Hi ha llum i esperança en el fet de ser noia, malgrat tot, però què tenen els nois?

En una mateixa setmana miro la sèrie Adolescence i m’assabento que les dades oficials indiquen que puja el nombre de mares que fan una renúncia professional envers el nombre de pares. I mentre mirava la sèrie no podia deixar de pensar en aquestes noves famílies, més joves, en teoria més modernes, més avançades, més conscienciades, que ara són protagonistes d’un pas enrere en la criança. Un pas enrere que també ho és per al feminisme, que també ho és a l’hora de construir una masculinitat més sana. I que, per tant, és un pas enrere per a la societat en general. Perquè els pares tornen a ser menys presents. I sense els pares, sense la seva implicació en igualtat de condicions que les mares, com es pot construir aquest nou model que tant necessitem?

D’Adolescence se’n poden dir moltes coses: la influència del grup i el paper de les xarxes socials, què passa als instituts, etc. Aspectes que encaixen més en una anàlisi per al suplement Criatures, però aquí del que vull parlar és del que pensa aquest preadolescent que és ser un noi, un home. I, esclar, del seu pare. Un pare com tants d’altres, que estima el seu fill amb bogeria, però que s’avergonyeix perquè no juga bé a futbol. Que té un fill que dibuixa que se les pela i ni els passa pel cap apuntar-lo a extraescolar de dibuix. Però a futbol i boxa sí. Una família amb una mare que es dedica a la criança i a la feina de la llar i un pare que treballa fora de la llar. Un pare que no sap connectar emocionalment amb el seu fill. I, insisteixo, que no vol dir que no se l’estimi! Aquest noi davant de l’infern de la soledat, l’assetjament i el desconcert de no saber com créixer, l’únic referent que té són els Andrew Tate de torn, un influencer anglès, misogin i tòxic. En un article anterior ("Desitjaria que els homes fessin la seva pròpia revolució") he parlat de la importància de donar bons referents als nens i els nois. Perquè quan a la sèrie els pares es pregunten com han pogut educar de la mateixa manera una filla i un fill amb resultats tan diferents, s’obliden d’un fet cabdal. La filla, fora de casa, hi té el feminisme, les amigues, les dones que fem xarxa, grup i suport. Hi ha llum i esperança en el fet de ser noia i dona, malgrat tot el que patim. Què tenen els nois? Què tenen els preadolescents? Influencers misògins i massa pares que s’absenten. Homes a qui costa treballar-se emocionalment a ells mateixos i, esclar, a qui encara costa més connectar amb els seus fills masculins.

Adolescence és boníssima i desoladora. No dibuixa tota la realitat, però ens confronta amb la manera com creixen massa nens i nois i amb el sentit del que pot ser ara mateix educar-se sent un home. No sempre, però sí massa sovint. Alguna cosa ha de canviar, i els homes hi tenen molt a dir i els pares (masculins) tenen molta feina al davant. I una gran responsabilitat.