El carrer del Pom d’Or és un d’aquells indrets damnificats per l’obertura de la Via Laietana, amb prou feines uns pocs metres de vorera, darrers supervivents del que havia estat una via d’edificis senyorials i venerables. Antigament s’havia dit d’Arnau de Jonqueres, d’en Rovira i de Vermell dels Abaixadors, tot i que el seu nom actual ja apareix en premsa a principis del segle XIX. Ara són unes poques passes entre la plaça dels Traginers i Sotstinent Navarro, que abans arribaven fins al carrer d’Abaixadors. Deia Joan Amades que aquí hi van obrir les dues primeres fleques decorades que van aparèixer a la ciutat, les façanes de les quals estaven revestides de rajoles amb temàtica agrícola, des de la sembra del blat fins a l’elaboració del pa. I que era on vivia en Cintet de les Robes, que, acompanyat de Josep Anselm Clavé i d’en Burés del Carril, es dedicaven a cantar per tavernes i cafès.

No fa pas tant, a la cantonada amb Sotstinent Navarro, quedava pintat el nom del carrer en lletres negres i cal·ligrafia modernista, que algú va esborrar sense cap propòsit. Segons Víctor Balaguer, el seu nom procedia del remat daurat d’una barana que estava a l’entrada d’una finca noble. Un criat la polia cada dia, i molta gent venia a veure-la, admirada de la riquesa d’aquella casa. Sembla, però, que la fama li va arribar quan va ser robada i convertida en moneda falsa per uns lladregots que tenien el seu cau a la cova de la Moneda, a la muntanya de Montjuïc. Una altra versió donava Sampere i Miquel, que defensava l’origen en una mostra comercial, també daurada, que penjava a l’entrada del carrer, sota una volta. I que el nom seria una corrupció de Pont d’Or. Sigui quin sigui el seu origen, és una de les denominacions urbanes més expressives del nomenclàtor barceloní.

Si busquem en premsa antiga, veurem que sovint és descrit com un carreró estret i ondulant. Un lloc fosc on vivien famílies benestants i on no van faltar les histories macabres. L’octubre del 1856 el diari La Iberia informava que, en enderrocar una de les seves cases, s’hi havien localitzat unes restes humanes cobertes de calç. La troballa va arribar als jutjats, ja que hi havia la sospita que es tractava de l’hereu d’una bona nissaga, desaparegut misteriosament uns anys abans. Els periòdics no van informar de com va acabar la cosa, però tres anys més tard, el gener del 1859, el carrer del Pom d’Or tornava a sortir als papers quan una multitud de tafaners es va congregar per veure com treien d’una casa un gran daguerreotip del cadàver d’una senyora molt coneguda al barri. Meitat per la novetat fotogràfica, meitat pel morbo de veure el retrat post mortem de la veïna. No obstant, la gran notícia encara havia d’arribar.

El juny del 1859 una altra família del carrer va començar a experimentar estranys fenòmens a casa seva. De nit se sentien veus misterioses que semblaven procedir del no-res i que amenaçaven de mort els habitants de la casa. El Diario de Barcelona va cobrir el cas, i a finals de juliol informava que, durant vint dies, des de primeres hores de la tarda fins a la mitjanit, els balcons dels afectats eren atacats amb pedres i altres objectes. Espantats, els veïns van deixar casa seva i es van traslladar a Sant Gervasi, on es van repetir els mateixos fenòmens. Finalment, els agredits van tornar al seu domicili, mentre el carrer s’omplia cada nit de curiosos, cosa que provocava les queixes del veïnat, que va acabar llançant cubells d’aigua sobre la multitud que esperava novetats dels fantasmes que assetjaven aquella casa. Malgrat no informar de com va acabar tot plegat, aquell poltergeist va posar el carrer del Pom d’Or en boca de tothom.