Escric sota els efectes commovedors de The Banshees of Inisherin. La pel·lícula, traduïda a la cartellera com Almas en pena de Inisherin, és una meravella. Per la manera d’unir la tendresa i la duresa en una dissolució precisa que resulta sorprenent i equilibrada alhora. La història és excepcional per la capacitat de parlar del dolor emocional masculí des de la profunditat. Aquell dolor que genera impotència i que se t’agafa al pit sense esperar-te’l i no saps com desempallegar-te’n. Que pot haver sorgit d’una situació innocent, sense drama, sense la necessitat de catàstrofe. I que la dificultat per posar-hi paraules pot destil·lar una dosi minúscula d’indulgència i comèdia des d’uns ulls aliens. The Banshees of Inisherin facilita que trobem la rutina en els camins i els paisatges superbs d’una petita illa de l’oest d’Irlanda. I això ens fa conscients de la monotonia i soledat dels seus protagonistes. Però no tothom la gestiona de la mateixa manera. La pel·lícula és trasbalsadora i delicada a la vegada. I ofereix una mirada reveladora de la masculinitat més aspra i bàsica. The Banshees of Inisherin ens parla d’allò més essencial de l’existència humana, però a través del que sembla accessori, rutinari o intranscendent. La pel·lícula fa fàcil la possibilitat d’establir vincles amb els protagonistes, entendre què els angoixa i els espanta. I ho aconsegueix amb una contenció narrativa que sembla increïble que pugui explicar-nos tantes coses. Algú podria dir que no hi passa res, en aquesta història. Però ara mateix és difícil trobar una pel·lícula que expliqui tantes coses, fins i tot de nosaltres mateixos que ens asseiem, ingenus, a l’altra banda de la pantalla. Tots els personatges tenen unes motivacions nobles, justes i raonables. No hi ha bons ni dolents i tots estan plens de veritat, d’aquella veritat indiscutible que neix de l’instint.

The Banshees of Inisherin parla de l’amistat, a partir d’unes dreceres que resulten inesperades, ferotges, folles i crues. Però també plenes d’amor pels altres, per la vida i pel temps que encara hem de viure. Perquè l’amistat ha de ser sincera i mai una inèrcia. I aquí és on el pacífic camí de l’afecte i la complicitat esdevé tortuós. Té caducitat, l’amistat? Què passa quan, de manera unilateral, la camaraderia deixa de tenir sentit? Quan, per a algú, l’estima perdura només en allò viscut, però ha perdut la força per subsistir en el futur. El filòsof Friedrich Nietzsche va arribar a la conclusió que si les persones canviem molt, els nostres amics que no han canviat es converteixen en fantasmes del passat. “La seva veu ens arriba amb un so horrible, espectral; com si ens escoltéssim a nosaltres mateixos, però més joves, durs, immadurs”.

El sociòleg neerlandès Gerald Mollhorst va concloure en un estudi que només el 48% dels nostres amics continuen al costat nostre després de set anys. I només un 30% dels nostres contactes propers es mantenen en la mateixa posició de confiança i proximitat passat aquest temps. El físic hongarès Tamas Vicsek, de la Universitat Eötvös de Budapest, va desenvolupar una fórmula matemàtica que permetia predir si un individu romandria en un grup d’amics o l’abandonaria.

No tothom està preparat per acceptar el final d’una amistat, per assumir que, senzillament, s’ha diluït allò que l’alimentava. Però la vida flueix, les circumstàncies canvien, ens transformem i escollim unes altres prioritats. L’amistat és un viatge tan imprescindible que sovint ens fa oblidar que també té pèrdues.