Knockout
Diumenge27/02/2021

Com escriure un obituari

Fa un parell de setmanes un dels personatges de la telenovel·la Com si fos ahir, l’Ivan, estava destrossat per la mort de la seva parella i l’aclaparava la idea d’haver d’escriure un text. L’angoixava haver de fer un discurs perquè admetia que quan ell anava a funerals sovint el molestava que la gent parlés: “No vull semblar que m’apropio del dol. Em molesta perquè hi ha gent que és com si digués que ells pateixen més que la resta”. I explicava per què: “La gent acaba parlant de la seva relació amb el mort. Jo vull una cosa general, que englobi a tothom”.

Els guionistes no anaven desencaminats a l’hora de reflectir aquesta sensació. Hi ha persones que a l’hora d’escriure un text per acomiadar algú es converteixen en els protagonistes, parlant més d’ells mateixos que del finat. S’ha d’anar alerta perquè l’ego de qui fa l’obituari pot eclipsar l’existència d’una família que pateix.

Cargando
No hay anuncios

El New York Times ha recollit aquest mes els consells d’una especialista en la matèria. Victoria Chang és una escriptora i poeta de Los Angeles que l’any 2015, quan va morir la seva mare de fibrosi pulmonar, va escriure setanta poemes necrològics en la seva memòria. Des d’aleshores s’ha dedicat a estudiar el gènere de l’obituari, no tant en els diaris sinó en funerals i actes de comiat.

Victoria Chang diu que el més important és utilitzar el llenguatge planer que fem servir habitualment. No hem de pretendre convertir-nos en escriptors erudits de cop i volta. Aconsella que el text tingui tres parts: la primera, de presentació d’aquella persona. La segona i més extensa, la que recorda com era i què va fer. I l’última, la de mencionar qui ha sobreviscut el difunt i recordar el seu dolor. Per descomptat, depenent de la situació, es pot eliminar la primera part si tothom coneix al protagonista absent.

Cargando
No hay anuncios

Per a Chang és essencial que ens centrem en la vida d’aquella persona i no en el nostre propi dolor. És a dir, no aprofiteu la lectura de l’obituari per convertir-vos en els reis de la festa. Si heu de llegir en un funeral, el melic deixeu-lo a la recepció del tanatori. No patiu que no us el prendran. Quan sortiu serà al mateix lloc.

A continuació la clau és pensar en els records d’aquella persona en positiu. S’ha de celebrar la seva vida: què li agradava fer, on li agradava anar, què li agradava menjar, què el feia posar de bon humor. No cal que siguin coses transcendents. Al contrari, com més quotidià millor. Chang insisteix que un obituari és per als vius però que s’ha de tenir en compte la sensibilitat del difunt. Per tant, s’ha de pensar què li hauria agradat destacar de si mateix. Per a Chang és una bona idea introduir-hi algun punt de sentit de l’humor perquè sovint destensa l’ambient i fa menys estranya aquella situació tan trista. També aconsella que si toca escriure l’obituari una mica per compromís i no tenim gaires vivències personals per construir un text preguntem a les persones més properes i hi aboquem els seus records. Així, el comiat és compartit per tothom.

Cargando
No hay anuncios

Chang comprèn que en alguns casos escriure l’obituari d’algú pot suposar un tràngol perquè implica enfrontar-nos a la mort, però convida a deslliurar-nos d’aquesta pressió perquè, al capdavall, és un text que ens recorda essencialment que estem vius. Amb tot, el millor és no haver-nos de trobar mai en aquesta circumstància perquè els comiats no volguts sempre són difícils de fer.