28/07/2022

Un escenari blanc

2 min
Un escenari blanc

Els dos concerts de Rosalía al Palau Sant Jordi han provocat un entusiasme general entre el públic assistent i els crítics experts. L’energia de la cantant, la proposta musical, la posada en escena, el diàleg amb els seus ballarins i la connexió amb el públic van convertir la nit en memorable. L’estona d’espera abans que arrenqués l’espectacle ja permetia intuir que allò que veuríem era diferent. El que percebíem quan encara no havia començat el concert activava de manera automàtica una reflexió tranquil·la, gairebé inconscient. L’escenari tenia una immensa i majestuosa llengua blanca il·luminada que cobria la paret posterior i el terra fins a endinsar-se en la zona del públic. En un llarg compte enrere, fent temps perquè comencés la vetllada, en aquella superfície blanca s’hi anaven perfilant línies de bolígraf de manera gairebé imperceptible, petites parts d’un gran esbós, que tenien a veure amb les papallones de la Motomami i la silueta de Rosalía. Però aquella llum freda tan neta que emanava d’aquell rectangle gegant et connectava amb alguna cosa que reconeixies inconscientment com a quotidiana. T’activava els sentits. Et cridava poderosament l’atenció perquè hi centressis la mirada. I distretament consultaves el telèfon per veure l’hora i lligaves caps. Aquell enorme escenari blanc i lluminós era com una pantalla gegant del mòbil. Una superfície llisa, perfecta i brillant on, poca estona després, hi passarien coses, a dins.

Començava el concert i una Rosalía de vermell encès i vuit ballarins de negre rigorós es bellugaven sobre aquell blanc immaculat. I tot el que hi passava es projectava en dues pantalles enormes a cada costat, dos rectangles verticals gegants i d’alta definició. Dues pantalles més, una versió sobredimensionada del mòbil, que demanaven la teva atenció. Un càmera s’integrava en aquella posada en escena buscant sempre Rosalía. Petites càmeres observaven l’artista estratègicament col·locades sobre terra. Des de la grada ella podia semblar diminuta, però els rectangles laterals n’amplificaven la magnitud. El joc de projeccions no era casual. L’escenari del Motomami Tour ens remetia a l’era digital, a aquella realitat que té a veure amb les pantalles. Aquell món tan poderós a qui regalem la nostra atenció, a qui ens rendim amb obediència hipnòtica. Les dues pantalles laterals eren un TikTok en directe. Rosalía desenvolupava les seves coreografies interactuant amb l’objectiu que la perseguia allà on anava. I el Palau Sant Jordi observava la projecció simultània. L’espectacle de Rosalía era un joc ple de subtileses, aparentment senzill però discretament complex.

Sobre aquella superfície blanca impol·luta i lluent, la cantant hi destacava. No era només una estrella protagonista plena d’emocions que irradiava energia envers el públic. No era només una qüestió musical. Sobre aquella extensió límpida, Rosalía i els ballarins incorporaven un plantejament estètic, altament sensible, que els convertia a tots en obres d’art d’un museu. Figures que destacaven i s’exhibien en aquell espai diàfan amb la voluntat de ser observades i commoure per molts camins diferents a la vegada.

stats