Viena"Assisteixo amb gran satisfacció a la finalització d'un projecte la importància i transcendència del qual valoro enormement". Amb aquestes paraules va inaugurar l’emperador Francesc Josep l’Exposició Universal de Viena, l’1 de maig del 1873. Cap dels visitants es podia imaginar que part d’aquesta afirmació era falsa, ja que molts dels pavellons no estaven a punt —incloent-hi l’espanyol, finalitzat amb dos mesos de retard—. L'arrencada no va complir pas amb les expectatives. Per una banda, les fortes pluges van inundar el recinte firal al Prater de Viena. Però el pitjor encara havia d'arribar: en lloc dels 20 milions de visitants que s'esperaven, fins al 2 de novembre del 1873 només n'hi van acudir 7,3. Una epidèmia de còlera i la caiguda de la borsa poc després de la inauguració van ser motiu suficient per tirar enrere molta gent. Certament, l'Exposició Universal va deixar un gran forat a les finances de l'Estat. La part veritable de la frase inaugural de l’emperador va ser que l’esdeveniment va ser important i transcendent. De fet, encara avui es continua traient profit dels avenços d'aquella època en l'àmbit de les infraestructures i l'urbanisme. Hem estat a Viena per veure què queda d’aquella època d'inflexió, que la va portar a ser la ciutat més cool del momenti a atreure pensadors, pintors, escriptors, arquitectes i músics d’arreu del món, i amb ells nou-rics sorgits de la revolució industrial i membres de les velles estirps europees. En aquell moment, molts d'ells declaraven obertament que París ja no estava de moda i que Viena era the place to be en aquella època.

Prater, la millor ubicació possible

El 1873 el mitjà de transport més ràpid era el ferrocarril, però ni tenien la velocitat dels vehicles actuals, ni les connexions eren les d’ara. De fet, un viatge en tren de Barcelona a Viena podia tenir una durada de diverses setmanes. Avui es podria fer en menys de 20 hores. En tot cas, la manera més ràpida de viatjar fins allà és en avió i a l'aeroport agafar un tren llançadora amb una durada de tan sols 15 minuts que et deixa al centre de la ciutat. Des d’allà es triguen només 5 minuts en metro per arribar a l’inici de la primera ruta, per a la qual per moments haureu de posar en marxa el vostre instint detectivesc, per la falta d’evidències materials. Aquesta ruta passa per l’escenari on es va fer l’esdeveniment més gegantí que s’havia celebrat al món fins aleshores. Es tracta del parc de Prater, el gran pulmó verd de la ciutat –una mena de Montjuïc d'allà, però molt més gran i en pla–. Us recomanem travessar-lo fent un agradable passeig en bici. I és que es tracta d’una extensió de sis quilòmetres quadrats, que en el passat havia estat la zona d’esbarjo dels Habsburg. El 1766 la casa reial va alliberar aquest extens terreny i el poble ho va convertir en zona de passeig, on aviat es van obrir les primeres cafeteries. De fet, molt a prop de la zona esportiva, a la mateixa Hauptallee (la gran avinguda que travessa longitudinalment tot el parc al llarg de 4,5 quilòmetres), encara queda dret –i operatiu– el cafè Meierei, famós al segle XIX com a bar d’estil americà.

L'Exposició va ocupar 233 hectàrees, on es van erigir uns 200 edificis individuals dels quals, a banda de la gran rotonda, destacava el pavelló de la indústria, amb capacitat per a 40.000 persones. Malauradament, avui ja no queda gaire de la gran mostra. Els pavellons es van enderrocar al finalitzar l'Exposició. Només va sobreviure un pavelló al Prater que avui acull el taller d'escultura Bildhauerateliers des Bundes. El monument més característic, la Rotunde, es va incendiar el 1937. El lloc on el món sencer va exhibir els seus avenços allotja avui un modern centre d'exposicions (Messe Wien), dues universitats (la Universitat d'Economia de Viena i la Universitat Privada Sigmund Freud) i Viertel Zwei, un projecte urbanístic exitós que inclou un històric hipòdrom, construït cinc anys després de la gran mosta mundial i actualment dins del barri 2, a la zona de desenvolupament tecnològic. Sens dubte, l'impuls de l'Exposició Universal segueix viu en aquests projectes. 

Protagonistes encara en actiu

Viena és una ciutat que combina el classicisme de l’època imperial amb la modernitat, i aquest és un tret distintiu que ja era latent el 1873. Actualment, la ciutat està a punt d’arribar als 2 milions d’habitants, amb comunitats vingudes d’arreu del món, ampliant així la gamma cromàtica de la seva cultura. Urbanísticament, la disposició és ben curiosa. El carrer principal, anomenat Ringstrasse, és circular i segueix el perímetre de la vella muralla medieval. Això vol dir que encercla el barri antic, anomenat districte 1. A partir d’aquí es van anar construint la resta de districtes seguint el sentit de les agulles del rellotge.

Aquesta ruta recorre alguns dels negocis artesans que van mostrar els seus dissenys a l’Expo Universal i que, encara avui, continuen actius. Comencem per Jarosinski & Vaugoin, al districte 7, un barri alternatiu però amb nivell. Fa 150 anys era l’anomenat barri dels tallers vienesos. Els artesans i artistes del moment tenien com a prioritat embellir tot el que és quotidià, invertint el temps i l’esforç que calgués per fer-ho. Acostumaven a dir: “Més val fer un objecte en 10 dies que 10 objectes en un sol dia”. Aquesta botiga –i també taller– es va inaugurar el 1847. Actualment està regentada per la sisena generació d’una família d'argenters especialitzats en coberteria de plata. Aquesta família ha tingut com a clients a pràcticament tota la noblesa europea. La clau del seu èxit ha estat treballar de manera tradicional però estant a l'aguait de les noves tendències pel que fa al disseny.

Des d’aquí es pot anar fent una passejada fins al barri antic. De camí travessareu el barri dels museus. Un cop al centre, podeu apropar-vos fins al Cafè Demel (Kohlmarkt, 14), just al costat de la Michaeleplatz i a dos minuts de l’església barroca de Sant Pere, on fan concerts gratuïts d'orgue cada diumenge, i tastar un dels seus pastissos. Aquesta cafeteria va estar 9 anys en litigi amb l’Hotel Sacher pel títol del famós pastís de xocolata. Al final va guanyar l’Hotel que avui porta el seu nom, com a gran reclam turístic. En només sis minuts caminant pels carrerons del barri més antic, arribareu a A.E. Köchert, la casa de joieria que per a la gran Exposició va dissenyar una estrella de diamants exclusiva per a l'Emperadriu Sissí. Avui es pot admirar una rèplica de la famosa peça al seu aparador. I, per acabar, què millor que un descans al cafè més famós d'aquells dies? El Café Landtmann (Universitätsring, 4). Allà s'hi reunien els grans fars del pensament i les arts del moment: Freud, Mahler, Klimt... Avui, si veniu, el trobareu pràcticament igual. Les vistes cap a la banda del Rathausplatz, un parc del segle XIX on s’instal·la una pista de gel durant l’hivern, i el magnífic edifici historicista de la universitat són immillorables. Podeu fer parada i agafar forces amb un bon àpat. 

Descans i font d'inspiració  

Amb motiu de l'Exposició Universal es van construir grans hotels, ja que s’esperava una massiva afluència de públic. Començarem parlant del que encara avui és el més important de la capital austríaca: l’Hotel Imperial (Kärntner Ring), just al davant del Musikverein, espai conegut pels famosos valsos d'Any Nou. A l’època que es va erigir l’hotel, els carruatges entraven dins la recepció, allà baixaven els hostes mentre que els cotxers anaven a aparcar a les cavallerisses. Aquí, a la seva cafeteria, podreu tastar el famós pastís Imperial, en homenatge a l’Emperador Francesc Josep, que hi esmorzava cada dia. En aquest hotel Chaplin va enregistrar la seva primera escena sonora. És l’hotel on els famosos s’allotgen encara avui dia.

Certament, encara manté la majestuositat d’aquell moment, amb sostres a 6 metres d’alçada i làmpades impressionants, algunes amb més de 7.000 peces, com la que corona el que avui és un còctel bar on poder prendre una copa al so de música jazz en directe. Els responsables expliquen anècdotes com quan Michel Jackson va baixar a la recepció a les tres de la matinada amb el seu fill Prince Michael als braços i va preguntar molt angoixat on podia trobar una joieria oberta.

L’altre gran hotel de l’època que es manté dret és el Sans Souci, batejat inicialment com Hotel Höller. Allà han fet nit músics com Johann Strauss, que va compondre i interpretar allà mateix per primera vegada Tritsch-Tratsch-Polka, o pintors com Georges Braque. El 2010 l’edifici va ser comprat pel gran grup immobiliari Sans Souci, que li ha donat una segona vida, integrant elements originaris amb altres de més moderns (hi ha obres de Lichtenstein, Brandl o Hildegard Joos i d’altres èpoques com l’art nouveau). Si teniu intenció de venir a Viena aviat, us podreu submergir encara més en l’època de la gran Exposició Universal del 1873 amb dues exposicions organitzades pel MAK Museu d’Arts Aplicades: La primera, Brillantor i glamur. 200 anys de Lobmeyr, és un homenatge al famós vitraller vienès J.& L. Lobmeyr, que va treballar molt estretament amb els arquitectes, artistes i artesans del moment. La segona,The 1873 Vienna World’s Fair Revisited, oberta fins al 22 d’octubre, fa una exploració del concepte d’orientalisme des de diversos angles.