BarcelonaFa quinze anys que Ramon Erra (Santa Eulàlia de Puig-oriol, 1966) combina la seva carrera literària (Far west gitano, La vida per raïl) amb la feina de professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Me l’han recomanat diverses exalumnes, i ho entenc quan em trobo amb el seu posat afable, constructiu, expert i alhora rigorós. S’ha especialitzat en dirigir cursos avançats: acompanya els alumnes fins al propòsit d’escriure una novel·la.

Per què hi ha tanta gent que té ganes d'escriure?

— Hi ha qui potser ho té idealitzat, i n’hi ha molts que els agrada llegir i pensen que ho poden fer. I quan la gent prova d'escriure, quan es posen a fer una cosa que va més enllà dels sudokus, que demana que t'impliquis, que et porta cap al teu interior, que treballant-ho pots anar-ho fent cada cop millor, s'adonen que la ment humana és creativa, i escriure no sé si és felicitat, però és una cosa difícilment comparable a qualsevol altra. És una activitat que és tècnica i que alhora surt de dins teu, i aquesta barreja explosiva, quan la proves, és droga dura.

D’escriptor se’n neix o se n’aprèn?

— Se n'aprèn de la mateixa manera que es pot aprendre a tocar el piano o a pintar. És veritat que pot haver-hi gent que té més predisposició que altra i també pot haver-hi gent que potser no sap que té predisposició a escriure bé, s'hi posa i ho descobreix.

Hi ha molts manuals d’escriptura. Em podries establir les teves tres normes? "Per escriure bé s’ha de..."

— Escriure és conèixer bé la llengua amb la qual treballes, tenir les eines tècniques i tenir un bon bagatge de lectures i de vida, tenir coses per explicar. Amb això es pot fer molta feina.

Suposo que tothom que ve a fer cursos s'imagina escrivint un llibre.

— De vegades no hi arriben, abandonen. També n’hi ha que queden seduïts pel primer curs de l'itinerari que es fa aquí a l’Ateneu, el de narrativa, que és el moment en què aprenen les tècniques principals, i s’engresquen a continuar. La gràcia és que ve gent amb diferents expectatives, i hem d’intentar que tothom pugi un esglaó més amunt del seu punt de partida. Quan soc a classe, soc com un entrenador. I quan em miro els textos soc com un jardiner, perquè es tracta de podar, esporgar, sembrar... Les metàfores sempre són relacionades amb la jardineria i l’hort. L’Stephen King explica molt bé què significa això d'esporgar en el manual Escriure. Memòries d’un ofici (L'Altra).

Quins són els principals errors del principiant?

— Un és la precipitació: s'afanyen a explicar les coses en comptes d'anar-les dient gradualment a un ritme que sigui atractiu pel lector, que el vagi enganxant a poc a poc. L’altra és la poca confiança en el lector: tendeixen a explicar-ho tot massa. I el tercer és que omplen de palla els textos perquè volen fer moltes pàgines. A mesura que vas esporgant, esporgant, esporgant, el text va pujant de brillantor.

Amb què t’has de barallar més?

— Els principiants estan obsessionats amb la veracitat de la història, amb explicar el que va passar, si la novel·la es basa en fets reals. També passa que s’enamoren del que fan. Ho fem tots, eh? Però com que molta gent creu que van escriure aquella pàgina inspirats per una revelació divina, creuen que no es pot tocar res. "Ostres, això no m'ho facis treure", em diuen. Jo sempre els dic que posin el que descarten en un arxiu, per si ho necessiten: veuran que no ho necessitaran mai.

Has descobert mai un diamant en brut?

— Sí que veus de seguida el potencial dels alumnes i jo, pel meu interior, puc pensar "hòstia, aquest és brillant i se'n sortirà". Però després pot abandonar, pot no ser prou treballador, perquè no n'hi ha prou amb ser Messi, per ser un bon escriptor hi has de deixar la carcanada, deia Josep Pla, si no, no te'n sortiràs. I molta gent té mandra. En canvi, d’altres, que d’entrada els costa, poden progressar molt més del que t’esperes.

Hi ha la idea que l'escriptor brillant és l'escriptor autodidacte. Els autors que han marcat la història de la literatura no van fer cap curs.

— El saber escriure es traspassa. És igual que els oficis d'abans: un pintor anava al taller d'un pintor i un ferrer al d’un ferrer, es feia aprenent i acabava fent de ferrer. L'escriptor pot anar a una biblioteca i buscar el que han fet els anteriors i llegir-los amb una mirada crítica.

Així no hi ha misteri...

— El cinema ha mitificat la figura de l'escriptor solitari que no surt de casa, que està a la seva torre d'ivori, però això és una fantasia. L'escriptura té a veure amb la mirada personal que té cadascú i que pot ser molt diferent, interessant i atractiva, sobre una base tècnica.

Per escriure bona literatura s’ha d’haver viscut molt?

— No. Potser tenim al cap les grans novel·les èpiques i de gran envergadura formal, com Moby Dick de Melville, Vida al Mississipi de Mark Twain o les novel·les del Hemingway, que també era un gran aventurer, però les novel·listes angleses no van ni viatjar ni van viure grans aventures —no sabem si van viure algun trauma dins d’aquelles cases— i, en canvi, la seva literatura ha perdurat perquè és molt bona, perquè la bellesa que hi ha en aquelles novel·les encara es continua valorant i continua fent efecte en els lectors. És igual que parlis de casaments, si domines l’art de la novel·la com Jane Austen.

S’ha d’haver llegit molt?

— Això sí. És bàsic. Perquè el que et surt quan escrius de manera espontània és fruit d'haver llegit. La manera com fas una descripció d'un paisatge o d'un personatge o t'inventes una situació és a partir de les coses que has llegit, que t’han quedat a dins i d'una manera intuïtiva et surten quan et poses a escriure.

Quines lectures diries que t’han formatejat, a tu? Quins quatre autors citaries?

— El hòbbit de J.R.R. Tolkien és un llibre que m'ha acompanyat tota la vida. M'agraden els russos en general, i en especial Nikolai Gógol i Ànimes mortes (La Casa dels Clàssics), perquè et transporten cap a un paisatge eslau, una gent que viuen les coses i es relacionen de manera diferent, cosa que m’atreu molt. A Virginia Woolf tècnicament la trobo espectacular, sempre hi veig coses per aprendre'n i m’interessa el que explica, per tant, et diria Cap al far (La Casa dels Clàssics). I Josep Pla. Pla el vaig llegir de molt jove i em va encomanar una manera d'anar pel món amb la mirada d’algú que potser ho escriurà després, fixant-me en les coses d'una manera literària. Tot el que veig, ho veig filtrat per ser escrit, i crec que això ho vaig agafar de llibres com El quadern gris (Destino) o Cartes de lluny (inclòs a El nord, Ed. Destino).

Potser no hem llegit el que tocaria?

— Molts alumnes em diuen: "Jo és que he llegit malament". Doncs no. Cadascú es fa el seu bagatge de lectures. I la barreja entre el bagatge de lectures i la teva personalitat, les teves experiències vitals —si ets el germà petit o el germà gran, si has viscut en una família que viatja molt o has viscut en una casa de pagès, per exemple— tot això fa una mirada única i és l'aportació que tu pots fer al món de la literatura. Al meu poble hi venia el bibliobús cada quinze dies, i des dels sis anys agafava coses molt diferents, coses per petits i coses que no eren adequades per a l’edat. I penso que això m’ha anat molt bé per valorar propostes molt diferents. M'agrada el risc.

Per a un escriptor, haver passat per una escola d’escriptura està ben vist o mal vist? Hi ha prejudicis?

— Pot ser que hi hagi gent que no en parli, però també veig molta gent que ho diu. Crec que això està canviant per influència americana, perquè els autors nord-americans donen les gràcies a tots els primers lectors i a tots els editors. Al final, és el resultat el que canta. A Suspense (Círculo de Tiza), un llibre sobre l’escriptura de Patricia Highsmith —tota una Patricia Highsmith: Hitchcock ha fet pel·lícules dels seus llibres!—, explica com li va costar publicar una novel·la, com un editor li va fer treure quaranta pàgines i li va semblar molt encertat, i ho explica tan normal. Això aquí encara costa de reconèixer.

Sovint sentim que es publica massa, però també sabem que costa molt ser publicat.

— Sí, és difícil. Hi ha alumnes que s’autopubliquen el llibre perquè no volen fer carrera d’escriptor, però els fa il·lusió tenir la novel·la acabada i regalar-la als amics. L'altre camí és que algun editor se t'enamori del text i te'l publiqui. Publicar és important, és bàsic per trobar lectors, però hi posem moltes expectatives. Potser massa.

En quin sentit?

— Publicar segurament no et canviarà la vida. La gent té fantasies sobre què és ser escriptor. Signes llibres per Sant Jordi, et fan una entrevista... Tot això està molt bé. Però el fet de passar-te hores escrivint i millorant, voler aconseguir un resultat i sortir-te’n, aquesta és la recompensa grossa. Publicar et donarà lectors, i necessitem lectors. Potser també diners i premis. Però segurament no és el millor que t’emportaràs. Per mi és més important el repte, les hores que passes millorant el text: aquí hi ha la felicitat de l’escriptor.