Escriuen els creadors de la casa mòbil MO.CA que “al llarg de la història, les persones han exercit el seu dret humà fonamental de llibertat combinant l’autosuficiència amb la mobilitat, i això ho han fet des de les tribus migratòries fins als exploradors interestel·lars”. Els autors de la MO.CA són els alumnes i els investigadors del Master in Advanced Ecological Buildings & Biocities (MAEBB) que es fa al campus Valldaura Labs de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), en un treball dirigit per Vicente Guallart, Daniel Ibáñez i Michael Salka. 

Ells van marcar-se un repte: construir un prototip de casa mòbil amb capacitat per a dues persones i amb les comoditats domèstiques bàsiques. Un prototip fet íntegrament amb fusta quilòmetre zero –agafada de manera sostenible del mateix campus, al Parc Natural de Collserola– i que, dins del context del canvi climàtic i de la innovació en edificació ecològica del màster, fos un habitatge autosuficient i que no hagués de dependre de combustibles fòssils. Una casa, a més, que satisfés les ànsies de llibertat de moviment que s’han incrementat després de la pandèmia de covid-19 i amb les possibilitats que ha obert la consolidació del teletreball.

MO.CA (Mobile Catalyst) és un prototip de casa mòbil que, als condicionants que imposava el mateix exercici de disseny i construcció, va haver d’afegir-hi els que marquen les normatives: unes mides, un pes i unes condicions per a la seva conducció. Així, l’habitatge s’ha construït damunt un remolc que és una plataforma de 5,4 metres de llarg i 2,4 d’ample. La casa té una altura de 3,6 metres i el conjunt, seguint la reglamentació actual, no supera els 3.500 kg de pes. A més, qui el condueixi ha de tenir el permís B96. Tot això, subratllen els autors, també ha marcat el disseny de la MO.CA. 

Molt més que un espai lliure

Construïda amb tècniques digitals en fusta laminada (DLT) que no només és originària del territori on es treballa sinó que a més està processada als obradors del mateix IAAC, el seu disseny està concebut per poder-se muntar ràpidament. Ara bé, el que pot cridar més l’atenció de la MO.CA és la seva distribució, que li atorga molt més que un espai de llibertat com a element de centralitat absoluta. Avesats com estem a veure autocaravanes i remolcs amb l’interior marcadament tancat i ple d’estretors, aquesta casa mòbil està pensada, contràriament, per gaudir d’un espai central el més ample i buit possible. També tan versàtil que pugui assumir les funcions que se li vulguin donar, ja sigui com a lloc per relaxar-se o per muntar-hi ocasionalment l’oficina, per menjar o com a escenari per fer-hi un concert o una conferència sigui on sigui.

El fet que la casa pugui estar del tot oberta als dos costats, també semioberta o del tot tancada segons el temps que faci o el que interessi fer-hi en cada moment, multiplica les experiències possibles i també les sensacions. Quan s’obren els quatre vidres que hi ha a les dues façanes més llargues, i amb un sistema mecànic de corrioles es plega i s’eleva aquesta segona pell transpirable de les façanes, que està feta amb uns bastiments de fusta lleugera i amb tela de cotó resistent a l’aigua, desapareixen els límits entre l’interior i l’exterior. La MO.CA, així, tota oberta i amb les segones façanes convertides en una mena de tendals, esdevé un porxo al mig de la natura, o allà on els seus habitants vulguin o puguin estacionar-la.

Un lloc ben aprofitat

Per donar valor a l’espai central de l’habitatge mòbil, la MO.CA té dissenyats de manera mil·limètrica els dos costats. Els autors anomenen els dos volums laterals caixes d’eines: una, a la part del davant, reuneix els serveis necessaris de la casa –la cuina amb una aigüera, un fogó, una nevera i calaixos; un bany amb dutxa i vàter i un armari per als circuits d’electricitat i aigua–; l’altra, al darrere, té lloc per guardar el mobiliari plegable i els objectes personals. Damunt cada una de les caixes d’eines hi ha un llit.