El 10 de setembre del 1855 el George Henry, un balener nord-americà, avançava per la costa de l'illa de Baffin tornant amb la cua entre les cames cap al port de New London, a Connecticut. El capità James Buddington no havia tingut sort. Després de setmanes navegant, no havia aconseguit obrir-se pas per l’estret entre la costa canadenca i Groenlàndia a la recerca de balenes, així que Buddington va ordenar girar cua. Va ser llavors quan van veure un vaixell atrapat al gel. Ningú va respondre als senyals de George Henry, així que Buddington va donar l’ordre d’anar trencant el gel per acostar-se a la misteriosa nau. Van trigar cinc dies a arribar-hi. Quan els mariners nord-americans van poder pujar a la nau, no hi van trobar ningú. Era un vaixell fantasma, amb ampolles de vi plenes i menjar als plats. Remenant els papers, van descobrir que era l'HMS Resolute, una nau britànica.

L'HMS Resolute havia format part d’una expedició que intentava descobrir què havia passat amb Sir John Franklin, un explorador desaparegut uns anys abans amb els seus 128 homes mentre intentava localitzar un pas navegable entre l’Atlàntic i el Pacífic pel nord del Canadà. Franklin havia sortit d’Anglaterra el 1845 amb dos vaixells, l'HMS Terror i l'HMS Erebus, a la recerca d’aquella ruta que havia de servir per crear noves vies comercials, un pas que s’havia convertit en una obsessió per a molts exploradors. Però no van tornar mai. Durant dos anys, la dona de Franklin va remoure cel i terra i va contactar amb polítics i escriptors per aconseguir suports per organitzar una expedició de rescat. Ho va aconseguir. I, per fer-ho, la marina britànica va comprar naus comercials preparades per navegar per l’Àrtic, com el Ptarmigan, que va ser rebatejat com a HMS Resolute. 

L’expedició de la qual formava part el Resolute va trobar les restes d’un campament de l’expedició de Franklin a l'illa de Beechey, fet que semblava provar que, atrapats pel gel, els mariners de l'HMS Terror i l'HMS Erebus havien abandonat els vaixells i havien iniciat una travessa a peu per sobre del mar glaçat per buscar ajuda. Així doncs, es va organitzar una nova expedició el 1852 liderada pel capità Edward Belcher, amb una doble missió: buscar Franklin però també un segon vaixell britànic perdut, l'HMS Investigator del capità Robert McClure. A Franklin no el van trobar –encara avui en dia no se sap com va morir–, però el tinent Bedford Pim va fer una travessa en trineu de 200 km i va contactar amb McClure, que portava tres anys atrapat amb el seu vaixell al gel. Els supervivents de l'Investigator van poder arribar a l'HMS Resolute, que també havia quedat atrapat pel gel. Plegades, les dues tripulacions van passar tot un hivern esperant, però, al veure com amb el pas dels mesos la nau seguia atrapada, es va decidir a abandonar-la. Una nau de càrrega, l'HMS North Star, va retornar vius a Londres els supervivents. L’expedició de Belcher havia perdut quatre dels seus cinc vaixells, però havia rescatat McClure. Quan van arribar a Anglaterra la tardor del 1854, de ben segur que no pensaven que tornarien a veure el Resolute, al qual havien deixat abandonat, pensant que el gel acabaria per engolir-lo.

Però després de més d’un any abandonat, el Resolute va ser descobert pel balener nord-americà, que va canviar la sort del seu capità, James Buddington, que va dedicar 13 setmanes a reparar la nau britànica pensant que en podrien treure un benefici econòmic si la podien portar fins a Connecticut. El 24 de desembre del 1855, un dia abans del Nadal, l'HMS Resolute arribava al port de New London. Buddington no podia ni imaginar que aquell viatge acabaria a la Casa Blanca de Washington.

Un cop va ser a port, Buddington es va veure perdut en una lluita als tribunals sobre qui tenia els drets sobre el vaixell, ja que encara era propietat de la marina britànica. Llavors, quan una nau abandonada era rescatada, la llei britànica donava certs drets al capità del vaixell salvador. En canvi, la llei nord-americana donava els drets a l’empresa propietària del vaixell salvador, fet que va enemistar Buddington amb els seus socis. A més, el govern britànic insistia en recuperar la seva nau just en un moment en què les relacions entre Londres i Washington eren ben dolentes. No feia tant de la guerra del 1812, quan les tropes britàniques havien calat foc a la Casa Blanca després d’ocupar Washington. Al Regne Unit, encara feia mal la independència nord-americana. A Washington, la ferida del 1812 no s’havia tancat.

El senador de Virgínia James M. Mason, doncs, va tenir la idea d’utilitzar aquell vaixell perdut per crear un pont amb Londres. El juny del 1856 el Senat va votar una proposta seva segons la qual el govern dels Estats Units es comprometia a comprar la nau per regalar-la a Londres en senyal de bona voluntat. Dit i fet. Ara bé, com que no quedava clar qui tenia els drets sobre l'HMS Resolute, si el capità Buddington o l’empresa per a la qual treballava, al final el govern de Washington no va haver de pagar ni un dòlar. El 13 de novembre del 1856 l'HMS Resolute va deixar Nova York camí de Portsmouth, on arribaria el 12 de desembre ple de regals i cartes de bona voluntat dels nord-americans i on seria rebut per milers de britànics. Fins i tot la reina Victòria va visitar el vaixell, satisfeta.

El Resolute va quedar al port de Portmouth i va anar envellint de mica en mica, fins que el 1879 la marina britànica va decidir que seria desballestat. Però la reina Victòria no havia oblidat el gest dels nord-americans i va encarregar que amb la fusta de roure de l'HMS Resolute es fessin tres escriptoris. I un d’ells havia de ser entregat al president dels Estats Units, Rutherford B. Hayes. L’escriptori era obra de fuster William Evenden, que seguia un disseny de l’empresa Morant, Boyd, & Blanford, que havia guanyat un concurs públic. La reina Victòria sabia que l’escriptori, entregat el 1880, no deixava de ser un símbol d’uns nous temps, aquells en què britànics i nord-americans es deixaven de mirar com a enemics.

El retorn als Estats Units

Des de llavors, l’escriptori sempre ha estat a la Casa Blanca. Primer, en diferents sales de la segona planta de l’edifici, on es van firmar tractats importants com el del 1899 en què Espanya acceptava renunciar a la sobirania sobre Cuba, les Filipines o Puerto Rico. Després va esdevenir l’escriptori del despatx privat del president, on Franklin Roosevelt va demanar-hi una petita modificació: obrir una porteta perquè hi pogués guardar les fèrules que portava a les cames (perquè no podia caminar). El 1952, sota la presidència de Dwight D.Eisenhower, l’escriptori es va enviar a una nova sala que servia per fer discursos de ràdio. Nous temps, amb presidents que parlaven directament als seus ciutadans llegint els discursos sobre aquell imponent escriptori de fusta. Però va durar poc. Aquella sala va caure en desús amb l’arribada dels nous estudis de televisió i sobre l’escriptori s’hi van anar acumulant vells aparells elèctrics i molta pols. Va ser així fins al 1961, quan el va redescobrir Jackie Kennedy, que li va proposar al seu marit que el fes servir com a escriptori al Despatx Oval afegint-li una plataforma inferior per elevar-lo una mica més del terra, mentre els fills dels Kennedy feien servir la porteta encarregada per Roosevelt per jugar.

El destí errant de l’escriptori continuaria després de l’assassinat de Kennedy, ja que va convertir-se en un dels objectes estrella d’una exposició itinerant amb objectes personals del president. No tornaria al Despatx Oval fins al 1977, quan així ho va demanar Jimmy Carter. I ja no se n'ha mogut, excepte del 1989 al 1993, quan George H.W. Bush va preferir l’escriptori C&O, fet per una empresa d’Ohio, un dels sis escriptoris fets servir per presidents dels Estats Units al Despatx Oval. Bill Clinton, però, va optar per recuperar l’escriptori del Resolute. I encara és allà. Malgrat que cada nou president pot decidir com redecorar el despatx, l’escriptori s’ha convertit en un dels pocs punts en comú entre Obama, Trump i Biden. On fins fa poc Trump demanava una coca-cola amb un botó vermell, ara Biden inicia una nova època. Signant decrets sobre una fusta que va sobreviure al gel àrtic.