vermell, que aquests dies penja de les parets de la Pedrera i del qual assegura que s’ha enamorat, emulant Medea i per seguir en el tan característic to de tragèdia de la meva família: “¡Como sólo es capaz de enamorarse una mujer española! Os lo digo a las cuatro: si no me vais a ayudar esta vez, al menos no os interpongáis. Cría cuervas, si lo llego a saber en lugar de pariros me voy a dar la vuelta al mundo”.

Apunto tot això perquè crec que és la meva obligació com a contribuent però, sobretot, de cara a procurar que els encarregats de la seguretat de l’exposició, així com la família Giovanardi de Milà, els propietaris de l’obra, estiguin atents.

Penjo, truquen. És la meva lady in waiting que, tot i que és la seva tarda lliure, vol saber com celebrarem els setanta anys de la coronació de la reina Elisabet II d’Anglaterra, que és, per voluntat pròpia, la nostra. Com que som molt de la Commonwealth, a nosaltres Lasanta espina ni ens va ni ens ve, però ens poses la versió del Rule Britannia! interpretada per la Sarah Connolly i ens abrandem. Amb la nostra reina ens sentim la mar de protegits perquè, igual que el seu pare Jordi VI, l’exèrcit que capitaneja i l’Església que comanda, i a diferència d’altres monarques (i no miro a ningú), va lluitar contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial i, per tant, i diguin el que diguin els Sex Pistols, és radicalment antifeixista. Sempre hem pensat que en la propera reedició del Tothom pot ser antifa. Manual pràctic per destruir el feixisme (Tigre de Paper), el senyor Pol Andiñach, l’autor, hauria d’incloure-hi un nou capítol titulat Reina, sigues antifeixista! per animar els caps d’estat i les seves tropes i diòcesis a ser, arribat el moment i com més aviat millor, diàfanament antifachas, que és una cosa que, com es pot comprovar gràcies a la nostra reina Elisabet, surt, a la llarga, molt a compte.

A la tarda, amb les meves tres germanes, després de tancar el tema del robatori del Morandi, aprofitem i anem als Aribau a veureLicorice Pizza. La pel·lícula ens fa recordar la incomoditat que suposava als vuitanta atendre, des del telèfon penjat a mig passadís, l’allau de trucades (insisteixo, som quatre) dels múltiples nòvios que entre totes acumulàvem (érem supermones, supersimpàtiques i superpromíscues; vaja, això com ara). Pensin que a tres nòvios mínim per setmana cada una, la mitjana s’enfilava fins a 12 trucades de mascles al dia, un no parar.

Al sortir del cinema acordem per unanimitat que a partir d’ara inclourem a les oracions d’abans d’anar a dormir, a manera d’homenatge i agraïment retroactiu, i immediatament després de la reina Elisabet, la científica (perquè segur que va ser una científica farta d’atendre trucades d’amants a la vista de tothom) que es va inventar el telèfon mòbil. Jesusito de mi vida, yo te doy mi corazón...