El 'fachaleco': l'arma estètica de les dretes
Jo soc del parer que, quan fa fred, no vull deixar els braços al descobert. Per això, sovint la incomprensió m’assalta quan veig gent pel carrer en ple hivern amb armilles d’anorac, assegurant que s’hi va la mar de calentet. Però... no ho estarien més si els cobrissin també les extremitats?! El mateix passa amb els dònuts, que, malgrat ser molt bons, encara serien millors si no ens escatimessin el forat. Una incomprensió, la meva, compartida per la Lorraine al film Regreso al futuro, que va pressuposar que Marty McFly treballava al port, pel fet de confondre la seva armilla amb un salvavides.
A Occident, l’armilla neix al segle XVII, com a part de l’evolució del tern masculí, integrat pel pantaló, l’armilla (antigament dita jaqueta) i la jaqueta (antigament dita casaca). Aquest conjunt va evolucionar per la necessitat de crear una indumentària diferent per a la nova classe dirigent: la burgesia. A finals de segle, la casaca sempre es duia posada, tret que un ambient de confiança permetés descansar del protocol. A sota, hi anava la jaqueta, que tan sols s’advertia per l’estreta franja frontal que deixava la casaca entreoberta. Amb el temps, per guanyar comoditat i estalviar recursos, van fer les mànigues amb materials més pobres per, finalment, acabar-les eliminant. Per què gastar-se diners amb unes mànigues que mai veien la llum del sol, de la mateixa manera que no decorem la part de l’arbre de Nadal que toca a la paret. I d’aquesta manera, la jaqueta va donar pas a l’armilla, mantenint una esquena també feta amb tela de forro més vulgar, precisament perquè aquesta zona tampoc estava pensada per ser vista.
Certament, els homes, obligats en molts casos a vestir amb un vestit sastre durant la setmana per imperatius professionals, estan condemnats a patir calor a l’estiu i fred a l’hivern. En el darrer cas és quan l’armilla plumífera, pensada com a peça interior i no exterior, adquireix tot el sentit. A més d’abrigar, trenca la seriositat i modernitza la tradicional indumentària masculina. Però, si bé molts homes havien trobat la solució als seus problemes, les dretes polítiques van escriure un darrer capítol a aquesta peça, rebatejada com a fachaleco, quan van segrestar-la com a element essencial de la seva estètica. Juanma Moreno Bonilla, en plena campanya electoral per a la presidència de la Junta d’Andalusia, va fer de l’armilla un signe d’orgull castís, fins al punt d’estampar-hi eslògans com “Juanma Moreno presidente” o “Garantía de cambio”, a més del logo del PP.
Dins del mateix partit, tampoc se n’escapen expresidents com Pablo Casado o Mariano Rajoy, que tant el duia a sota dels vestits sastre com per “córrer” amb el seu entrenador personal. Rodrigo Rato va lluir aquesta peça en entrar a la presó i Bertín Osborne, quan aparca l’estil country, també és un fidel del fachaleco, tant per muntar a cavall com per prendre un fino o encendre sense èxit la vitroceràmica. A més d’Albert Rivera, Santiago Abascal, líder de Vox, també els llueix amb orgull a sobre de camises de la seva marca preferida, El Capote. Uns tints taurins que acaben vessant-se a l’armilla, en mans d’insignes usuaris com Francisco Rivera, paral·lelament als deixos monàrquics amb usuaris com Cayetano Martínez de Irujo o la mateixa família reial.
El fachaleco tant fa al·lusió a l’armilla plumífera com a l’encoixinat amb rombes derivat de la jaqueta Husky; una jaqueta que connecta clarament qui la porta amb el món elitista de l'hípica i la caça. I és que ara mateix el fachaleco ha quedat encapsulat dins del conservadorisme polític, el triomf vital entès en termes econòmics i el privilegi social. Els amants de la tauromàquia, de la bandera d’Espanya, de la Feria i el folklore castís estan d’enhorabona amb una peça que, de mans de marques com Uniqlo, aporta practicitat i modernitat al limitat armari masculí. Però, en tot cas, a Espanya caldrà fer intensos esforços de màrqueting per alliberar-la de la caspa conservadora, per tal que el chaleco quedi alliberat del seu prefix.