Al vestidor del club les sentia comentar la jugada dia rere dia quan tornaven, rialleres i excitades, de nedar al mar en ple hivern. I Mont Marsà, que no pot evitar mirar el món amb ulls d’artista, no ha parat fins a aconseguir retratar aquest extraordinari grup de dones per compartir l’alegria que desprenen en un projecte que, de moment, té el format del petit llibret Dones, aigua i sal. 

"Bé, sempre vaig mirant el que passa al meu voltant, buscant, o trobant, temes per a projectes, però és que el que elles deixen traspuar és brutal. Les anava veient dia rere dia i tenia ganes de mostrar-ho", explica Marsà, que hi ha anat treballant els dos últims anys de manera silenciosa i amb la total complicitat de les retratades, totes elles sòcies del Club Natació Atlètic Barceloneta, els vestuaris del qual han sigut l’epicentre del projecte. "Fa 25 anys que vaig al club, però des que em vaig jubilar el puc freqüentar més sovint, sobretot al matí, que és quan he coincidit amb elles". Són dones, entre els 60 i els 90 anys, que gairebé cada dia neden al mar i que, sobretot a l’hivern, quan han de fer front al fred, se senten, com diu Marsà, "com si fessin el cim", les heroïnes d’una expedició per a la qual es preparen amb barnussos, gorres, ulleres, tovalloles, sabatilles i el que faci falta. 

"N’he retratat 15, però no van sempre juntes sinó que hi ha com un grup de quatre o cinc fixes i després gent que s’apunta en funció dels dies i les hores. Però totes es coneixen i comparteixen experiències i consells. M’agrada molt sentir-les parlar al vestuari. Quan arriben preguntant-se com està el mar, si hi ha meduses, si està freda, cap on aniran aquest dia... És molt graciós perquè a part de la costa de davant del club li han posat nom. Hi ha la caleta, davant de l’hotel Vela, el Perejil, que és una petita illeta al final d’un espigó, el Carib, una mica més enllà... I, a la tornada, pugen excitades, contentes, i després de la dutxa calenta ja comencen a parlar de receptes i del dinar". 

Amb una d’elles, de 88 anys, coincidia a l’autobús per tornar al club. Primer li va preguntar a ella si li permetria fer-li la foto i, després, a poc a poc, va anar parlant amb les altres. “Al principi no tenia clar com faria el projecte”, comenta Mont Marsà, que sempre ha combinat el disseny gràfic amb projectes artístics més personals en els quals, com en aquest cas, la fotografia té un paper cabdal. “Al principi les acompanyava en les seves sortides i feia fotos durant el temps que s’estan a l’aigua, ben bé una mitja hora, però al cap i a la fi el que es veia eren caps a l’aigua, i no m’acabava de funcionar. Llavors m’ho vaig repensar. Vaig mirar el seu rostre, que és el seu paisatge. Estan morenes tot l’any, i quan pugen de la platja tenen aquesta alegria reflectida a la cara, que era precisament el que volia mostrar. A partir d’aquí, vaig començar a buscar un lloc al club per mirar de fer els retrats i vaig localitzar un lloc en un angle de dutxes exterior, camí del vestuari. Descartada la càmera gran, que era massa pesada i lenta, vaig optar per fer servir l’iPhone sense trípode, que era més àgil i menys impositiu davant d’elles. Havia de fer-les molt ràpid. Ha de ser així perquè elles pugen amb fred, i em deien: “Corre, corre, que he d’anar a la dutxa”. I així ho feia, ràpid, sense temps de posar, amb una direcció mínima del retrat, només algunes indicacions. Però, a poc a poc, aconseguia fer dues, tres, quatre fotos com a màxim de cada una...” Li interessava, diu, captar aquell moment. La gota d’aigua salada que encara regalima per la cara de la Beatriz, els cabells mullats de la Teresa, el somriure de la Margarida encara amb les ulleres d’aigua posades... 

I és que no són dones anònimes captades a l’atzar. Un cop va veure que el projecte podia tirar endavant, i aconseguit el consentiment i la complicitat d’elles per a les imatges, va voler ampliar la informació amb un petit perfil de cada nedadora –així va descobrir que només una vivia a la Barceloneta– i un petit comentari del que significava per a cadascuna d’elles el mar. “Em proporciona tranquil·litat, goig, salut i amistat”, diu l’Elena. “Em dona plaer, energia, i em treu les cabòries”, comenta la Maite. “Després de cabussar-me surto renovada”, afegeix la Marga. I així totes. 

"Aquest projecte volia ser una mena d’homenatge a aquestes dones, volia lluir la seva força, la seva enteresa, el seu gaudi, la seva valentia física, i l’actitud que tenen davant el mar, que per moltes sembla que sigui la seva vida. Tot i que en algun moment semblen fràgils, el mar els hi dona la força", comenta Marsà. "Volia agrair el que ens aporten a les altres perquè crec que veure-les fa venir ganes de copiar-les, d’emmirallar-se en la seva força i la seva disciplina".

Ella, la Mont Marsà, no es tira a l’aigua a l’hivern, però comparteix molta de la força i la il·lusió de les altres. Aquest no és l’únic projecte en el qual està capficada, i no l’atura el fet de no tenir cap encàrrec concret, perquè ella mateixa es fa de productora. Des que es va jubilar ara fa poc més de dos anys com a professora de l’Escola Llotja –on es va acomiadar amb un altre projecte silenciós en el qual, després de retratar-los discretament, va exposar repartit pel centre grans imatges dels professors amagant-se dels alumnes– va aparcar a mitges la feina com a dissenyadora gràfica de catàlegs, cartells i llibres –que formen part de la col·lecció del DHUB i de manera molt parcial es va mostrar l’any passat a l’exposició Dones dissenyadores del Museu del Disseny– i va mantenir oberta la ment als projectes més artístics.

Així, el 2022 va participar en l’esdeveniment d’art a l’espai públic Forma Espais d’Art Contemporani Balaguer amb Els lligams de l’exili, instal·lat a les parets de la riba del riu, i a l’exposició El paisatge que parla de la Universitat de les Illes Balears amb el projecte El silenci de la justícia. Gairebé des dels inicis –quan ja va anar becada a Nova York per analitzar com utilitzen les minories el disseny gràfic–, li ha interessat mostrar el món des d’una perspectiva social, feminista i humanista. "La fotografia sempre ha estat la meva companya, també en la feina de disseny gràfic. He fet servir la fotografia tant pels meus treballs com també pels projectes més semiartístics que he anat fent sempre". 

Ara, que més o menys pot donar per tancat el projecte de les Dones, aigua i sal, que presentarà a la tardor al CNAB, seguirà amb els altres que té en marxa, com Les cases del fred, en el que rastreja les autoconstruccions precàries dels sensesostre del Raval, barri on viu, o la revisió de la ciutat solitària que va retratar, d’amagat, durant el confinament. L’alegria i l’exemple de les dones de l’aigua, diu, l’estimulen a no parar.