A proposta de Toni Butxana ens vam reunir a l’antic local del Llargo, al pis del carrer Salamanca -on encara tenia l’oficina i taules de joc operatives-, per dur a terme el càsting artístic del nou casino que amb tanta fal·lera ens havia comentat. Amb la seua força física inaudita Felipe va apartar un parell de taules de black jack, per tal que els aspirants tingueren espai per expressar les seues habilitats. El Messié no tenia gaire clar que se celebraren espectacles; Toni li ho va aclarir: un jugador perd, s’avorreix i se’n va. En canvi, si té altres sales d’entreteniment, al cap d’una estona tornarà a jugar. I si no ho fa, almenys el gratifiques amb un espectacle, a banda que hi pot haver clients que només vinguen per això. En este cas, pagaran entrada. Al final -es queixà el Messié-, també muntarem una guarderia.

A mi no m’estranyaria, per la cosa de la conciliació familiar.

El jurat el formàvem els germans Torres, Butxana, Tordera (president honorífic, però ja no ho recordava), el Messié, el Llargo i jo. Robert estava amb Salif planificant les obres, que havien d’acabar amb un mes contractant, si calia, quaranta o cinquanta treballadors, nit i dia, per torns. Pel que fa al càsting, Butxana, que s’arrogava la idea, es va demanar el vot de qualitat.

El president, en definitiva.

El Llargo i el Messié no digueren res, però no se’ls veia cofois.

-Que passe el primer -ordenà el president a Felipe.

Hauríeu d’haver vist les cares que vam posar tots: el Sinatra del Cabanyal, una antigalla melòdica local.

-No fotes, hòstia! -comentà el Llargo a Toni.

-Bon dia, senyors -saludà el Sinatra al jurat tot posicionant-se al centre de la sala.

-Sinatra, tu encara cantes?

-Com els àngels, senyor Llargo.

-I ho farà a pèl, sense músics -s’enorgullí Butxana.

-Com que era una prova m’ha semblat oportú no dur el conjunt. No és lo mateix, però espere que sàpiguen apreciar l’actuació. -I curant-se en salut-: He de dir-los que ahir a la nit vaig cantar en les noces d’or d’un amic.

-Quina peça ens has preparat?

- My way, senyor Messié. També interprete en anglès.

-Té un repertori molt complet -afegeix Butxana-. Quan vulgues, mestre.

Fa unes proves de veu durant uns minuts. Vestia de jaqueta, camisa blanca i corbata combinades amb uns pantalons negres. Si arriba a estar en una cafeteria li haurien demanat un gintònic.

Allà va el Sinatra: My way en to baix.

A veure: cantava però si tancaves els ulls no senties el difunt Sinatra. Per moments s’hi aproximava però després tornava al Cabanyal.

Així que va acabar, Tordera es va alçar aplaudint emocionat.

-Bravo, és un Tom Jones perfecte!

Més aviat era un Tordera perfecte.

-Ja vos ho havia dit -féu Butxana, com si fóra el seu mànager-. Està en plena forma. Collonut, Sinatra. Quedes contractat.

-Molt agraït.

-Escolta, haurem de votar -digué el Messié.

-Què collons de votar! Queda inaugurat el despotisme il·lustrat. El president sóc jo.

-Aleshores a què hem vingut? -Josep Torres.

-A mirar. És obvi que és un geni. I sense el conjunt -defensà abrandat Butxana la seua proposta estrella-. Sinatra, deixa un telèfon de contacte a Felipe.

-Tinc un problema laboral -Sinatra-. Com que estic jubilat he de cobrar en paper, sense nòmina.

Ni era laboral, ni era un problema: havia caigut al lloc adequat.

-No passes ànsia. T’ho arreglarem.

-Senyors, el repertori és ampli. Vull dir que a banda d’interpretar Sinatra tinc altres autors.

-Mentre no siga a Francisco, ja ens va bé -Butxana.

-No saben el favor que em fan contractant-me. Amb la pensió no m’arriba.

El Sinatra del Cabanyal s’abraçà a Butxana. Després dóna la mà a tot el presumpte jurat. Tordera li la retingué bo i dient-li que l’havia transportat a un altre temps, potser immemorial. Sinatra se’n va fent reverències, com si haguera actuat al Madison Square Garden.

-Sinatra, contractat en exclusiva, eh? Oblida’t de batejos i comunions -el del Cabanyal assenteix-. Que en passe un altre, Felipe -el president.

-Para, para... -el Llargo, amb els braços estesos-. Els amos som nosaltres i hem de decidir-ho -diu mirant de construir un consens beneficiós.

-¿No volíeu que vos ajudara o potser no et refies del meu criteri?

-Si formem un jurat és per opinar.

-Mentre opineu se’ns passa l’arròs. Em subleva la ineficàcia -Butxana, sòlid i decidit-. ¿T’ha agradat o no?

-Home, sí, però hi ha cantants...

-Necessitem intèrprets que emocionen el públic amb cançons, com deia Tordera, que els recorden la nóvia, la querida, la dona...

-Potser també algú que cante en valencià -aportació autòctona de Ferran Torres.

-No polititzem el casino -Butxana, contundent-. Felipe, el següent.

El guardaespatlles del Llargo obri la porta. Si el primer havia sorprès, el segon va desconcertar: Paco l’Artillero.

-Mecagueenlaputa, el que faltava! -exclamà el Messié-. Si és del gremi del porno!

Era el dia de les relíquies.

-I de Sueca -afegeix Butxana-. Un gran poble en l’imaginari valencià. Passa, Paco, passa...

Amb la mà ens saluda. El coneixíem de la dècada dels vuitanta, que actuava al Palau del Xulo.

Es posa al centre de la sala.

-Per a mi és un honor -diu- tornar a una casa de tanta categoria...

-Gràcies, però lleva’t el plàtan de la bragueta -el Llargo-. Volem veure’t en directe.

Paco l’Artillero, seixanta i escaig d’edat. En els temps de plenitud exhibia un penis descomunal. El Negre de Sueca. Fins i tot es féu famós perquè aguantava un poal d’aigua amb el que ell anomenava la “ferramenta”.

-Escolten, lo del plàtan és només la targeta de presentació -se’l trau. Se’l menja. Devia necessitar potassi-. M’abaixe els pantalons ja?

-I els calçotets -el president.

-No en porte, vaig més còmode.

Un altre que no li arribava la pensió.

-Els he de dir -diu- que una actuació així, en fred...

-Si vols et fem una mamada -el Messié.

-No cal, no cal... Però em costarà una miqueta animar-me.

-Felipe -fa Butxana-, apaga la llum.

Ja teníem l’ambient. Algú busca al mòbil una sintonia apropiada. L’Artillero s’abaixa els pantalons. Apareix un penis flàccid però en caiguda lliure es despenja un pam. Tordera s’alça tot d’una i encén la llum.

-Això és una marranada!

La claror sorprèn l’Artillero fent els primers moviments de reanimació a la “ferramenta”.

-Tordera, vés-te’n fora i deixa’ns treballar -Butxana.

L’excomissari se’n va, però ho fa per la porta d’un armari. De seguida rectifica amb l’ajuda de Felipe.

S’apaga la llum, es reinicia la sintonia. Se sent la veu del Messié:

-Artillero, dóna’t aire que hem de dinar.

-No em pressionen.

-Doncs posa’t un andami baix de la polla.

-Silenci! -ordena el president.

Paco l’Artillero es concentra, es palpa la “ferramenta”, s’acarona els testicles, alça el cap i tanca els ulls. Intente imaginar amb qui s’esperona. ¿una veïna, una actriu, Marlon Brando amb la samarreta suada? En el clarobscur de la sala es percep que la mida fa camí. Per sort, Tordera se n’ha eixit, perquè ara Paco comença a masturbar-se.

-Artillero, apunta a la paret! -fa el Messié.

Tothom riu i es trenca l’encís.

-Homeee... -es queixa l’artista-. Necessite silenci i concentració.

Amb tot, la representació fàl·lica ha assolit, sent objectius, tres quarts. Aplaudim, però l’Artillero demana calma. Encara en queda més; de les butxaques dels pantalons trau unes pilotes de ping-pong. Es gira de cul a nosaltres i amb la punta de la polla fent palanca les llança una a una per damunt del seu cap. Tordera, que ha sentit l’ovació, creu que l’actuació ja ha finalitzat, entra i una pilota li colpeix el pit. Encén la llum bastant enfadat, però Paco continua llançant pilotes i nosaltres ens entretenim caçant-les al vol.

Brutal, magnífic, espectacular. Grans aplaudiments.

Tots dempeus.

L’Artillero ajunta les mans i inclina una mica el cap mentre dura l’ovació. Després, amb una certa dificultat, s’amaga el penis entre les cames i s’apuja els pantalons. Són balders, potser per no descosir-los.

Tordera aplaudeix. Ja no recorda per què se n’havia anat.

-Heu vist? -Butxana s’adreçà al Llargo i al Messié-. Pel mateix preu tens erotisme i circ.

Paco l’Artillero, cordant-se el cinturó:

-A propòsit del preu... -com aquell qui res.

-En negre.

-Això ja m’ho suposava. Em referisc a quant cobraré per actuació.

-Ara mateix és un misteri, però estaràs content -el Llargo.

-Tinguen en compte la meua despesa.

-Les pilotes? -Butxana.

-No, l’acompanyament. Porte una xicona...

-Ei, res de porno dur! -el Messié.

-...la xicona, en el camerí, m’anima. Un poquet només. Escalfament. Em fa una mitja cubana.

Sol, l’animació se li esllanguia.

-Doncs cobrarà la meitat -Butxana-. Escolta, estigues tranquil. Encara hem de quadrar els números. Ara, si et falla la minga ho considerarem absentisme laboral. Ah, i per a l’actuació porta calçotets sexis. Que no siga abaixar-te els pantalons i avant. Les pilotes de ping-pong van a càrrec de la casa.

-També llance caramels.

-No sigues guarro. No és el Club Súper 3 -el Llargo-. Escampa el poll. Ja t’avisarem.

-Bon dia, cavallers.

L’Artillero se’n va molt agraït. Tordera l’acompanya fins la porta i encaixa efusivament amb Paco l’Artillero, just amb la mà que ha bregat amb un esforç titànic amb la “ferramenta”.

-Marc -em pregunta el Messié-, ¿has contactat amb el Comptable?

-Quan em digueu el citem.

-De moment no hi ha pressa. Hem de veure les obres -el Messié.

Isquérem de la sala i ens n’anàrem al despatx del Llargo. Manolo, el seu gos, dormia en un sofà. No recordava un gos que clapara tant. Els germans Torres tenien un compromís i s’acomiadaren. El Messié havia fet un plànol de la nau amb les distribucions corresponents. Un plànol molt personal, val a dir. El va estendre damunt la taula. Van picar a la porta. Vaig obrir: Marisa la Gallega.

-Com esteu?

Era una dona molt atractiva, encara més amb la minifaldilla de cuir negre que ressaltava unes cames llargues i estilitzades. Portava braçalets, collarets, cadenes, anells i una camisa, també negra, amb tres botons descordats. El seu escot era tan evident, i la pitrera tan abundant, que era impossible no fixar-t’hi. De fet, no maldàvem per desviar la mirada.

La Gallega obtingué, doncs, el primer èxit.

-Estaves convocada? -el Messié, com escopint les paraules.

-Les notícies volen -digué, i va entrar. Féu una ullada al plànol-. Fa bona pinta.

Ho digué d’esma.

-Qui t’ha dit que vingueres? -de nou el Messié, que no li venia de gust la visita.

-Jo -el Llargo-. Però no havíem quedat avui. Marisa escollirà el personal de les taules. Coneix els millors.

-I els més fiables. Però abans hauré de saber què necessiteu. Fins i tot vos puc ajudar en la distribució.

Va seure arran de Manolo, que la va mirar un instant i tot seguit va tornar als seus menesters de gos. Potser per fer minvar l’expectació, Marisa es va estirar la minifaldilla, que només va cedir un centímetre. La finor de les seues mans em va colpir, primes i molt blanques. Tots l’observàvem. Va dir:

-Si he de fer-me càrrec de la sala de joc he d’estar present des de l’inici. No ho creus, Messié? Heu tingut cases de joc, però mai un casino.

Parlava amb l’autoritat de la persistència de la seducció. Tenia personalitat, però. Tanta, que al despatx surava un cert ambient d’inferioritat.

-Un casino, amics -va mirar el Messié-, ha de tindre una distribució determinada. Posaré un exemple -es va alçar i va assenyalar el plànol-. Les taules de black jack han de situar-se davant de les ruletes...

-Per què? -el Messié romania en les reticències amb un aire enravenat.

-Per la senzilla raó que, si un jugador guanya, es trobarà les taules de ruleta abans d’arribar a la finestreta per canviar les fitxes per diners. ¿Vols dir que no tindrà la temptació, després d’haver guanyat, d’apostar en el seu dia de sort una part dels beneficis en la ruleta?

-Excepte que siga un joquero -replicà el Messié.

Un conservador, que juga a la joca.

-Fins i tot el joquero, si ha guanyat molt, sucumbirà encara que siga una vegada. Estic cansada d’observar-ho. De manera -tornà a posar un dit al plànol- que la finestreta de canvi la situarem al fons i apartada en un racó, lluny de les taules.

A mi em semblava raonable. Al Llargo també, però no gosava dir res. Ho va arreglar la Gallega:

-No et sembla, Llargo?

-Eh... sí.

-A mi també -hi ficà cullerada Tordera.

-Tu has treballat en un casino? -li preguntà Butxana, potser posant a prova el nivell de lucidesa que tenia en eixe moment.

-Ara no ho recorde, però em sona...

-Oquei -tallà el Messié-. Fes la distribució -ordenà a Marisa.

-Veig que teniu la nau dividida. ¿Què hi posareu, a l’altra part?

-Oci i entreteniment -aclarí el Llargo.

-Perfecte, n’és un bon complement. Les taules de black jack aniran al principi. Al mig, separant-les de les ruletes, una barra de bar. Menuda. Amb un cambrer és suficient. Després les ruletes. Les partides de Golden Texas han de ser privades. Res de posar un cordó. No serveix de res. Els curiosos les poden veure i la tafaneria molesta a esta mena de jugadors. Les oficines les posaria en un primer pis, per tindre una vista global. Els monitors no ho veuen tot. Ací, ací i ací -indicà tres punts al plànol-, tres sofàs grans, a banda de distribuir al llarg del casino tauletes amb una sola cadira per tal que els jugadors de ruleta facen les seues càbales sense que els molesten. Hem de donar la sensació que som un casino normal. Això és important. En un local maldestre l’ambient imbueix desconfiança. Totes les parets pintades de blanc, d’un blanc lluminós, impecable. Els colors foscos atabalen els supersticiosos, que en són la majoria. I una altra cosa al fil del que estem parlant: el casino ha d’estar net com una patena. No hem de permetre que els clients mengen mentre juguen. Fa marrano, de casa de joc clandestina. I les copes per als jugadors a meitat de preu. Que no siga alcohol de garrafa. No pretenem fer-los vomitar, sinó que s’entusiasmen.

Va tornar a seure i va acariciar el llom de Manolo. Com que ningú no deia res, ho vaig fer jo:

-No entenc de distribucions. Com a jugador mai no hi havia caigut, en la importància del plantejament de les taules, però trobe lògica l’explicació.

-M’he passat anys observant el comportament dels jugadors -respongué Marisa.

-Què hi ha dels esquers? -preguntà el Messié, que es produïa esquerp com a conseqüència d’haver perdut la primera planificació.

-Importants -la Gallega.

Els esquers eren un clàssic, però indispensables. Tres o quatre clients, contractats per la casa, que tenen una sort immensa. La gent els segueix de taula en taula. Incentivaven l’enveja i les ganes d’imitar-los. Donar gambeta, en diuen en l’ambient.

-Però sense exagerar -continuà Marisa-. No subestimem la intel·ligència dels clients. Per cert, hem d’aprofitar els guiris.

-Com? -requerí Butxana.

-Si teniu oci i entreteniment vindran.

-Als afores de la ciutat?

-Als afores? És un error. Un casino així ha d’estar al centre, encara que siga clandestí. Busqueu la manera de donar-li cobertura legal.

-Potser el Comptable ens donarà alguna idea -vaig dir-. Telefoneu a Robert i que de moment no comence les obres. Però com trobarem un local gran al centre?

-Hi ha alguns soterranis enormes, inutilitzats. Els amos matarien per llogar-los. Ara, necessiten una cobertura legal.

-Crideu al Comptable -vaig dir sense adonar-me que l’únic que tenia el número del seu mòbil era jo.