Hi ha una faula oriental que explica la història d’un home molt vell que viu a la Lluna. Cada nit viatja fins a la Terra amb una missió que determinarà les nostres vides. L’ancià connecta ànimes a través d’un fil vermell infinit. Les persones que quedin lligades per aquest fil esdevindran importants l’una per l’altra. El vell fa un nus al dit petit de la mà de cada persona amb aquest fill vermell. És invisible als nostres ulls, però ens marcarà el destí i farà que coincidim. No sabem ni quan, ni on, ni durant quant temps. El fil és inacabable, es pot estirar fins a l’altra banda del món, es pot tensar, enredar-se o contraure. Però no es trencarà mai. I encara que aquelles persones continuïn per camins molt diferents, el fil vermell del destí les haurà unit per sempre.

És inevitable pensar en aquesta faula en visitar la fascinant instal·lació de l’artista japonesa Chiharu Shiota a la Fundació Tàpies. Només arribar a les escales que menen a la planta inferior, els fils vermells ja s’emparren per les parets, com si avancessin en la missió de teixir el món sencer. Mentre vas baixant els graons, la teranyina que cada vegada es va fent més espessa és com si t’empassés. I arribar a la sala seguint el seu rastre esdevé un pas al món oníric. És millor visitar la instal·lació en hores poc transitades perquè l’experiència, en silenci i en solitari, esdevé més poètica i intensa. Quilòmetres de fil embullat. És feroç i delicat a la vegada. Els fils vermells de llana conformen una densa xarxa que embolcalla sostre i parets, baixa per apoderar-se dels objectes. Una desena de cadires antigues queden enredades pel complex entramat, com si fos un cos misteriós que s’apoderés d’elles. La xarxa infinita de fils resulta hipnòtica. L’artista Chiharu Shiota vol evocar emocions que ens facin reflexionar sobre la vida i la mort. Per una banda, la massa filamentosa i caòtica és com si ens transportés a l’interior d’un ésser viu, com si fóssim espectadors d’un aparell circulatori immens. Circulem per un enorme sistema vascular. Fins i tot la llum dels focus que s’entreveu enmig dels fils semblen orificis cap a l’exterior. Però, a la vegada, aquesta xarxa sanguínia és portadora de vida, i ens diu que pot ser bonica malgrat que tot sembli tan fràgil. El fil vermell et recorda el de l’ancià que ens connecta amb el món. Shiota juga amb el record i amb la potència dels vincles que creem amb les persones i amb els objectes. Els fils que impregnen les cadires de fusta ens fan pensar en el recorregut vital de tanta gent que s’entrecreua en un caos global impossible de desxifrar. El rastre de cadascun de nosaltres. Les cadires com a objecte on aturar-se, però també com a espai de trànsit compartit per múltiples vides i històries, on s’entrecreuen la memòria col·lectiva i la individual. Cadires velles, de formes diferents, que ens remeten a múltiples espais on ens porta la nostra existència. Chiharu Shiota explicava en una entrevista feta pel Museu Louisiana de Dinamarca que els seus pares tenien una fàbrica de caixes de fusta per transportar el peix. Recorda que observant la feina dels treballadors va pensar que no volia aquella vida i, de ben petita, quan omplia de peixos els seus dibuixos, va saber que volia ser artista i fer servir el pensament per treballar. La pintura no la portava a cap espai genuí de creació fins que va començar a aplicar-se el tint sobre ella mateixa i, d’aquí, va necessitar experimentar amb les creacions tridimensionals. El fil vermell, diu, el fa servir quan vol explicar una història. Aneu a la Fundació Tàpies i deixeu que se us empassi la gran xarxa filamentosa. Quan sigueu a sota, escolteu bé quina història us explica de vosaltres mateixos.