03/06/2022

El glamur és una merda

4 min
El glamur  és una merda

M’escriu una col·lega de l’època en què vaig ser editor de moda a Madrid que segueix treballant en una de les revistes de les dites “femenines” (de fet, la més castissa de totes les que tenen seu a la capital) per demanar-me el favor (“nos haría mucha ilusión, cariño ”) que escrigui un text d’uns 850 caràcters amb espais comentant una fotografia datada del 1965 on apareix Alain Delon abraçat, com un ós, a la també actriu Nathalie Delon, que en aquell moment era la seva dona. Li dic a la meva col·lega que “claro que sí, cariño, por ti lo que haga falta ” i m’hi poso, conscient, un cop més, que si l’estilosa periodista, durant la conversa que hem mantingut per WhatsApp, ha apel·lat a la “ilusión ”, és que la cosa deu ser sense cobrar. M’envia la foto dels trons i acabo per escriure-li, cavallerosament (és a dir, i insisteixo, sense cobrar), un text titulat Alain Delon: se acabó el pastel, que copio, literalment, a continuació després de traduir-me del castellà, perquè com que soc autònom vostès entendran que he d’amortitzar al màxim cada una de les lletres que encara sigui capaç d’entrellaçar. Diu així: “Quina ràbia. Abans d’escriure aquestes línies no recordava si l’Alain Delon era viu o mort i he comès l’error de teclejar el seu nom a Google per sortir de dubtes. El cas és que, tret que hagi traspassat abans d’entregar aquest text, l’última notícia que tenim sobre les seves constants vitals és que, més o menys, continuen funcionant (la Nathalie, pobra, va morir el 2021). El preu que he pagat per descobrir-ho, això sí, ha estat alt.

»La imatge bellíssima -gairebé sempre en un misericordiós blanc i negre- que tenim de l’actor francès corresponent als seus anys de glòria durant la meitat del segle passat s’emboira, i de quina manera, quan descobreixes les seves múltiples, desvergonyides i contundents opinions sobre, per exemple, l’adopció de criatures per part de parelles homosexuals (que troba antinatural) o sobre la violència masclista (seva és la perla «si una bufetada és macho, llavors soc un macho »), o la seva amistat amb l’ultradretà Jean-Marie Le Pen, de la qual es vanta, i el seu suport a la pena de mort.

»El seu fill Alain Delon Jr. va dir que era violent i xenòfob, dues acusacions que un altre dels seus plançons, l’Anthony, es va afanyar a corroborar. Mai no va voler reconèixer Christian Aaron Boulogne, el fill que va tenir amb la cantant Nico, que el va portar a judici per aquest motiu i, tot plegat, sense comptar que va abandonar Romy Schneider (Romy Schneider, per favor! Qui amb dos dits de front abandonaria Romy Schneider?!) a través d’una nota i un absurd ram de roses, és a dir, que la va abandonar (la Schneider!) sense donar la cara.

»Per acabar-ho d’adobar, tampoc em sembla que aquest senyor sigui, retrospectivament, tan bon actor perquè, veient-lo actuar, et puguis oblidar del seu tenebrós masclisme. Maleït Google! A la inòpia vivíem millor”.

La meva col·lega madrilenya., després de comentar-ho amb la seva directora, em retorna el text: “Ay, cariño, estamos a tres días del cierre y drama. El texto me encanta, pero es que no concuerda con la sección, porque si ponemos en valor o elegimos esa foto es contradictorio ponerlo a caldo. Pensábamos en algo más evocador... ”.

El cas és que aquest assumpte m’ha fet pensar que, després de tres anys de no treballar-hi, comprovo que a les redaccions de les revistes de moda dirigides a les dones encara no s’han assabentat que som al segle XXI. Tinc el convenciment que hi ha un feix d’imatges, suposadament evocadores i glamuroses, que ja no es poden interpretar de la mateixa manera en què ho fèiem temps enrere, abans del Me Too, per exemple, com si aquí no hagués passat res i com si les lectores fossin tòtiles a l’espera que l’Alain Delon les rescati de l’avorriment quotidià. Em pregunto com enfocarien avui la direcció d’una revista d’aquestes característiques les dones que ho van fer en el seu moment de forma feminista, culta i arriscada. Penso en l’Ana Rosa Semprún, en la Sara Gladstein, en la Joana Bonet. I per cert, quan tindrem una revolucionària, feminista i culta revista de moda escrita en català? Hi ha alguna editora a la sala?

Li pregunto per telèfon a la mamà com creu ella que hauria de ser una revista de les dites femenines en l’actualitat, i ella, apujant el to però serrant les dents, és a dir, a tocar de la ira, em contesta “que esto de la feminidad és una patraña de tomo y lomo... no te digo yo por donde me paso la feminidad porque no me quiero alterar más de lo que ya estoy. Mira, a ver si nos aclaramos, la moda murió el dia en que Franca Sozzani dejó de dirigir Vogue Italia, y para tu información te diré que las mujeres actuales ya no leen gilipolleces porque, si tienen dos dedos de frente, estan suscritas a The New Yorker.... y ahora te cuelgo que tengo bridge”. Amén.

A la meva col·lega madrilenya li contesto, amablement, que no penso reescriure el text sobre l’Alain Delon -la meva cavallerositat té un límit-, que em sap un greu terrible (“cariño ”) i que “hasta aquí es donde os puedo ayudar ”, que no m’ho tinguin en compte i que jo tampoc els ho tindré en compte a elles. No m’ha respost. Crec que la pròxima vegada que ens creuem, del “cariño ” ni rastre.