Què és el feminisme, en poques paraules
És octubre de l’any 2025. Som al segle XXI i a aquestes altures de la vida encara hi ha qui no té clar què és el feminisme. A mi m’ho pregunten sovint. L’altre dia en un dinar, algú que m’acabava de conèixer, en saber de la meva trajectòria, em va llançar la pregunta com dient “a veure com te’n surts”. Em va sobtar el to, però no era la primera vegada que em trobava en una situació similar i sé que no serà l’última. I a algunes publicacions d’Instagram també se’m demana que ho expliqui, com en aquell vídeo que vam compartir l’Imma Sust i jo sobre la secció feminista que fem els dimecres a Les tardes de Catalunya Ràdio ("El tutorial de les senyores com cal") i als comentaris ens ho escrivien: “Ho heu d’explicar perquè s’entengui!”. I de tant en tant també m’ho pregunten amb curiositat sincera: “Però tu què consideres que és el feminisme?”. I, sincerament, flipo.
Algú es pregunta què és l’antiracisme? O el pacifisme? O què es defensa el dia de l’Orgull? No. Però quan toca parlar de feminisme, ai, tot són dubtes i qüestionaments. Perquè, esclar, del feminisme es pot qüestionar tot. Fins i tot el nom. Per què feminisme? Eh, eh, eh. S’hauria de dir “igualitarisme”, suggereix... un home! Un home que oblida la feina de tantes dones que van donar el cos, la cara i la vida pel moviment, per allà el segle XIX, i que van decidir el nom que els va semblar bé. Però tot sigui per qüestionar en lloc d’afegir-se al carro de la justícia social.
Per a mi és senzill. El feminisme és un moviment de defensa dels drets civils que busca la igualtat entre homes i dones. I punt. Sí, sí, i punt. No entenc la complicació i la complexitat ni per què tanta gent s’ho pregunta. Ni entenc per què no s’entén. Una altra cosa és que no agradi que les dones demanem tenir els mateixos drets que els homes. Això ja és més comprensible, tot i que, evidentment, no ho comparteixi. Perquè implica que els homes han de perdre el monopoli del poder, per exemple. I compartir el poder no agrada. Igual que no agrada admetre que ja no ets l’únic que fas el que sigui. Fa poc veia un vídeo on una dona que es dedica a la pagesia explicava que quan va a comprar una màquina per treballar la terra mai ningú es planteja que sigui ella la que l’hagi de fer servir.
Repeteixo, som al segle XXI, i a les notícies diuen que una nova tripulació viatjarà fins a la Lluna, però al planeta Terra hi ha coses que avancen massa a poc a poc. A la foto de la tripulació que s’ha fet pública hi ha una dona. Hem avançat. Però hi ha tres homes. Sempre estem igual, quota de mínims, un 25% i no us queixeu que l’any 1969 no n’hi havia ni una.
El feminisme és el moviment que ha fet possible que en aquesta foto hi aparegui l’astronauta i enginyera Christina Hammock Koch, i el patriarcat és el sistema que provoca que encara hi estigui en minoria. Un allibera i l’altre oprimeix. Quin tries tu? Jo ho tinc claríssim.