Aquesta setmana ha mort Franz Beckenbauer, un jugador prodigiós que molts reconeixen com un dels millors futbolistes de tots els temps. Però, més enllà de les seves proeses esportives, va ser l’ambaixador necessari d’una de les peces més icòniques de la moda del segle XX: el xandall de tres ratlles d’Adidas.

L’origen del xandall és més antic, però la dècada dels 70 va ser determinant en la seva història gràcies a l’avenç en la professionalització de l’esport, que va comportar que es comencés a prendre més seriosament la indumentària esportiva. Abans els atletes, per a l’escalfament, solien dur jerseis de llana o de cotó força pesants que, clarament, calia substituir per una roba més tècnica i funcional. Aquí va ser quan l’empresa Adidas va dissenyar el 1967 el xandall Firebird, integrat per una jaqueta amb obertura central, més fàcil de posar i treure, i uns pantalons amb baguetes que mantenien el camal al seu lloc durant els exercicis. Tot plegat, coronat amb les tres franges que estilitzaven la silueta i atorgaven elegància, perquè el connectaven amb la franja lateral que també lluïen diversos pantalons formals, entre els quals el frac.

L'èxit va arribar, en primer lloc, pel fet d’incorporar materials de nova generació com el niló, que el van fer més lleuger, transpirable, ajustable al cos i més econòmic de produir. En segon lloc, per l’estratègia comercial d’associar-lo a un esportista tan popular com Beckenbauer, iniciant així una pràctica ara ben habitual en la roba esportiva. A més, aquest xandall, publicitat amb eslògans com Sport and leisure wear, també va ser fonamental perquè la roba d’esport traspassés fronteres, amb la idea que qualsevol persona podia dur xandall en el temps lliure. Un canvi de paradigma esperonat per la popularització de la pràctica esportiva fora dels gimnasos a través del jòguing, que va normalitzar l’estampa d’homes i dones corrent pels carrers de les ciutats, com a base del fenomen de l’athleisure (la roba esportiva per no fer esport).

Si Adidas va plantar la llavor, cultures com el reggae, el hip-hop, els fans del futbol o els chavs anglesos van fer la resta apropiant-se d’aquest xandall i convertint-lo en un símbol de classe desafavorida. Probablement per això Karl Lagerfeld, des d’un classisme manifest, va dir en certa ocasió: “El xandall és un signe de derrota. Quan perds el control sobre la teva vida, et compres un xandall”. L’altra cara de la moneda d’aquesta afirmació la va encarnar Fidel Castro quan va canviar els vestits de camuflatge per les tres ratlles, com a estratègia d’acostament al poble i de rejoveniment de la seva imatge, que després va imitar Hugo Chávez.

Poques peces han estat dutes per gent tan dispar com Bruce Lee, Bob Marley, els rapers Run DMC, Mel C de les Spice Girls, Tom Hanks, Liam Gallagher i Elton John, o homenatjades per films com The Royal Tenenbaums i Kill Bill i per sèries com Glee i El joc del calamar. I quan això passa és perquè som davant una icona de la moda que, en vista de les exitoses col·laboracions amb dissenyadors de primera línia que fa habitualment, encara té moltes coses a dir.