Avui dia hem acceptat com a normal el fet de comprar roba d’esport per no fer esport. Aquesta apropiació estilística, en auge ara mateix, la veiem en el culte per les vambes i en la gran quantitat de gent amb gorra, xandall, leggings o dessuadora passejant (que no corrent) pel carrer. Un tipus d’indumentària que, a més de per la seva comoditat, portem fora del seu context perquè ens construeix una imatge de joventut, vitalitat i modernitat. Això mateix li va passar, ara fa exactament 100 anys, a una peça de la història de la moda que molts han dut tot i no haver agafat mai una raqueta. 

René Lacoste, un jove prodigi del tenis, va comprendre que, per millorar el seu joc, necessitava una roba més còmoda que una camisa a conjunt amb una blazer. Per això el 1923 va dissenyar una peça que el va ajudar a millorar com a tenista, però que sobretot, i sense pretendre-ho, li va donar fama mundial en el terreny de la moda. El punt de partida va ser la mítica camisa Oxford, molt habitual en els entorns elitistes dels jugadors de polo, d’on sorgirà precisament el seu nom. Però no serà fins a la intervenció de Lacoste quan el polo adquirirà l’aparença que tots coneixem avui. 

Va pensar en una camisa que havia de ser fresca i, per això, va col·laborar amb el mestre del punt André Gillier, que va crear el teixit de piqué de cotó. La textura granulada característica té la finalitat de permetre que l’aire circuli per dins afavorint-ne la transpiració. Per aquest motiu s’explica també el color blanc, més fresc per suportar la calor. El tenis, sobretot, requereix llibertat de moviment als braços, fet que explica que aquesta nova camisa desafiés les normes de decor i fos de màniga curta. El tancament va quedar reduït a 3 botons, generalment descordats i cosits a sobre de dues tapetes sobreposades i reforçades. El coll emmidonat i rígid tampoc afavoria gaire el moviment i, per això, Lacoste el va substituir per un de tou i caigut, que podia enlairar-se per la part del darrere, per evitar possibles cremades del sol al clatell. A més, el polo era més llarg per darrere que per davant, la “cua de tenis”, possiblement per evitar que sortís del pantaló amb les innombrables vegades que el jugador s’ajupia per agafar la pilota. 

Però... i el cocodril? Definitivament, no podríem acabar la crònica sense parlar d’un dels rèptils més famosos. A René Lacoste se l’anomenava popularment el Cocodril perquè el capità del seu equip va prometre regalar-li una bossa de pell de cocodril si guanyava un partit decisiu. Lacoste no va guanyar el partit i es va quedar sense la bossa, però d’aquest episodi li va quedar un sobrenom que després va decidir fer brodar a la butxaca de la jaqueta i que, posteriorment, va esdevenir el logo dels seus polos. En conseqüència, era la primera imatge de marca que quedava visible en una peça de roba. 

Al llarg del segle XX i gradualment apartat del context del tenis, el polo Lacoste s’ha convertit en un imprescindible intemporal de molts armaris, i encara conserva els aires d’elitisme dels entorns en què va ser creat.