Quan ha sortit de casa amb les vambes calçades i els auriculars a lloc no tenia clar el rumb que agafaria. Només sabia que volia caminar, perquè és la manera que té des de sempre de desfer els nusos, de trobar explicacions, de posar en ordre les idees. D’espantar les dèries. I caminant caminant ha arribat fins al parc del Guinardó, una mena d’oasi verd costerut enmig dels tres turons de la ciutat, una pineda de vegetació forestal on poder fugir de la calor quan aquesta cau de ple, tot i que ha aparegut a destemps; unes dreceres plenes d’ombra i d’olor de pinassa, amb esquitxos del groc de la mimosa, que està més bonica que mai. Un espai per passejar els gossos, per córrer, per contemplar la ciutat des de les altures i veure-la menuda i sencera a la vegada. I el mar de fons que es pot veure amb una claredat imponent i que li fa pensar que l’infinit és un lloc on aferrar-se quan no saps on vas.

La Ceci ha triat perdre’s per aquells caminois. Ha defugit els que tenien més moviment, s’ha deixat portar per la quietud i els arbres. No és gens fàcil un diumenge al vespre de primavera, perquè el parc surt a totes les guies i a tots els Instagrams del món i la Ceci descobreix que aquell és un lloc de pelegrinatge de turistes i excursionistes de cap de setmana àvids de bellesa paisatgística, que immortalitzaran amb els mòbils damunt d’un escrit que dirà "La millor posta de sol de Barcelona". Angles diferents, filtres diversos; destreses contrastades. La mateixa imatge. Potser el mateix moment.

La Ceci s’ho mira tot com qui veu una obra de teatre, però la música que s’ha posat als auriculars l’aïlla del món del qual ara mateix voldria fugir. El cap li diu que tiri endavant, que no s’aturi fins que trobi el lloc, que el reconeixerà, que l’està esperant. El tria per la llum que li cau a sobre, que s’escola pel mig dels arbres i que difumina, i perquè no veu ningú a la vora, tot i que hi ha un camí d’arena senyalat just a uns metres. Troba la roca i s’hi asseu a sobre. Deixa la bossa que porta penjada a l’esquena a terra i es treu les vambes i els mitjons. Posa els peus despullats damunt l’herba humida per l’obaga. Respira i espera una estona abans de decidir-se. Ara no està del tot convençuda de fer el que està a punt de fer. Però la seva peregrinació té un objectiu i el portarà a terme.

Agafa el mòbil i tira avall avall fins que troba el remitent que busca. Hi ha cinc àudios reenviats d’ell sense escoltar que daten de fa vuit mesos i que ha guardat com un tresor, tot aquest temps, fins a arreplegar prou forces per poder fer-li un embat.

La Ceci mira al seu voltant per comprovar que està sola de veritat i prem el play. S’estremeix quan escolta la seva veu, aquella veu que a ella tant li agradava i que tant es va obligar a fer que no li agradés quan ell ho va dinamitar tot pels aires. Aquell dia, quan va arribar de la feina abans d’hora, se’l va trobar a la dutxa amb una altra. Se’n va separar immediatament, però li va costar molt oblidar-se de la persona de qui més s’havia enamorat en la seva vida. Per ella va ser com una mena d’amputació de la persona que havia estimat. El pitjor va ser que no va detectar cap senyal que allò podia passar, que ells també hi estaven exposats. Si algú li hagués demanat, ella hauria jurat i perjurat que ells eren immunes a tots els altres. Ell va estar molt de temps demanant-li perdó, dient-li que havia estat un error, que no sabia per què ho havia fet. Que si li deixava podia mirar d’explicar-l’hi. Però ella el va bloquejar i va girar full ara fa cinc anys. No n’havia volgut tornar a saber res més fins fa poc més d’any i mig. Algú va dir-li que en Joan tenia una nova parella, una noia molt maca, de fora, anglesa. Força més jove que ell però molt agradable. A la Ceci encara li va fer mal, però va pensar que ja no era ràbia allò que se li removia per dins i va sentir la lleugeresa dels deutes pagats. Poc després de saber la notícia, va rebre un missatge privat per xarxes. Era la Christine, aquella noia. Li deia que en Joan estava molt malalt, que s’estava morint, i que sabia que ella era important per a ell i que estava convençuda que a ell li aniria molt bé veure-la.

La Ceci s’ho va estar pensant molt, però va decidir anar a visitar-lo. Ell no tenia gaires forces i amb prou feines podia parlar. Li va demanar perdó amb una veu que ja no era la seva veu bonica i es van abraçar plorant durant deu minuts seguits. Ella va ser incapaç d’anar al seu funeral i es va quedar al llit sense poder-se moure. Hi va estar tres dies seguits.

Poc temps després va rebre els cinc àudios seus que li va reenviar la Christine, que li va dir que ell li havia demanat que ho fes així. "Una abraçada, Ceci" al capdavall dels àudios.

No s’ha vist amb cor d’escoltar-los fins avui. Vuit mesos després.

Es nota el cor accelerat, els peus humits, la gola tancada.

Mira al seu voltant i no hi ha ningú. Al fons, Barcelona, la torre Agbar, la Sagrada Família, la mar.

Tanca els ulls i prem el play.