Sí, ja torno a escriure en aquest diari que em sento tan meu per començar una nova etapa. Però si teniu la necessitat de penjar-li el mort a algú (caguntot, la Manso altra vegada) us ho posaré fàcil. La culpa la té la Caitlin Moran, periodista, escriptora i feminista hilarant, amb una manera de comunicar el seu feminisme que fa pixar de riure. 

En el seu darrer llibre, Més que una dona (Anagrama), una barreja d’assaig i dietari sobre la vida de les dones a partir dels quaranta-cinc anys, enuncia una teoria molt interessant. La Moran creu que no estem venent gens bé a les adolescents i joves què és ser allò que anomenem una dona madura (un terme que em recorda més als alvocats que porten massa temps a la fruiteria que a mi mateixa, ara que ja en tinc cinquanta-tres anys). Els estem endinyant la responsabilitat d’arreglar el món (oh, sort que vosaltres solucionareu el canvi climàtic) i a sobre els estem pintant l’Apocalipsi pel que fa al seu futur de dones... va, sí, madures. La conseqüència: multitud de problemes associats a la salut mental. La Moran sap del que parla. Al llibre narra el trastorn alimentari especialment autodestructiu d’una de les seves filles. A casa també ens ha tocat patir per aquesta banda, tot i que no tant, i les seves paraules em van fer reflexionar. De cop vaig tenir una epifania. 

Com saben molts lectors d’aquest diari, he pregonat durant onze anys a qui m’ha volgut llegir que he sigut (i sempre seré) la pitjor mare del món. Però això, precisament això, miracle, ho estic fent bé! De fet, sento que ho estic fent especialment bé. 

Em sento de conya tenint l’edat que tinc i la meva filla (i els fills) i tothom que m’envolta o em segueix a les xarxes sap que ara mateix considero que visc els millors anys de la meva vida. No soc una optimista d’encefalograma pla. No tot ha sigut bo. De fet, he patit moments prou durs, però així i tot no voldria tenir cap altra edat i ser dona m’entusiasma. Llepem molta merda, encara. El patriarcat està on fire, tot i que amb fórmules més sibil·lines. Però trio mil vegades ser qui soc i ser-ho just en aquest moment. No es tracta d’un ego pujat, sinó d’haver fet un camí determinat. I d’haver-lo fet envoltada de dones meravelloses, i, esclar, també d’alguns homes fantàstics. Però la Moran té raó. Massa vegades es tendeix al derrotisme (que si som invisibles, que si no se’ns té en compte...) i és hora de canviar la perspectiva. Per això aquí em trobareu compartint l’alegria de ser dona, va, sí, madura, des del feminisme i el poder que tenim. Perquè el tenim. Prepareu-vos.