La gana, el nou pecat capital
Si alguna cosa em pot definir és que soc panarra. M’entusiasma aquell pa tan bo dels forns i fleques bons del meu barri. Mare meva, quin regal del cel. Quan vaig a comprar-ne no puc evitar menjar-ne abans d’arribar a casa. Hi clavo queixalada i el gaudeixo amb un plaer que no puc dissimular. Molts cops em miren. No és normal que una dona expressi d’una manera tan lliure que gaudeix gairebé orgàsmicament menjant. A taula tampoc dissimulo que sento plaer menjant. Que m’agrada. Que tinc gana i m’acabo el plat. Que escuro. Que demano pa per no deixar una gota de salsa d’aquella tan bona.
De jove em feia vergonya. Vaig comprar aquella creença absurda que deia que per ser dona havies de tenir gana d’ocellet. Ja fos perquè deien, deien, deien, que una dona, per constitució física, no podia tenir tanta gana (Verge de la Santa Neurona, perdona’ls els pecats) o perquè si en tenia quedava fatal que actués en conseqüència i deixés el plat polit. Parlo en passat, però això encara passa. Perquè, esclar, si una dona tenia i té gana i menja les racions senceres corre el greu perill d’anar a parar a l’infern de les dones grasses, les dones gordes, les dones amb panxa, amb malucs, amb sacsons. L’infern de les lletges! Perquè una dona no normativa no pot ser mai guapa, on vas a parar. I què és una dona si no és guapa? Menys. Res. Zero. (Verge de l’Estadística i la Racionalitat, il·lumina’ls amb la teva saviesa).
Soc partidària de menjar bé i saludable. Però soc partidària de menjar. I de fer-ho des de l’equilibri i la salut no només física sinó també mental. Qui em coneix sap que m’he assessorat amb professionals i que faig les meves tries. Que he educat els fills a no alimentar-se a base de porqueria. Però estic totalment en contra de demonitzar el menjar; de viure l’alimentació com la nova religió implantada a base de culpabilitzar-nos; de convertir el fet de menjar o menjar segons què, de tenir gana, en els nous pecats.
I esclar, com en tot el que té a veure sobre estètica i el cos, les dones rebem molt més que els homes i per totes bandes. Nosaltres pel primer pel qual som jutjades i avaluades és pel nostre físic. Per això una dona amb gana es mira amb estranyesa. O preocupació. O incomoditat. I és aquest el motiu que fa que moltíssimes dones es passin la vida parlant de dietes d’aprimament. Jo mateixa vaig ser una d’aquestes dones durant molt de temps fins que vaig aprendre a trobar l’equilibri físic i mental. Però encara ara em descobreixo excusant-me per fotre’m una ensaïmada de tant en tant, i llavors em prometo que mai més tornaré a justificar-me. Perquè sé el que em faig. Perquè no soc una nena petita. Perquè mano sobre el meu cos. I perquè els trastorns de conducta alimentària són una realitat. I em sap greu sentir tantes dones vivint tan malament la seva relació amb el menjar. Sentint que han pecat i han d’expiar la culpa.
Mengem cada dia i mengem bé. Amb salut i sentit comú, però sobretot, sense culpa i amb alegria.