Guillermotta és l’espectacle revelació de la temporada, recital teatralitzat d’homenatge i reconeixement a Guillermina Motta a través de les seves cançons, interpretades majestuosament per Jordi Vidal, acompanyat al piano per Jordi Cornudella i amb direcció i dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Després de veure’s a la Sala Atrium i al teatre Condal, està de gira per Catalunya. És un gust fer conversar Vidal amb l’autèntica Guillermina Motta, figura fonamental de la cançó catalana, retirada de la vida pública des de fa vint anys però amb molt per explicar i per recordar sobre les precioses cançons que habiten la seva llarga, fèrtil i variada carrera.

A Guillermotta la protagonista diu que s’ha obsessionat amb la Guillermina Motta. Si parlem del Jordi Vidal, què hi ha de veritat i què d’exageració?

— Jordi Vidal (J.V.): Quan la vaig descobrir de veritat, amb tots els matisos i totes les conseqüències, sí que hi va haver una certa obsessió. Quan vaig estar vuit mesos treballant a Madrid, anava des de Lavapiés, on vivia, fins la Gran Via, on treballava, escoltant l’antologia de la Guillermina que m’havia deixat una amiga. Vaig descobrir Màgia, per exemple, i em va enlluernar.

Sabies que les cantaries, aquestes cançons?

— J.V.: Mmm, potser sí. Al principi volia que fos una amiga meva qui les cantés. Però mira, al final, ja ho veus. La varietat que s’acumula en tot el repertori de la Guillermina és fabulosa, anar descobrint les cançons que ella va escriure, les que va adaptar, el disc de tangos! Què és aquesta meravella? Em semblava com una droga, molt addictiva, cada cop més i més descobertes. 

Abans d’aquesta immersió què en sabies, d’ella?

— J.V.: Mmm

— Guillermina Motta (G.M.): Jo el Jordi el vaig anar a veure quan van fer l’espectacle sobre Brel!

— J.V.: Ai, sí! Que bé que vinguessis! Que què sabia jo d’ella abans? Doncs mira, ¿saps el que critico al final de Guillermotta? Doncs jo era així! Només coneixia els quatre cuplets que se sap tothom: Remena, nena, La barcelonista... Fins que a través del disc de Serrat D’un temps d’un país vaig conèixer Cançó del desig farsant, que abans havia adaptat i cantat ella. Va ser la porta d’entrada a aquesta Guillermina que ara idolatro.

La Guillermina dels poetes, de la cançó francesa...

— J.V.: Sí, i Les Guillermines del Rei Salomó, els seus programes de ràdio, les seves entrevistes, la tele...

Abans has esmentat l’espectacle de Brel; també en vau fer un de L’Ovidi Montllor, i ara Motta.

— J.V.: No ha sigut res planificat...

— G.M.: Ves a saber què farà després!

— J.V.: Ui, em sembla que ja està, ho deixarem amb tu, ben amunt, insuperable!

Són tres potes d’una mateixa idea?

— J.V.: Segurament sí, recitals teatralitzats, en diem.

— G.M.: Però sense imitar, això és molt important!

— J.V.: Sí, sens dubte. Si no, no tindria cap gràcia. Són les cançons de la Guillermina passades pel meu filtre i la meva sensibilitat.

¿T’agrada escoltar les teves cançons de nou sobre l’escenari? T’hi reconeixes?

— G.M.: No m’ho havia plantejat mai. Quan vaig anar a veure Guillermotta per primera vegada no sabia què em trobaria. I em va encantar! Vaig pensar, ostres quines cançons més maques, com si no les hagués cantat jo feia tantíssims anys. El Jordi les canta tan bé i el Jordi Cornudella les toca tan bé, que algunes és com si les descobrís ara per primera vegada. 

Per exemple?

— G.M.: Doncs per exemple Segons la lluna o Una bruixa com les altres, cançons que potser vaig cantar poc en el seu dia i que ara em retornen de manera molt bonica. És curiosa la sensació de recordar cançons que formen part de tu però que amb els anys una mica has deixat de tenir presents. 

De Guillemotta és especialment bonic que les històries que expliquen les cançons s’entenen molt bé, estan molt ben explicades.

— G.M.: Sí, i tant! Els sentiments que contenen, les intencions que tenen. La interpretació és tan bona que no et perds ni una paraula. 

Quan les cantaves tu també et preocupaves que les històries es comprenguessin bé?

— G.M.: T’he de dir una cosa: poques vegades he cantat a llocs on m’agradés cantar. 

— J.V.: Caram. Pots desenvolupar-ho, això?

— G.M.: M’horroritzava cantar al Palau dels Esports o a les places de toros. Als envelats d’estiu només volien escoltar Remena, nena i els cuplets. Coses com aquestes em van fer deixar la cançó en directe molt abans del que l’hauria deixada. Pregunta a la gent si algú coneix Una bruixa com les altres, per exemple. Ningú sabrà què és. A la majoria dels llocs on cantava pensava: “Per què m’he de posar a cantar aquestes cançons si ningú vol escoltar-les?”. 

Al final de Guillermotta jugues una mica amb això, oi?

— J.V.: La gent em demana Remena, nena i jo, de veritat, no la vull cantar, però al final ja ho hem incorporat com a part de l’espectacle i queda divertit.

Vas arribar a agafar-li mania a Remena, nena?

— G.M.: Mania no és la paraula, la cançó no en tenia cap culpa. Va ser un dels símptomes del cansament que em va fer deixar de cantar en directe. Estava en plena actuació a l’auditori de València i ho vaig veure clar: “Avui és l’últim bolo que faig”. Com tantes altres coses a la vida, ho vaig decidir així, de sobte i per sempre. Em trucaven perquè fes un bolo i deia que ho sentia molt però que no tenia dates lliures. 

Vas cantar sempre el que vas voler?

— G.M.: Sí, sempre, mai ningú em va imposar res. Sempre vaig tenir molta cura de les cançons que triava, les lletres, les músiques, les adaptacions, les traduccions... I els dissenyadors, els grafistes, els fotògrafs... Mai vaig entendre la feina com un producte únicament comercial en què una multinacional et diu com s’ha de fer tot. Volia que fossin creacions artístiques, amb coherència global i dels quals sentir-me 100% satisfeta. 

— J.V.: Avui en dia això costa molt. Costa molt que com a artista puguis fer-te sentir i no quedar submergit sota el màrqueting. 

Moltes de les cançons de la Guillermina, des dels cuplets fins al No us caséssiu pas, noietes o Pantera des d’una aparent frivolitat expliquen històries de dones, d’alliberament, de realització, empoderament... feminisme. Quan les cantaves creus que la gent se n’adonava?

— G.M.: Al disc Visca l’amor! la primera cançó és No puc dormir soleta, un anònim del segle XIV sobre el desig sexual. La vaig cantar al Palau de la Música en ple apogeu de la Nova Cançó i em van xiular. Una cosa era la llengua i el país i una altra la moral! La moral no es podia tocar! Si no s’adonaven que allò era feminista, no sé de què s’havien d’adonar!

¿Recordes quina va ser la primera cançó francesa que vas escoltar?

— G.M.: El goril·la, de Georges Brassens, en un bar de Lloret de Mar. Uns turistes francesos van entrar i ens la van posar. Jo devia tenir uns setze anys. No em va caler pensar gaire per a interpretar que allò anava contra la pena de mort. 

— J.V.: Una cosa que em sembla important destacar és que quan ella cantava aquestes cançons no estava tot tan etiquetat ni categoritzat. Ara surt una cançó nova i ja porta enganxades totes les etiquetes: “Aquesta cançó va d’empoderament, alliberament i antifeixisme”. S’ha portat un pèl a l’extrem, crec. Deixem més espai perquè la gent pugui pensar i interpretar les coses per si sola!

Hi ha extrems molt extrems.

— J.V.: Sí, l’altre dia veia un vídeo dels anys 80 de Martes y Trece: “Mi marido me pega!”. I en aquell moment tots rèiem. Ara tu poses això i s’organitza un sidral de por. Hem evolucionat amb coses bones, esclar, però també en fem un gra massa amb moltes altres.

— G.M.: Fa uns dies algú em deia que la meva cançó Fes-me mal, Johnny era violència de gènere. Li vaig dir que no havia entès res, que és la noia qui va a buscar el noi perquè el vol per al seu llit i perquè se’l vol beneficiar de dalt a baix!

— J.V.: La vam voler posar com a bis a Guillermotta però només de pensar que hi hauria tota una sèrie de gent que no l’entendrien i no els semblaria bé, vam descartar la idea. 

Ens fa una enveja tota la gent que vas poder escoltar en directe...

— G.M.: Ui! Pensa que la mateixa setmana, a París, vaig anar a veure el Brel en una matinal a l’Olympia i després el Brassens al Bobino, amb una primera part que no sabíem qui actuava. I resulta que era la Barbara! Anava amb els meus pares i ens ho vam passar en gran.

Quan els escoltaves pensaves que algun dia els cantaries?

— G.M.: En aquell moment, no. Però bé, em vaig comprar el disc fabulós de la Barbara –me’l va signar i després me’l van robar– i el vaig deixar escoltar als Setze Jutges. L’Espinàs i el Delfí Abella en van traduir algunes i les vaig cantar després. 

Carner, Sagarra i Papasseit també sonen a Guillermotta. ¿Musicar i cantar grans poetes catalans suposava un plus afegit de responsabilitat per a vosaltres, la Nova Cançó?

— G.M.: Ni recordo notar res gaire explícitament. En aquell moment vivia amb l’Enric Sió i ell coneixia molta gent, entre ells el Joaquim Molas, i se li va acudir que podia fer un disc amb poemes d’amor de tots els temps. Així va néixer Visca l’amor! Va ser un procés molt natural i molt bonic. 

— J.V.: La Nova Cançó va posar en valor molts poetes catalans, els va reivindicar, els va rescatar d’uns anys de foscor i d’oblit. Va ser una tasca molt important i compromesa. Una de les moltes tasques importants que van fer. 

— G.M.: Per a mi va ser molt important poder estudiar filosofia a la universitat i l’ambient de cultura i literatura que hi vaig conèixer. Encara que vaig començar un curs tard perquè el meu pare –que encara que no ho sembli era molt obert– considerava que estudiant piano, francès i un curs de mecanografia ja en tenia prou. Ho vaig somatitzar i em vaig posar malalta. El metge li va dir que em deixés estudiar i em curaria de seguida. Així va ser. 

A Guillermotta és molt important el contacte amb el públic, el feeling amb la gent. ¿Tu recordes una connexió així amb el teu públic?

— G.M.: Sí, la recordo sempre que fos en aquells llocs on a mi m’agradava cantar i que ja us comentava abans. En espais recollits, càlids, propers. Llavors sí que sentia el públic a prop, concentrat, connectat amb el que jo cantava. Era gratificant, i tant. 

— J.V.: És que els espais determinen molt, eh. A Barcelona hem fet Guillermotta a l’Atrium, que és molt petit format, i al Condal, que és un teatre immens. Però un ha d’aconseguir que sempre resulti proper i acollidor. 

Però aquí també hi havia connexió, oi? (Els ensenyo la foto de l’actuació a La Paloma per presentar Remena, nena)

— G.M.: Això era molt divertit. Remena, nena ho vaig fer a Planeta 2001 i a La Paloma, em canviava de vestit a cada cançó. 

— J.V.: Com les més grans!

— G.M.: (Riu). Penseu que el Frederic Amat feia l’escenografia, el Fabià Puigserver el vestuari i la direcció musical era del Francesc Borrull. Va ser un espectacle molt maco. Ah, i el Josep Anton Codina va fer el guió i em va ensenyar a moure’m per l’escenari. Li estic molt agraïda! Vaig voler trucar-li durant molt de temps i quan em vaig decidir vaig descobrir que havia mort feia quinze dies. Em va saber un greu! 

Què creus que pot agradar o sorprendre més de ‘Guillermotta’ a algú que no conegui gaire qui és i què ha cantat la Guillermina?

— J.V.: Jo diria que la varietat de tecles que toca. Et pot divertir moltíssim i a la següent cançó deixar-te completament devastat. Apel·la molt a la teva intimitat i a un lloc molt profund. Quan vaig escoltar per primer cop La soledat, de la Barbara, vaig pensar “què és aquesta meravella!?”. 

Amb la tria que feu de la Barbara es veu molt clar: la soledat, l’absència del pare a Nantes i l’amor perdut a El dia que vindràs, la meravella que és Lily...

— J.V.: Sensacions, sentiments íntims expressats amb sensibilitat i sense focs artificials. Tot en el repertori de la Guillermina és molt genuí i honest, tot té la seva raó de ser. 

Lily és d’Íntim, el teu darrer disc, del 1999, i després el 2002 vas fer el recopilatori Fent equilibris, que vas presentar a L’Espai. Des de llavors no has tornat a cantar. ¿Ho has volgut fer alguna vegada en aquests vint anys? 

— G.M.: No, mai.

— J.V.: Jo l’hi vaig proposar. Em va dir que sí i em vaig posar eufòric. Però...

— G.M.: Em vaig imaginar entrant en un estudi de gravació i m’agafaven tots els mals. M’ho he passat molt bé durant molts anys i ara no ho vull tornar a fer. No em ve de gust. 

— J.V.: Em va dir una frase que em sembla perfecta: “Jo ja he fet el que havia de fer”. 

Guillermotta és un reconeixement?

— J.V.: Absolutament, al 100%. L’admiració és total. Tenim coses meravelloses i els girem l’esquena. Reivindiquem el que hem fet! No hi ha artistes tan genuïnes com la Guillermina. M’hi reconec amb moltes coses, moltes coses que m’agraden i m’emocionen. La meva feina consisteix, en part, a compartir aquestes coses amb la gent. 

Per què creus que no té el reconeixement que mereix?

— J.V.: Si tu ets tu i no jugues a ser ningú més, està penalitzat. L’autenticitat està penalitzada. Tothom ha de ser igual i no agraden les veus discordants i que diuen que no. Per a mi, que la Guillermina no estigui en boca de tothom indica quin poc nivell de respecte i de reconeixement tenim en el nostre país per la nostra pròpia cultura. 

Doncs visca Guillermotta!