Per començar, posem-nos en situació. És dijous 12 de març de 2020. Dos quarts d’onze del matí. A la ràdio sonen campanes de confinament, de suspensió de tota l’activitat. El coronavirus ja és aquí. Bé, fa estona que hi és, però comença a colpejar fort. La majoria de teatres, museus i cinemes de la ciutat han anunciat que tanquen. En aquell moment, en aquella hora, el Teatre Lliure encara no ho ha fet. Servidor és a Vallvidrera, a casa del Frederic Amat, perquè la setmana següent hauria de passar per la seu de Gràcia del teatre, on faran RRR, l’espectacle que va estrenar l’any passat a L’Auditori amb La Veronal i Cabosanroque. Fa un dia esplèndid, de primavera, tot i que encara no ha arribat. La peça, m’avança l’artista, no es farà. La nit anterior n’havia parlat amb el director del teatre. M’ho diu mentre em mostra la seva biblioteca, un temple fastuós on hi és tot, fins i tot un petit altar mexicà dedicat a la mort, esclar. Malgrat això, mentre les notícies volen, asseguts davant d’un finestral des d’on podem veure Barcelona a contrallum, Amat accepta conversar. De tot i de res. Preveient el temps que vindrà.Al final de la xerrada em deixa anar en anglès uns versos que Shakespeare posa en boca de Macbeth: “ Life is a tale / told by an idiot, full of sound and fury, / signifying nothing ” (“La vida és un conte / explicat per un idiota, ple de soroll i fúria, / sense cap significat”). Li havia demanat sobre la R de record, sobre si els artistes escènics aspiren a ser únicament record. Li dic que el seu treball és efímer, que se’n va així que acaba la funció i el públic marxa. “Ai, els artistes que volen ser perdurables. Els artistes que fan Davids i Goliats de trenta metres i, quan se’n van a fer punyetes, cosa que és preciosa, sobretot quan defensem la fragilitat, protesten”. Sense dir-ho, crec que em parla de l’escultura d’Antoni Llena a la Vila Olímpica, caiguda per mor del temporal Gloria. Amat segueix: “Però després diuen: s’ha de tornar a aixecar! Però si estava preciosa, a terra. Cap artista hauria imaginat el seu David i Goliat desfet. Per un cop d’atzar meravellós, el vent. Arriba el Gloria i fa que el gegant quedi tombat, esclafat, i l’artista no ho veu. Quan era perfecte. Retira l’escultura. I ara allà no hi ha res”. “Si en l’art no tenim capacitat de visió, si no som visionaris, què som? Catequistes, dogmàtics”, remata.

Amat, em deia, pensa que no es pot perdre mai el sentit de la ironia, sobretot quan la mala sort, l’atzar, et juga una mala passada, bé la cancel·lació de diverses obres (com RRR, l’espectacle que havia de fer al festival Circ Cric a primers de maig o una exposició a Ciutat de Mèxic), bé perquè una escultura teva cau. “L’artista és fràgil -assegura-, tot el que fa és fràgil. El millor, respecte a l’escultura caiguda, hauria estat acostar-s’hi, tocar-la i retirar-se. Jo sempre estic al costat de David i no de Goliat. I si ha caigut, per qualque cosa és, que diuen a Felanitx”, afegeix rient.

La fragilitat de l’altre

Quan passes tota una vida introduint-te en terrenys pantanosos, fent incursions en disciplines que no són, a priori, la teva, corres riscos. Et sents fràgil. I lliure. “Durant tota la meva vida m’he dedicat a les arts escèniques com a director, com a escenògraf, però mai per una decisió professional. No soc ni director ni escenògraf. Soc un intrús. També en el món del cinema”, afirma. Un intrús que s’obre camí enmig de la selva dels significats i que viu sense fronteres. Ho diu ell: “Aquesta dissolució de fronteres és el que m’interessa. Estar als límits, als marges. Crec que el pitjor lloc per a un artista és el lloc comú. Els marges són el lloc que permet el més important: créixer. Els límits et permeten expansionar-te”.

Per fer això sovint necessita còmplices que coneguin aquesta fragilitat. I Amat és un gran teixidor de complicitats. També sap que cap carrera artística s’enlaira sense l’escalf dels col·legues. Ell ha treballat amb gent tan diversa com Carles Santos o Cesc Gelabert (aquell Belmonte que van fer tots tres és una de les peces més excepcionals que he vist mai), amb Juan Goytisolo, amb Pascal Comelade, Blaï Mateu, Lluís Pasqual, Arnaldo Antunes, Agustí Villaronga, amb els mestres Joan Brossa i J.V. Foix... “Jo soc un intel·lectual, aquesta paraula tan démodé, que busca interlocutors. A vegades és frustrant, perquè no els trobes a les cantonades. Quan els localitzes, però, és una alegria perquè la interlocució ofereix riquesa, és a dir, intercanvi”, diu.

La llar de Frederic Amat és això, l’exhibició d’un intercanvi. A fora, a la façana, desenes de banyes encastades a les parets la decoren. Sembla la casa d’un torero. A dins, en una lleixa, a l’entrada, hi ha tot de material propi i fet amb altres: catàlegs, llibres, discos... A l’hora de marxar em regalarà, per exemple, un disc doble de Paco Ibáñez, Canto a los poetas andaluces, que ell va il·lustrar. I, durant la xerrada, em portarà el llibre de Ramón Andrés Los árboles que nos quedan, que li acaba d’arribar i del qual ha fet la portada.

Tant Andrés com els Cabosanroque o Marcos Morau són amistats recents, exponents de l’intercanvi. Abans de RRR, al duet format per Roger Aixut i Laia Torrents ja els havia encarregat la banda sonora de la pel·lícula Memorias de tortuga (2013), el diàleg ideat per Juan Goytisolo de dues tortugues que, després de 50 anys, es desperten i tenen una conversa. Amb el coreògraf va ser, explica, un amor a primera vista.

R de resistència

Podrem recuperar RRR? Amat no em contesta, però em diu: “Una de les coses més importants per a un artista, sobretot quan ets gran, passa per recuperar coses. I ara tot passa per la resistència. Un concepte molt lligat a la meva generació. Els cretins ens diuen que resistim, que la cultura resisteixi. I la cultura és com els arbres, que s’han de cuidar, hi has de parlar, els has de regar. No es tracta de resistir. S’han de cuidar els arbres que ens queden”. Aleshores, aquell 12 de març, no teníem ni idea de tot el que ens esperava, que la cultura quedaria a la intempèrie com mai no ho ha estat. Amat, visionari, ja veia que la seva fragilitat els jugaria una mala passada, que els pocs arbres que hi havia al bosc corren el risc de morir per inanició.

Mentrestant, queda la memòria. Per això em parla de Brossa: “Estic en deute amb Brossa. Encara que avui dia es malinterpreti, es faci servir per fer mappings absurds i es perdi el més essencial de la seva obra: la poesia, l’experiència íntima”. I de Foix, amb qui va col·laborar per primera vegada el 1972, quan Amat tenia 20 anys, il·lustrant una d’aquelles plaquettes de Nadal i Cap d’Any que feia el poeta. Hi havia un poema dedicat a la memòria de Gabriel Ferrater, que s’havia tret la vida aquell any, i que acabava amb dos versos esplèndids: “Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman; / tots hi serem al Port amb la desconeguda”.

“Aquí teníem el Príncep, Carner, però hi havia el rei, el monarca, en J.V. Foix”, assegura l’artista sobre el poeta pastisser, amb qui, de jovenet, va treballar el més gran pallasso català de la història, Jaume Mateu, àlies Tortell Poltrona, amb qui Amat havia de col·laborar aquesta primavera. “Si n’hi hagués cinc com ell, aleshores sí que Catalunya seria un gran país”, bufa. “El Tortell era de Sarrià. La seva mare treballava a can Foix. Ella estava preocupada perquè en Jaume no anava bé a l’escola. I el va introduir a la botiga, perquè portés tortells amunt i avall. Arribava a la botiga cansadíssim i quedava rebentat en una poltrona. «Jaume, tortell!», li manaven. I de nou a la poltrona. Per això li diuen Tortell Poltrona”, explica.

“Per què hem de dir sempre el que serà? Per què no comencem a parlar del que no ha sigut o del que no pot ser, que és molt més interessant?”, es preguntava Amat. Aquell 12 de març ell no sabia que s’hauria d’estar més de dos mesos tancat a casa, confinat per les autoritats. Molta gent tampoc no sabia que la seva vida saltaria pels aires. Ara sabem més que mai que som fràgils. O, com ens recomana Vinyoli a Des d’una certa distància, tot parlant d’una gerra trencada en mil bocins: “Tractem-la bé, / mirem d’acostumar-nos / a la fragilitat i no posar-la a prova”. Lliçons del passat.

Confinat a l’estudi

Han passat més de 50 dies des d’aquell cara a cara. I vull saber com està, què fa. “Estic molt preocupat per com seran les coses després de tot això”, diu per telèfon. Mentrestant, treballa, es capbussa dins la seva obra, des del seu estudi: “Quan hi entres, inventes un món nou, és com tocar l’altra vora del riu”. El pintor esdevingut Alícia, a l’altra banda del mirall, on el tic-tac del dia a dia es dissol. Fràgil, com la vida. “Álvaro Mutis em va dir que jo pintava la vida com si fos de veritat. Ara, més que mai, palpem la fragilitat de la vida”, afirma. I per això demana que, quan ens en sortim, hauríem de canviar-ho tot. “Hem d’establir una altra relació amb la natura, hem de mantenir una altra relació amb la vida”, diu. I remata: “Ha de canviar la coreografia, perquè era molt dolenta, era un garbuix”.

En el fons, constata, la natura ha creat un virus que ha atacat un altre virus, “nosaltres”. “Això no és una guerra, com diuen els portaveus governamentals, i l’única manera de fer front a la nova realitat és des de la sensibilitat, la cultura, l’empatia”, diu Amat. Amb una nova consciència, la fragilitat. “Ningú no ens va dir que fos segura, la vida”, filosofa.

“La vida és un enigma i tot és incertesa: venim de la nit i anem cap a la nit, i la cultura és l’única cosa en aquest món que ens dona una mica de claror”, assegura l’artista. Potser quan tot això s’acabi, quan mirem enrere, d’aquí cinc o sis anys, sabrem si hem après alguna cosa. Potser per fi atorgarem a l’art un paper central en les nostres vides fràgils, no només com a mer entreteniment sinó com a salvavides quan la mort ens espera a la cantonada i com a brúixola quan busquem un rumb.