Seria francament necessari, senyora, que quan vagi al teatre no s’excedeixi amb el perfum. L’altre dia, gràcies a l’amable invitació del senyor Jumon Erra, director, dramaturg i pare de família exemplar, vam anar, amb la meva lady in waiting, a l’estrena d’El nedador del mar secret, una obra trista i bonica a parts iguals que està basada en el llibre del mateix títol, de William Kotzwinkle, que, per cert, ni jo ni la meva lady in waiting havíem llegit.

Ens va costar una mica entrar en situació, senyora, i no per culpa de l’obra, que és una preciositat, si no per culpa enterament seva. No sabem si la teníem darrere, en un dels flancs o per sota de la nostra fila, però, sigui com sigui, ¿a qui se li acut, estimada, presentar-se al teatre submergida de cap a peus en Opium d’Yves Saint Laurent? Perquè estarem d’acord, ¿oi?, que anar a la Sala Petita -però inhòspita- del Teatre Nacional de Catalunya no és el mateix que anar a ballar i a esnifar a l’Studio 54, que Déu tingui en la seva glòria. La mania postmoderna de mesclar gèneres i intensitats ha donat bons resultats en molts àmbits menys en el de la perfumeria. Els paisatges de l’obra de teatre eren, per una banda, un bosc d’arbres centenaris coberts de neu i, per l’altra, la maternitat d’un hospital de províncies, però, gràcies a vostè, senyora, per uns minuts, ens va semblar que estàvem en un harem d’Abu Dhabi i que érem un parell de concubines. Sort -sort!- que, finalment, la potència de l’obra, la seva bellesa, va rescatar-nos de la luxúria, la qual cosa té molt de mèrit perquè tan jo com la meva lady in waiting, amén de presentar un permanent quadre de dèficit d’atenció, sempre hem tendit a tots i a cadascun dels pecats de la carn.

L’endemà, i per tal que no em passi el mateix de l’any passat, que me’n vaig quedar sense, m’aturo a La Castafiore d’Aribau per comprar-hi un exèrcit de Felipes II, els exquisitos mantecados Escorial, los mantecados del rey,que desde el año 1909 es el primer mantecado registrado en la oficina española de patentes y marcas del Ministerio de Industria, Comercio y Turismo. Si van justes de temps, per ser persones atrapades en les contemporànies obligacions neoliberals i capitalistes o, com en el meu cas, perquè el seu majordom està de mal humor, que és una cosa que des de l’assalt al Palau d’Hivern cada cop passa més sovint, i no li dona la gana de proporcionar-los ni una austera llesca de pa sucat amb oli, no hi ha millor alternativa que menjar-se un d’aquests mantecados que et sacien fisiològicament i, pel mateix preu (uns 33 euros el quilo) espiritualment. Solucionada la supervivència -i per ben bé sis o set dies- per obra i gràcia de la ingesta d’un dels mantecados más premiados del mundo i aprofitant que el senyor Terry i el senyor Leo em reclamen de sortir a passejar, perquè des que han llegit al diari que han deixat de ser animals per passar a ser éssers amb sensibilitat, tal com ja van intuir a la perfecció de Lafontaine a Charles M. Schulz passant per la família Brunhoff al complet, s’han empoderat i no tinc pebrots de portar-los la contrària, aprofito i ens acostem fins al vernissage de la nova exposició del senyor Juanjo Sáez, que és, com tothom sap, un dels homes més elegants de la ciutat. L’exposició, titulada Hago lo que quiero (exactament com els dos gossos ambsensibilitat ) és a la nova galeria Yoko, al 144 del carrer Villarroel, propietat del senyor Xavi Sellés, que és de Xàtiva, tot i que establert de fa temps a Barcelona i expert, com tots els xativencs, en tramussos, segons ens explica, a més de ser-ho en art contemporani. El galerista ha aconseguit que el senyor Sáez exposi pintura per primer cop i només per aquesta conquesta ja li haurien d’estar donant la Creu de Sant Jordi o el seu equivalent en distinció al Regne de València.

La pintura del senyor Sáez, sense que ens faci oblidar encara els seus cartoons, ens transporta a una altra dimensió, que és exactament el que esperem tant de l’abstracció pictòrica en general com dels amants en particular. El senyor Terry i el senyor Leo, tot i que no sempre van a l’una, coincideixen en aquesta ocasió que el quadre titulat Sólo pienso en gilipolleces és evident que està inspirat en mi.

Al capvespre truco a la mamà per dir-li que els gossos pensen que soc, eureka!, la musa del Juanjo Sáez:

-No me extranya, cielo, con este cuerpo que tienes, como para no ser musa, te viene de familia, a mi me pasa lo mismo... Por cierto, este Sáez es ese señor de hueso finito que hace monigotes, ¿verdad?

-El mismo, mamá.

-Porque siempre lo confundo con Arnau Barios, el traductor del ruso...

-¿Con Arnau Barios el de los 24 contes de Txéhov que acaba de publicar la Bohigas en Club Editor?

-El mismo, como son los dos tan pequeñitos...

-Me pasmas, mamá, no sabía que leyeras en catalán...

-Soy mundana, cariño, mundana y cosmopolita.