L’ETAPA POLÍTICA DE FRANCESC MACIÀ com a president de la Generalitat és força coneguda. No obstant, queda molt per gratar en els anys anteriors a aquesta etapa. No se sap gran cosa dels motius de la conversió tan inaudita de Macià. Un home amb quasi 50 anys, que viu una plàcida vida a Lleida, poc parlador, monàrquic, militar d’alta graduació i cacic molt influent (va fer modificar el traçat del canal d’Aragó i Catalunya perquè beneficiés el seu latifundi de Vallmanya), fa un gir radical fins al contundent Macià republicà que posa en risc el seu patrimoni, és obligat a exiliar-se, es torna combatiu (com a Prats de Molló) i és empresonat: l’home que pronuncia discursos amb proclames revolucionàries, aglutina i lidera l’esquerra catalanista i esdevé un personatge, atípic i fascinant, que acabarà sent un patriota exemplar per sempre més.

L’explicació del canvi de rumb s’ha atribuït al rebuig de l’atac a la redacció del ¡Cu-Cut! (1905) per part dels seus companys militars i al fet que l’exèrcit el desterrés per catalanista el 1907 -amb l’excusa de fer-li supervisar les obres de la presó de Dueso- quan va ser elegit diputat per les Borges Blanques per Solidaritat Catalana (del 1907 al 1923).

És possible que els dos episodis anteriors creesin en Macià un profund sentiment de trencament amb el seu ideari vital. Manuel Cruells, al llibre Francesc Macià, descriu la formació d’un tribunal militar d’honor per forçar el tinent coronel a abandonar la militància catalanista i com ell, davant del tribunal, trenca l’espasa d’oficial i, tàcitament, renuncia a la carrera militar i a l’ascens a coronel. Però un cop deixat l’exèrcit, Macià continua mantenint bones relacions amb els antics companys d’armes i mai no deixa de banda els afers militars.

Als anys 20, Macià teoritza sobre diverses estratègies militars terrestres i d’infraestructures aplicades a Catalunya, organitza un exèrcit a Prats de Molló i té una fixació especial per la marina, que ja prové de la seva etapa de diputat. Macià aviat intueix el poder dels submarins com a mètode de defensa enfront dels feixucs cuirassats, de manera que prepara un pla per operar amb aquest tipus d’embarcacions per protegir la costa i el comerç marítim d’una futura Catalunya independent.

Últimament han emergit algunes dades que permeten enllaçar les baules d’un període desconegut i que, en part, explicarien la rauxa del trencament amb el passat militar com a conseqüència d’un llarg procés, que esclataria en un moment concret.

Francesc Macià i Llussà neix a Vilanova i la Geltrú el 1859. El seu pare era un comerciant que s’hi havia traslladat des de les Borges Blanques per ampliar el negoci d’exportació d’oli d’oliva a Europa i de vi a Amèrica. L’economia familiar va decaient i Macià, que no té la possibilitat d’accedir als estudis d’enginyeria, opta per la carrera militar. Amb vint anys acaba l’acadèmia amb el grau de tinent enginyer i és destinat a Cadis, Sevilla, Girona, Lleida i Barcelona.

MILITAR I MILIONARI

Però l’exèrcit no és el que sembla. Rere la pompositat de l’uniforme i del poder institucional s’hi amaga un sou escarransit, un inconvenient que Macià supera amb la seva destinació a Lleida el 1887 i el matrimoni, el 1888, amb Eugènia Lamarca, que aporta al matrimoni la fastuosa finca de més de 3.000 hectàrees de Vallmanya (a pocs quilòmetres d’Alcarràs). Tan important com el patrimoni és la relació de Macià amb el (milionari) sogre, el reputat arquitecte Agapit Lamarca, que li obre els contactes amb la burgesia lleidatana i fa revifar en Macià el seu somni latent: ser enginyer civil. Jordi Ferrer, que ressegueix la trajectòria de Macià al seu municipi natal, Vilanova i la Geltrú, ha descobert que el futur president s’havia matriculat a l’Escola Industrial de Barcelona, uns estudis truncats el 1883 per l’ascens a capità i el trasllat a Sevilla.

PIONER DEL FORMIGÓ ARMAT

Macià desenvolupa la tasca d’enginyer militar fent el projecte, entre d’altres, de les fortificacions per situar l’armament que defensaria la via fèrria entre Lleida i la Pobla de Segur (anomenat el ferrocarril de la Noguera Pallaresa) i de la línia Lleida - Pont de Suert (que mai seria construïda); del traçat de les carreteres des de Sort a Esterri d’Àneu i de la Seu d’Urgell a Andorra (1892); o la construcció del pavelló d’oficials de la caserna de la Seu d’Urgell (1899). En aquells temps, els enginyers militars estaven facultats per executar obres civils i Macià combinarà l’experiència militar per projectar obres d’enginyeria civil, un camp en què esdevindrà un innovador, ja que hi incorporarà l’última tendència en la construcció d’estructures: el formigó armat.

I això no és tot. Francesc Macià és considerat també l’introductor del formigó armat a l’estat espanyol, un pioner, com ho certifica el 1901 la revista Cemento Armado, que reconeix que “ es de justícia, pues, conceder á D.Francisco Maciá, hoy Comandante de Ingenieros en la plaza de Lérida, los honores de prioridad en la propaganda é implantación del cemento armado en España ”.

En efecte, el 1893 Macià adquireix la patent al jardiner francès Joseph Monier, que havia patentat un tipus de formigó armat (un enreixat de ferro, lligat amb filferros i envoltat d’una capa de morter de formigó) amb el qual es forma un conjunt compacte i d’una duresa que fins llavors no s’havia aconseguit mai, i que permetria la construcció de grans estructures com ponts o preses. A diferència del seu germà Antoni, que el 1894 patenta el sistema Macià (totxos i formigó armat enlluït per a dipòsits), Francesc Macià prefereix comprar la patent a Monier, ja que l’inventor es veu desbordat pel seu èxit a Europa i la cedeix a baix preu (tot i que Monier es fa milionari, acabarà venent tabac en un estanc).

Francesc Macià s’associa amb un tècnic civil i funden l’empresa Batlle, Macià y Cia, amb seu al carrer Rosselló 168 de Gràcia, i obtenen el dret exclusiu d’usar la patent Monier a “Espanya i les seves colònies”. L’empresa construeix dipòsits, cups i sistemes de clavegueres, així com voladissos, banyeres, passarel·les de jardí o casetes per a gossos, tot de formigó armat. Entre les seves propostes també hi figuren cases econòmiques per a obrers, on “no es busca el luxe, sinó la comoditat, la durada i l’economia” (¿un preludi de la “caseta i l’hortet” que Macià introduirà anys més tard com a polític?). L’escriptor i enginyer Josep Maria Albaigés descriu un altre producte de formigó que posen a la venda, el de taüts “eterns”, dels quals, per la falta de costum i el seu pes, no en venen ni un.

Macià està convençut que l’estructura amb formigó armat requereix obrers especialitzats i ben coordinats per evitar esquerdes, fractures i altres errades durant el procés de construcció. Amb aquesta finalitat, forma diversos grups de paletes en les particularitats tècniques de l’assemblatge del metall amb el formigó. La fixació de Macià en aquesta tasca serà tan extrema que, fins i tot, ha de demanar diners al seu sogre i al seu cunyat per fer front a les despeses de la formació.

La inversió, però, no serà estèril. Del 1893 al 1895, l’empresa construeix, amb el nou sistema Monier de formigó armat, diversos cups d’oli a les Borges Blanques; dipòsits per a alcohols a Montblanc i un cup de vi a les caves Raventós; per a aigua, a l’escorxador i una farinera de Reus, i a indústries i particulars de Terrassa, Rubí, Olesa, Terrassa i l’Arboç, entre altres municipis. També proposen la construcció de sifons a la xarxa ferroviària Tarragona-França.

De la quarantena d’obres que executen en destaca l’antic dipòsit d’aigua del municipi de Puigverd de Lleida, que té la particularitat de ser de les poques que continuen en peu. La segona particularitat, i més important, és que, segurament, és el primer dipòsit de grans dimensions construït amb formigó armat a l’estat espanyol, el 1893. Que sigui el primer ho corrobora indirectament la mateixa empresa de Macià, la qual, el 1895, es mostra molt orgullosa d’haver aconseguit una fita constructiva d’aquesta magnitud i especifica que el dipòsit de Puigverd és un “exemple a Espanya”.

El dipòsit de Puigverd de Lleida és cilíndric, de 25 metres de diàmetre per 2 metres d’alçada, semisoterrat i sense cobrir. En destaca el gruix de les parets laterals, de només 6 centímetres, una primor que, en aquell moment, molts tècnics desconfiaran que pugui suportar la pressió del milió de litres d’aigua de capacitat. El dipòsit, però, ha estat en funcionament fins fa una desena d’anys sense cap problema (ara és buit d’aigua i dins el recinte tancat de les instal·lacions municipals d’aigua potable).

MACIÀ, ENGINYER MILITAR I CIVIL

Assolida la tècnica constructiva, l’empresa de Macià amplia el seu radi d’acció i introdueix el formigó armat a Espanya, on és un element totalment desconegut, i du a terme diverses obres, com dipòsits i canonades per a diverses empreses de Saragossa, Almeria o Madrid. Macià no tan sols exerceix d’enginyer militar amb projectes civils sinó que, a més, i sota la direcció de la seva empresa particular, executa projectes civils en instal·lacions militars, com paviments i dipòsits d’aigua per a la Guàrdia Civil a Getafe; dues voltes de 7,5 metres de llum, soterrades a la fortalesa d’Isabel II (a Maó), a “prova de bombes” i que després servirien per protegir els generadors d’electricitat de la “Fàbrica de la Llum”; dipòsits d’aigua a la caserna de Saragossa, o el paviment, un mur i un voladís a la de Lleida. També destaquen les canonades i pous de clavegueres tipus Mouràs -totalment soterrats- al castell de Sant Ferran (Figueres), finalitzats entre el 1895 i el 1896.

Legalment, els enginyers militars podien dissenyar obres civils sempre que no entressin en conflicte amb la seva professió. Per evitar-ho, demanaven uns dies de vacances o d’absència no retribuïda. A l’expedient militar de Macià hi consten set permisos, d’entre un i dos mesos (és possible que en un d’aquests permisos, d’un mes a l’estiu del 1891, viatgés a França per avaluar l’adquisició de la patent a Monier), però cap d’aquests permisos coincideix amb l’etapa de la seva activitat privada. També és possible que Macià no demanés cap permís per a les obres civils, o bé perquè els projectes els podia firmar el seu soci o bé pel fet que, ell mateix com a alt oficial s’atorgués, o li toleressin, el privilegi d’obviar la llei.

L’enginyer Macià també incompliria l’altre requisit que faculta els enginyers militars a redactar projectes civils: el pagament de les taxes corresponents. Pel que es coneix fins avui, no consta el pagament del cànon per cap obra civil. Alhora, cal remarcar que Macià planifica obres civils per a recintes militars. Les visites facultatives a peu d’obra d’un alt càrrec militar actiu en “funcions civils” devien confondre’s en una barreja de funcions civils i militars. Josep Maria Albaigés apunta que els motius de molts dels permisos estan relacionats amb el tractament d’una malaltia venèria contreta el 1883 a Sevilla (l’any 1900 demana un permís de dos mesos per desplaçar-se a Vichy, famosa pels seus balnearis).

L’activitat del Macià enginyer civil no acaba aquí. Preocupat per donar sortida a les aigües residuals urbanes, aconsegueix que el 1894 l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú el contracti per redactar el projecte general de clavegueres de la ciutat. Però el projecte, un cop finalitzat, resta en l’oblit fins que, segons Jordi Ferrer, el 1911 és recuperat per un altre tècnic.

A finals del segle XIX i principis del XX, Macià va deixant els negocis privats. L’empresa de formigó armat la traspassen el 1899 a l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa (un dels grans tècnics del Modernisme que usaran el formigó), alhora que deixa l’incipient negoci d’importació de formigó pòrtland, que havia començat amb Pau Font, cunyat i fill de l’alcalde de Reus. Macià desenvoluparà només activitats privades de suport al seu sogre Agapit Lamarca. Per exemple, al contracte d’execució del bombeig d’aigua del canal d’Urgell fins a la població de les Borges Blanques, obra de Lamarca, s’especifica que, en els imprevistos “s’atendrà al que digui Francesc Macià”, sense cap altra indicació ni càrrec. Les úniques excepcions al semianonimat són dues obres civils connectades amb l’anterior: el dipòsit d’aigua de boca de les Borges Blanques i el dossier amb el projecte de la carretera del mateix municipi fins a l’estació de ferrocarril, del 1904, que el firma com a “enginyer Francesc Macià”, una evidència que vol reforçar el seu paper d’enginyer civil d’obres públiques.

Tot i aquest interès, i fins al 1907, l’any en què és escollit diputat de Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques, Macià no desenvolupa cap altra activitat privada. ¿S’està preparant per fer el salt a la política? L’activitat civil l’ha posat en contacte amb professionals i intel·lectuals de mentalitat oberta i de reivindicació nacional, cosa que, juntament amb l’ideari catalanista del nucli familiar, va configurant en Macià un sentiment que xocarà amb l’esperit ideològic intrínsec dels militars. És enginyer civil perquè té un neguit interior que, com a militar, no pot satisfer. ¿Macià serà polític com a conseqüència d’haver exercit feines civils i d’estar en contacte directe amb la realitat social catalana? En tot cas, és pràcticament segur que si Macià s’hagués mantingut enclaustrat dins l’estament militar, mai no l’hauríem conegut com l’Avi Macià.