Vaig a veure l’obra Play off, escrita per la Marta Buchaca, on set actrius interpreten un equip de futbol aficionat que juga un partit decisiu. A l’escena final cadascuna de les jugadores deixa anar un munt de frases enunciant pors i desitjos en les quals totes ens hi sentim reconegudes. És un moment molt potent perquè retrata el que ara podem fer les dones: explicar-nos. O com diu la Cristina Fallarás, relatar-nos. És un procés imprescindible i sanador que ens dona veu després de segles de silenciament sistemàtic. Repeteixo, segles.

La fortuna ha volgut que en el mateix moment llegeixi el llibre What about man? de la Caitlin Moran. Moran explica que el patriarcat no només ens silencia a nosaltres, també silencia una part important del sentir dels homes. Quan neixes home se t’educa donant per suposat que t’agradarà el futbol o l’esport. Que no tindràs por. Que no explicaràs que estàs trist. O que no qüestionaràs el masclisme dels altres homes, sobretot dels que tens al costat. Moran al seu llibre dissecciona com es comuniquen els homes i destaca l’esport com a tema que els uneix i la conya i l’humor com a forma. Un humor que actua com a pantalla per evitar explicar com se senten en realitat. Perquè a totes les trobades de dones sempre hi ha un espai per compartir com estem i l’equivalent en els homes és una xerrada de tot i més amb molt d’humor, però que mai arriba a l’autèntica intimitat. Es poden explicar que s’han separat, però poques vegades ho fan arribant a fons i tot es queda a la superfície. I el que sembla una limitació sense més ni més té conseqüències molt greus. Perquè la majoria dels homes no compten amb cap espai segur on no se sentin jutjats com a fràgils pels altres homes. No expliquen que es troben malament i que tenen por d’anar al metge, ni els motius pels quals se senten infeliços, o que viuen una crisi vital o de parella. És una olla de pressió que els acaba explotant a la cara i, sobretot, ens explota a les dones.

Al llibre, Moran assenyala que tot plegat ens passa una factura molt alta en termes de salut pública (els homes van molt menys al metge, al psicòleg i al psiquiatre) i de salut social. I que, atenció, els únics que han ocupat aquest espai perquè els homes es puguin explicar són els influencers de l’extrema dreta. La misogínia que acusa el feminisme d’odiar els homes i d’haver anat massa enllà. Els nostres joves se’ls troben a les xarxes i senten que, com a mínim, algú se’ls adreça. Que algú els veu.

Com a feminista desitjaria que aquest moment d’eclosió de la veu de les dones servís també perquè els homes fessin la seva pròpia revolució. Que sortissin de l’armari de manera massiva per denunciar el que el patriarcat els pressiona a ser i a fer. Que s’ho diguessin entre ells. Que diguessin prou a una manera de ser home agressiva i violenta que els empresona en un silenci sobre allò que tenen dins seu. I que ho fessin sense posar-nos a les dones en el punt de mira. I encara menys, sense acaparar un espai que o és compartit o tornarà a ser patriarcat.