Fa dues setmanes, en una entrevista al programa El Matí de Ràdio Estel, el cantant de Love of Lesbian, Santi Balmes, expressava el conflicte que li provocava la portada del seu darrer disc. Ejército de salvación està il·lustrat amb una imatge del grup disfressats amb coloraines i d’una manera una mica estrafolària, contradient qualsevol capacitat bèl·lica associada al títol. Tots els integrants de la banda porten el rostre tapat amb màscares exòtiques excepte Balmes, a qui s’identifica com a líder. En la conversa, el cantant admet la seva insatisfacció amb el resultat gràfic: “Estic bastant enfonsat perquè és el millor disc, però és una portada que a mi no em diu gaire”. Però confessa que la veritable raó del conflicte és amb la seva pròpia imatge, amb el seu físic, i que això li passa sempre amb les fotografies. “Si jo pogués, seria Banksy”, diu al·ludint al cèlebre artista anònim. Balmes ho explica inventant-se un nou concepte: “Tinc guaporèxia. Sempre penso que soc molt més guapo i més jove de com em veig a les fotografies. I la foto em diu «No, xaval, no...»”.

La confessió és divertidíssima perquè qui més qui menys conviu amb aquesta eterna decepció de veure’s a les fotografies. Més enllà de comptades excepcions d’alguns Adonis i Afrodites que sempre es troben atractius i malden per fer-se selfies arreu on van, hi ha moltes persones que ho eviten. Més que un exèrcit de salvació hi ha tot un exèrcit de frustració que no suporta sortir a les fotos. Si no hi té més remei, procura que no se’l vegi gaire. Després, arriba el moment de flagel·lar-se: “Buf! Que vell que estic!”, “Mare meva, que lletja que soc”, “Que terrible com m’he engreixat...”. M’explicava una fotògrafa que és un sentiment molt habitual, especialment en les dones. Se senten molt més insegures a l’hora de col·locar-se davant d’una càmera. En el cas de Santi Balmes hi ha un símptoma que el fa diferent: la bona dosi d’autoestima d’aquest trastorn imaginari que ell anomena guaporèxia i que l’ajuda a sentir-se més guapo i jove del que sentencien les fotos. En les dones, la guaporèxia és menys habitual perquè, socialment, la càrrega de vigilància sobre el propi cos és molt més elevada i el judici és estructural i constant.

Fa anys, davant dels escarafalls d’una senyora per haver de sortir en una foto i lamentar que després no s’agradaria, l’home que feia el retrat la va advertir: “Pensa que, en el futur, mai més estaràs tan bé com ara. Ja t’agradaràs, ja!” Una gran veritat. Les fotografies són sovint el reflex d’un autoodi sostingut. Desenes de fotos estripades o esborrades maleint el resultat. Però l’impacte arriba quan es recuperen àlbums antics o apareix una imatge de fa anys. Hi projectes una mirada molt més amable i generosa que mai t’havies regalat. Et reconcilies amb aquell aspecte i amb aquell cos amb una sensació de sorpresa afegida. Ets capaç de recordar amb precisió quirúrgica la insatisfacció que senties aleshores: les galtes massa així, les cames massa aixà, els braços això, el cul d’allò. I, de cop, aquella foto et retorna una imatge més bonica i sincera del que percebies en aquell moment. I prens consciència de la crueltat que exercies sobre tu mateixa i la distorsió amb la qual eduquen la nostra mirada. Al final, el que diguin les fotos, rai. L’important és encomanar-se una mica d’aquesta guaporèxia que fa més saludable el dia a dia.