Els estranys camins del pensament

Durant una època, havia començat els meus cursos amb un text de Julio Cortázar: Manuscrito hallado en el bolsillo. El narrador ha decidit una ruta sense cap raó, amb els seus transbordaments, les diferents línies que ha de prendre i les estacions per on ha de passar. Quan entra en el primer vagó, decideix amb quina viatgera jugarà el joc del viatge, perquè, del que es tracta, és de veure fins a quin punt coincideixen els dos trajectes. El relat és potser l’homenatge literari més subtil que s’ha escrit al metro de París: les meravelles del passeig soterrani, la planificació del trajecte amb totes les seves travessies, l’atzar misteriós dels encontres imprevisibles, la seducció davant el desconegut, el descobriment de la complicitat amb aquells amb qui compartim, eventualment, trajecte i, amb ell, un tros d’espai, un fragment de vida. I per fi: la sortida al carrer, com un parèntesi fins a la propera excursió sota terra. I sobretot les aranyes a la panxa: la inquietud per la incertesa d’un encontre possible.

Quan arribo a París, el primer que sempre faig és endinsar-me en el metro i deixar-me anar pel seu laberint de passadissos i estacions, saltant, com el narrador del conte de Cortázar, de línia en línia. És com mirar la ciutat amb lupa o fins i tot amb microscopi: tot s’hi troba amplificat. Hi ha també, esclar, en el cas de París, la poderosa evocació de les estacions: Alma - Marceau, Rue de la Pompe, La Muette, Guy Môquet, Sèvres Babylone... Els rombes de cada parada anuncien, més que els llocs, estats de l’ànima, geografies enigmàtiques, capítols d’una narració desencaixada, paisatges literaris. No hi ha un sol principi, com no hi ha tampoc un sol final: cadascú comença el seu trajecte en un lloc de la xarxa i l’interromp en un altre costat del mapa. No hi ha, per descomptat, un sol recorregut, una sola combinació. Cadascú defineix el seu itinerari i comparteix trajecte per uns minuts, a la seva manera, amb altres desconeguts, vivint per una estona el mateix espai i, fins a cert punt, també el destí, tot i que poc després cadascú segueixi el seu camí cap a mons diferents.

Si començava el curs amb aquest relat és perquè els recorreguts atzarosos de Cortázar em semblaven una metàfora poderosa de la millor manera d’endinsar-se en el programa, les matèries, els autors i les obres que habitualment hem de tractar: deixant-se anar.

Avui, però, he recordat el conte de Cortázar amb una voluntat, diria, més antropològica, i he tornat a dos dels llibres de Marc Augé pels quals tinc devoció: Un ethnologue dans le métro i Le Métro revisité. I és que el metro és alhora lupa amplificadora i metàfora, “com si l’espai soterrani -diu Augé-, per un efecte òptic particular, oferís una imatge ampliada de les evolucions lentes o accelerades de la societat en moviment”. I se m’ha acudit pensar que potser els nostres hàbits al metro són indicatius també de la nostra forma de raonar i argumentar. N’hi ha que procedeixen amb ordre i planificació i d’altres que van decidint en funció de factors diversos; n’hi ha que prefereixen la rapidesa a la comoditat i d’altres que prefereixen no canviar de línia abans que tardar menys; n’hi ha que miren els altres i n’hi ha que s’amaguen a la seva càpsula; n’hi ha que només pensen en la seva destinació i d’altres que en comptabilitzen estacions, una a una.

Des del dijous 17 d’agost, provo d’entendre els mecanismes de funcionament del pensament d’algunes persones i alguns personatges. En costa d’entendre el que estan fent, perquè no arribo a entendre què és el que pensen i com ho pensen. Però no me’n surto. No desespero, sé que ho entendré.