El programa Eufòria és la nineta dels ulls de TV3, perquè gràcies a ell ha arribat al tan esmunyedís públic adolescent. Una gesta molt preuada, si pensem que sis de cada deu dels seus espectadors superen els 65 anys. Per això, TV3 posa tota la carn a la graella per a la gairebé impossible fita de fer que Eufòria deixi de ser una flor d’estiu. Un clar desig que, si s’excedeix en entusiasme, pot acabar espantant aquest públic, que sol fugir quan detecta boomers a cent metres a la rodona. És indubtable que el paper del vestuari juga un rol fonamental en el format, ja que la moda és vital en l’adolescència. A través d’ella, construeixen la seva personalitat i intenten fer-se escoltar, en un món que els considera ciutadans a mig coure i no els ha donat encara armes reals de participació social. Per tant, com podem vestir amb coherència uns joves que, per definició, usen la roba per portar-nos la contrària?

El disseny de moda és una disciplina de gran complexitat, però, quan parlem de vestuari, la dificultat incrementa exponencialment, en haver d’estar en perfecta sintonia –i a voltes supeditat– amb l’escenografia. Alhora, ha de tenir en compte l’univers dels personatges que hauran d’interpretar els actors o cantants, sense obviar la pròpia personalitat de l’intèrpret. Per tant, quan analitzem un vestuari, no podem quedar-nos únicament en l’originalitat de les propostes, sinó, també, si ha sabut dialogar amb els diferents agents.

Amb freqüència em fascinen moltes de les propostes de roba dels concursants, però, massa sovint, sento que hi ha quelcom que grinyola. No seré jo la que critiqui l’espectacularitat de la roba, ja que sempre celebro quan es trenca l’homogeneïtat i esmorteïment estètic que ens envolta. Però també és cert que l’extravagància no es pot imposar ni impostar, sinó que s’ha de saber portar i defensar, si no es vol córrer el risc de passar del vestuari a la disfressa.

Habitualment veig uns concursants engolits per una roba que, en molts casos, no representa ni la seva personalitat ni l’essència de la cançó. La vestimenta dels nois traspua unes ànsies massa forçades per superar la masculinitat estereotípica, a través de colors estridents, efectes brillants, peces ajustades, melics al descobert i manicures creatives. Unes propostes del tot interessants, però que topen amb l’escull de la credibilitat i l’autenticitat. Tal és el cas de la timidesa d’un Fredrik, sobrepassat per maquillatges selenites, teixits plasticosos i morfologies Buzz Lightyear (en paraules de Carol Rovira), o un Lluís, amb un vestuari cowboy de paper Albal per interpretar una cançó d’Antònia Font. Les noies, en general, defensen amb més naturalitat l’extravagància, però si amb els nois es qüestiona la masculinitat, en elles es reforça la feminització, amb l’abús de tacons d’agulla i de sexualització. Una espectacularitat sovint mal mesurada, com si estiguéssim construint Beyoncés, quan, al cap i a la fi, estan actuant en un escenari esquifit per a no més de cent assistents. Una grandiloqüència estètica en sintonia amb les perilloses expectatives professionals que es creen en els concursants dels talents, que malauradament molt poques vegades es materialitzen.

Un vestuari sempre ha d’acompanyar i ajudar l’artista, però en cap cas sobrepassar-lo. I això també em fa plantejar qui és el vertader client dels vestuaris d’Eufòria: els concursants, que són els qui, al cap i a la fi, han de donar la cara i superar el repte, o TV3, que, a través d’ells, està prefabricant una joventut envoltada d’artifici, a través de la qual dissimular com de vertaderament allunyada està d’ella.