BarcelonaGener és un mes de bons desitjos, de declaracions d’intencions i propòsits d’esmena. Així i tot, el famós gat de l’artista colombià Fernando Botero segueix sense aprimar-se. En un racó de la rambla del Raval, continua exhibint les seves corbes monumentals, protagonistes involuntàries de selfies i retrats de tota mena.

Fa anys, aquest indret era conegut com la Rambla Trista. Bancs ocupats per emigrants del barri, molts dels quals esperaven pacientment que els toqués el seu torn per ocupar un llit, sempre calent, en algun dels molts pisos pastera que hi havia pels voltants. Ara, quasi a tocar del migdia, aquest tall arbitrari en l’antic teixit urbà del Raval llueix una claror estranya. L’espai s’ha obert als barcelonins, habitat, a banda i banda, per establiments de lleure. Bars, locals de menjar libanès o italià, petits cafès i terrasses, amb un públic de gent jove que busca el sol malgrat les baixes temperatures hivernals.

Quan l’Ajuntament va comprar l’estàtua de Botero, l’any 1987, aquest bulevard encara no existia. Tres anys més tard era instal·lada provisionalment al Parc de la Ciutadella, al costat del Mamut. L’operació formava part dels projectes de millora estètica d’aquella Barcelona preolímpica que, aprofitant l’ocasió, es va dotar d’un nou conjunt d’escultures urbanes. El seu pas per allà va ser breu, ja que el 1992 el gat va ser traslladat davant de l’Estadi Olímpic de Montjuïc. Aquell emplaçament no va agradar a ningú, i el seu mateix autor va criticar que fos en un lloc on no lluïa. Així doncs, aviat se li va buscar una nova ubicació.

El gat de Botero va estar a punt de mudar-se a la rambla de Catalunya, a fer companyia al toro pensador i a la girafa sensual. Però a última hora el consistori va decidir situar-lo al carrer del Portal de Santa Madrona, enganxat als murs de les Drassanes, davant de la plaça Blanquerna, que aleshores només era un espai resultat de l’enderroc d’un bloc de cases. En aquell emplaçament, l’obès gat de bronze va viure les hores més baixes de la seva vida, compartint lloc amb captaires i drogoaddictes. Segurament el seu nou destí l’hauria obligat a convertir-se en una més de les moltes escultures barcelonines amagades en una localització equivocada.

L’any 2000 es va inaugurar la rambla del Raval, no sense polèmica. Molts érem els barcelonins que no vam veure amb bons ulls aquella operació especulativa que trinxava pel mig l’antic Barri Xino. Inicialment s’havia pensat instal·lar-hi una peça de l’escultor filipí David Medalla. Però algú va caure en aquell gat, que duia sis anys darrere les parets de les Drassanes criant pols i pixats. I els va semblar una bona idea portar-lo a la nova rambla, per donar-li una mica de personalitat. D’aquesta manera, el 2003 va arribar a la seva residència actual.

Al principi, els seus bigotis metàl·lics van ser l’objectiu dels lladres. I molts turistes van començar a tocar-li el picarol que duu penjat al coll, inventant-se la llegenda urbana que aquest gest donava sort. Aviat es va transfigurar en un senyal d’identitat, mentre els nens del barri el feien servir per grimpar per les seves corbes, o amagar-se entre les seves cames. Aquest gener farà quasi vint anys que el gat de Botero es va mudar aquí, i en aquest temps ha esdevingut un element iconogràfic molt valorat pels seus veïns. Personalment, ni l’obra ni l’autor són dels meus preferits. No obstant això, he de reconèixer que en aquest indret llueix força bé. Els raigs de sol llisquen pel seu llom, mentre els visitants de la ciutat el fotografien com si fos un dels seus símbols més coneguts. Un gat corpulent i boterut que va trobar la seva llar al Raval.