Fa sis dècades que canta, però des del 2008 no havia tret cap àlbum. Aquest mes n’ha tret un. Joan Baez ha tornat a agafar embranzida. Taylor Swift l’ha fet pujar a l’escenari i Lana Del Rey ha dit que Lust for life, el seu últim disc, té “influències de la primera Joan Baez”. L’any passat va entrar al Saló de la Fama del Rock’n’roll. La seva versió del tema The band the night they drove old dixie down (el seu únic single situat entre els 10 principals), del 1970, apareix a la banda sonora de la pel·lícula Tres anuncios en las afueras.

Aquesta icona del folk i activista pionera ha decidit retirar-se, tot i que acaba de publicar una nova proposta de ressò cultural. Ha anunciat que el nou àlbum, Whistle down the wind, serà el seu últim enregistrament i que la gira mundial de vuit mesos que ha començat a Suècia a principis de mes -a Catalunya actuarà el 15 d’agost al Festival de Cap Roig- serà el seu adeu definitiu.

“És una decisió important, però crec que encertada”, diu, asseguda a la cuina rústica i assolellada de la casa on viu des de fa 50 anys, a pocs minuts en cotxe de la Universitat de Stanford i l’epicentre de Silicon Valley. “Els que em coneixen creuen que ja m’ha arribat el moment. Quan la meva mare (que va morir el 2013 als 100 anys) tenia 95 anys, li vaig dir: «Em sembla que plegaré», i em va contestar: «Vaja! Però què diran els teus fans?» Al cap de tres anys li vaig dir: «Em sembla que plegaré», i em va contestar: «Sí, crec que ja has fet prou»”.

El cert és que, als 77 anys, Joan Baez no es comporta com si tingués la intenció d’afluixar el ritme. Una tarda de fa pocs dies va obrir el galliner que té al pati de casa seva i es va posar a perseguir una dotzena de gallines. Quan les va tornar a tancar al galliner hi va descobrir, encantada, uns quants ous acabats de pondre que, amb molt de compte, es va endur a la cuina. Els mobles de casa seva estan una mica atrotinats, però les habitacions semblen una mica buides i espaioses, potser perquè està fent endreça amb el mètode de Marie Kondo; està orgullosa perquè només li queden tres camises a l’armari.

La puresa cristal·lina de la seva veu de soprano es va sentir el 1963 a la Marxa de Washington pel Treball i la Llibertat, sis anys després a Woodstock, el 1985 al concert benèfic de Live Aid que es va fer a Filadèlfia i fa menys de dos anys a les protestes contra l’oleoducte de Dakota. Però el que l’ha portat a prendre la decisió de retirar-se són sobretot els canvis del seu registre vocal.

“Fa molts anys li vaig preguntar al meu professor de cant quan arribaria el moment de plegar, i em va dir. «T’ho dirà la teva veu». I m’ho ha dit: és un múscul, i cada cop m’hi he d’esforçar més perquè funcioni”.

Fa sis anys que va al foniatre, i això li ha representat “un alleujament i més plaer a l’hora de cantar”. Però també implica l’acceptació d’un so diferent: “Al final ha acabat agradant-me on soc, en part. És el que ara tinc, només tinc això; què puc fer-ne? I va ser un gran pas endavant. Vaig deixar enrere la maleïda nostàlgia per la meva manera de cantar i vaig acceptar que havia de renunciar a les notes altes perquè ja no em funcionaven”.

El productor de Whistle down the wind, Joe Henry, diu que Joan Baez s’ha adaptat a les noves limitacions de la seva veu: “Era molt conscient del que podia fer amb l’instrument que té ara”, va dir Henry en una entrevista telefònica. “Jo m’adonava que ella estava temptejant els colors de la seva paleta, però la pèrdua d’aquest registre no li ha tret força emotiva com a narradora”.

Bellesa davant del mal del món

Joan Baez vol que aquest nou àlbum -en el qual interpreta cançons de Tom Waits, Josh Ritter i Mary Chapin Carpenter, entre d’altres- tanqui una trajectòria discogràfica que va començar amb el seu primer disc, del 1960, que portava el seu nom i que s’ha incorporat al Saló de la Fama dels Grammy. Per a ella és més important que Whistle down the wind sigui un testimoni del moment actual més que no pas una última declaració de principis.

“Era conscient sobretot que volia fer un àlbum que, des d’un punt de vista musical, servís per crear una mica de bellesa davant de... del mal, sí”, diu. “Però no d’una manera massa òbvia; no seria capaç de fer-ho. Vaig haver de descartar dues cançons perquè eren massa tòpiques, i volia transmetre un sentiment més sòlid”.

Creu que l’actual clima polític és el resultat d’una “batalla amb 40 anys de think tanks treballant per a la dreta: els conservadors han après a parlar, a mentir, a capgirar les coses d’una manera que els liberals i els progressistes mai han sigut capaços de fer”. Es mostra, però, esperançada davant de l’energia que ha vist en les manifestacions feministes i en la quantitat de dones que han decidit presentar-se com a candidates a càrrecs polítics. “M’ha agradat que no siguin només accions d’un dia i que tot plegat no acabi després com el rosari de l’aurora. Em feia por que passés allò de «Visca! Un milió de dones» i després tothom cap a casa. Però crec que no és el cas”.

Joan Baez desaconsella imitar o idealitzar el moviment de protesta dels anys 60, que va ajudar a construir i posar en marxa: “És com si es volgués fer un segon Woodstock, però crec que seria una bestiesa. Des d’aquella època sento dir als joves: «Ostres, com m’hauria agradat ser-hi». I penso que aquests nois haurien hagut de prendre una decisió sobre la lleva de la Guerra del Vietnam, però no és això el que recorden. Està molt idealitzat, amb tots aquells músics tan fantàstics.

I continua: “Cal recordar que els deu anys en què vaig sortir a la superfície van estar plens de talent, de causes per les quals lluitar, de tot. Era com una explosió o una implosió, però tothom sabia parlar i dir el que volia dir. Ara la gent està esperant una cosa així: vull dir una flama, un moviment, el moviment. Ara hi ha moviments, i potser ha de ser així. Potser tots no hem d’estar amb una sola persona i una única gran pancarta”.

Al gener Joan Baez -el pare de la qual, un físic prominent, va néixer a Mèxic- va anar al Capitoli de Califòrnia per participar en la commemoració de l’accident aeri de Los Gatos Canyon, del 1948, en què van morir 32 persones, inclosos 28 mexicans, el nom dels quals no es va fer públic mai. Hi va cantar Deportee, de Woody Guthrie -que explica la història de la tragèdia-, als descendents dels que hi van perdre la vida. Diu que mai deixarà de participar en aquesta mena d’actes: “No va ser gran cosa, però crec que ara no hem de pensar a fer grans coses; si no, ens ficaríem al llit i no ens llevaríem mai. En aquests moments les coses petites són gairebé les més importants, perquè tens alguna possibilitat d’intervenir-hi. El món en què vivim és cada cop més horrible i necessitarà totes les petites victòries possibles: cal que la nostra família i els nostres amics notin que tenen un suport, que notin una mica de bondat”.

De tota manera, en un correu electrònic enviat dies després de la nostra conversa semblava que encara donés voltes al seu paper i la seva responsabilitat: “Quan surto a l’escenari no faig història, soc història. Potser ja n’hi ha prou amb la meva presència allà per recordar a la gent una època en què teníem la música, la causa, el rumb, i ens teníem els uns als altres”.

“El meu fonament, l’acció política no violenta, ja existia abans que jo comencés a cantar, i totes dues coses són una segona naturalesa per a mi. Per tant, no descarto la possibilitat de la desobediència civil i fins i tot d’anar a la presó. Algú ho haurà de fer. Ara que hi penso, potser té mèrit haver portat la flama, i la gràcia ara és anar passant la torxa”.

Joan Baez subratlla que, tot i que ja s’han acabat els seus dies de voltar pel món, en el futur encara pot tornar a aparèixer en un escenari: “Si hi hagués una crida a les armes, o contra les armes, o un festival meravellós en un lloc on no hagi estat mai, hi aniria”. Es mostra sorpresa, però, per l’incansable calendari de gires del seu vell amic Bob Dylan, a qui va ajudar a introduir en aquest món quan era un noi amb aire de deixat i ella sortia a la portada de la revista Time. (Bob Dylan va entrar al Saló de la Fama el 1988, 28 anys després que Joan Baez.)

“Et juro que soc incapaç d’entendre aquest home -diu-. Suposo que deu estar fet de kriptonita”. Però afegeix: “M’agrada pensar que sempre estarem enganxats l’un a l’altre; em podrien passar coses molt pitjors”.

Aquestes últimes setmanes, mentre altres músics -com Paul Simon i Ozzy Osbourne- anunciaven les seves gires de comiat, Joan Baez reflexionava sobre el fet d’envellir: “Com a la majoria dels meus col·legues que es jubilen, em costa creure que tinc aquesta edat tan estrafolària”, escriu en el correu electrònic. “Però plegar és, en part, aprendre a respectar els anys que hi he invertit”.

Mentre es planteja una vida més enllà de la composició i la interpretació musical, Joan Baez expressa el seu entusiasme per la pintura, una activitat que va començar a practicar la dècada passada. La seva primera exposició individual la va presentar l’any passat a Mill Valley (Califòrnia). Casa seva està plena de teles, i l’estudi del darrere de retrats de la seva família i personatges: des de Muhammad Ali fins al músic Richard Thompson. També parla de viatjar per veure art quan hagi acabat la gira.

“És una cosa que mai havia somiat de fer perquè sempre estava treballant. Ara seuré i callaré durant un temps. I això és molt important, i també el més difícil de fer.

Traducció: Lídia Fernández Torrell