Com m’agrada anar al gimnàs, al meu gimnàs. I com m’agrada la naturalitat que es viu al vestidor de dones. Els cossos, allà, són sense més. Sense etiquetes i adjectius. Les dones ens despullem i anem en boles a les dutxes i ens posem crema arreu i ens eixuguem el parrús amb assecador per no agafar càndides i infeccions d’orina. I ningú et mira malament. Ni ningú s’avergonyeix de res. És un espai utilitari on es fan amistats (o no). On si et deixes el xampú algú te’n deixa, i no només el xampú, el que faci falta.

Aquest espai amb cossos de totes les franges d’edat passejant-se despullats o mig vestits sense cap més problema que eixugar-se bé els dits dels peus per evitar els fongs, m’entusiasma. És un oasi de la refotuda pressió estètica. I ja ho sé que això passa al meu gimnàs i en d’altres no, on tothom llueix i està més per posturetes. Però aquest és l’avantatge d’anar a un gimnàs amb voluntat de barri i sense que això vulgui dir que és pitjor (ni tampoc millor). Fa uns dies, per exemple, unes quantes vam acabar cantant a les dutxes l’última cançó que havíem ballat a les classes del Juanda (#Juandatequeremos) i petant-nos de riure. I tot, despullades. I és aquesta nuesa natural i franca la que m’enamora. La de no preocupar-nos per si tenim més greix o menys. O de no preocupar-nos-en allà, tot i la mirada d’altres dones, potser perquè s’hi ha establert un codi de mirada neutra i deixada anar on encara és l’hora que senti algun comentari sobre sacsons, pelleringues, papades, cel·lulitis o qualsevol altra suposada desgràcia corporal.

I no soc idiota, ja sé que hi ha dones del vestidor a qui els preocupa el seu cos. Molt. I que no ho porten bé. Però en els moments comuns de compartir, se n’obliden ni que sigui només per aquesta estona. Però, de totes, les que em tenen el cor robat són les dones més grans. A elles és a qui la Marina Sáez ha dedicat el còmic Aiguagim (editorial Finestres), inspirat en les dones més grans que van al nostre gimnàs. Jo me les miro de reüll i intento identificar alguna de les protagonistes. I m’imagino a mi mateixa d’aquí uns quants anys, fent com elles, i anant al gimnàs amb una maleta petita de cabina, que és més pràctic per no carregar, i despullant-me i canviant-me i eixugant-m’ho tot amb la mateixa alegria que ara gasto, amb la mateixa alegria que gasten elles.

Com és natural no tinc ni idea de què hi passa als vestidors d’homes i si aquesta camaraderia i naturalitat existeix. Me’n moro de curiositat però no m’hi colaré, esclar. Sospito que deu ser un punt mitjà, però no vull especular. M’estimo més quedar-me amb el que visc al “nostre” vestidor. Una experiència que s’allunya, de molt, de la mirada que vivim fora, on se’ns jutja per ser d’una manera o d’una altra. I només desitjo que aquest pacte silenciós i bonic que es viu i es respira al vestidor de dones duri per sempre. I desitjo de tot cor que sigui així al nostre gimnàs i a tots els altres. Però si no ho és al teu, comença tu per implantar-lo. T’asseguro que val molt la pena.