La indumentària militar en el passat va tenir molta importància i va condicionar la configuració de la moda masculina moderna. El motiu és clar, si tenim en compte que un dels contextos més freqüents per als homes en èpoques passades era precisament la guerra. Una de les característiques d’aquest tipus de roba és que està totalment condicionada per l’armament que s’usa en cada moment. No és el mateix vestir-se per a una batalla amb espases que per a una guerra amb armes automàtiques. I la segona característica és que està pensada mil·limètricament fins al darrer detall, sota criteris de funcionalitat. I ara us preguntareu: per què ens està explicant tot això, si simplement som davant una icona de la indumentària urbana? Doncs perquè el seu origen és a la Primera Guerra Mundial i el seu nom, trench, deriva de les trinxeres típiques d’aquest conflicte armat. 

Les dures condicions en aquells extensos sots excavats van fer necessària una peça que aïllés del vent i protegís de la pluja els oficials, perquè era un abric elitista que visibilitzava la jerarquia al front. Thomas Burberry va perfeccionar un teixit impermeable de cautxú preexistent, fent-lo més transpirable, i no hi ha dubte que el color beix característic tenia l’objectiu de camuflar qui el duia amb l’entorn. Un dels elements característics de la peça és la doble botonadura, la qual podia cordar-se tant a la dreta com a l’esquerra, per si quedava molt bruta per un cantó, poder tapar-ho amb la tela de sota; el mateix sistema i solució que, d’altra banda, tenen les jaquetes de cuiner. També deveu haver vist que hi ha un petit paravent a l’espatlla dreta: té la funció de protegir la tela del desgast extra que podia causar l’impacte reiterat del retrocés del rifle. El cinturó comptava amb diverses anelles amb forma de D, pensades per subjectar-hi les pistoles. Les xarreteres de les espatlles, a més de determinar el rang de la persona, servien per fixar-hi la motxilla, el rifle o la màscara de gas. El paravent de la part superior de l’esquena allunyava l’aigua del contacte amb el cos. Unes butxaques ben profundes permetien guardar-hi el que calgués, però alhora disposaven d’una obertura secreta per accedir a la pistola sense treure’s la trench. El coll disposava d’un tancament per mantenir-lo elevat i tancat a l’altura de mitja cara, per protegir del fred i fins i tot de possibles atacs amb gas verinós. Les mànigues ajustables s’adaptaven millor al cos i aïllaven més de l’exterior. I finalment el folre interior, amb els mítics quadres de la casa, en algunes ocasions era desmuntable perquè, si la persona havia de dormir al ras, el pogués fer servir de manta. 

A partir d’ara, quan lluïm una gavardina similar, podrem gaudir simplement d’una peça molt útil per a entretemps que, més que abrigar, ens atura la fresca. Però també podrem pensar que duem a sobre un tros d’història, una autèntica navalla suïssa en matèria de disseny d’indumentària, que segurament va salvar unes quantes vides.