Quan visito escoles i instituts per parlar sobre el meu ofici d’escriptora, explico als nens i joves la importància del diàleg intern a l’hora de crear. Perquè el cervell et pot boicotejar dient-te que no te’n sortiràs o es pot convertir en el teu aliat si aprens a parlar-te com el teu millor amic, algú realista, que no t’enganya i que sempre t’encoratja a tirar endavant.

Quan ho dic no puc evitar pensar en tantes dones que es parlen fatal. A alguns homes també els passa, però no tant. El patriarcat ha regalat al gènere masculí la certesa de saber que ocupa un espai central al món, i això procura als homes una seguretat en si mateixos que em fa molta enveja.

Les dones, en canvi, remem a la contra. Creixem veient que al cinema i a la televisió som majoritàriament personatges secundaris. Comprovem dia sí dia també que les líders, científiques, esportistes d’elit, empresàries i escriptores que guanyen el premi Nobel són anecdòtiques. Se’ns infantilitza cada cop que ens diuen “nena”. I estudiem amb llibres de text en què la presència femenina és miserable. Per tant, és natural que patim més sovint la síndrome de la impostora i que se’ns dispari la veu que ens diu que què ens hem cregut quan volem aconseguir segons què. I no és estrany que ens boicotegem dient-nos que no som tan bones, ni tan capaces ni tan res.

Seria fantàstic que l’entorn fos diferent i que la realitat externa ens ajudés a canviar aquest diàleg intern. Seria fantàstic, i l’activisme feminista i la feina de les institucions i de tots plegats perquè es produeixi el canvi és imprescindible. Però també és important que alhora que lluitem i reivindiquem, que exigim i votem en conseqüència, nosaltres canviem aquesta veu per una Siri, una Alexa, una Maria Mercè, o com li vulguem dir a la nostra assistent de veu, que ens parli com si fos la nostra millor amiga.

Jo ho he fet, perquè també em parlava com el cul i us explicaré com l’he programat per si us serveix. Ara em dic que la cosa està difícil, però que qui no arrisca no pisca perquè em nego que a la làpida del cementiri hi posi "Era discreta i obedient" (si fos així em tornaria a morir d’espant). També m’explico que el patriarcat és una realitat i una porqueria, però que faré com si no existís i em plantaré allà on vull i faré el que vull i a veure què passa. Però la configuració no acaba aquí. La meva veu interna de millor amiga em recorda que sí, que tinc una edat, però que tot i les xacres físiques l’experiència és un grau; que això de ser invisible no ho diran pas per mi; que la menopausa no és l’apocalipsi i que hi ha mil solucions per als canvis físics (i que la libido no té per què baixar, ehem); que l’edatisme se’l poden fotre on els càpiga, que jo penso fer el que em doni la gana tingui l’edat que tingui i tirar endavant amb alegria, perquè estic convençuda que la vida de la dona en la maduresa és la bomba en tots els sentits. I sabeu què? Funciona. I no és estrany. Perquè les millors amigues (i la seva veu), tal com ja vaig explicar, són el millor que hi ha i no s’equivoquen mai.