Un dels fenòmens audiovisuals recents és el documental Beckham, que narra la vida tant personal com professional del jugador de futbol. Però si hi ha un element que no ha passat desapercebut a ningú –amb perdó dels gols, premis i reconeixements– és, clarament, el seu armari. Beckham compta amb un vestidor més que generós, ordenat amb precisió quirúrgica propera al TOC, que denota un gust meticulós per la seva estètica. Un armari com a testimoni clar de qui, a finals del segle XX, va personificar l’estereotip del metrosexual.

Al segle XIX es va forjar la idea que els homes, per ser fidels a la nova masculinitat burgesa, havien d’abandonar les pretensions seductores i exhibicionistes a través de la moda, per no ser titllat d’efeminats ni homosexuals. La dissidència va venir dels dandis, que, sense variar la indumentària masculina, van marcar la diferència a través d’un gust exquisit pels detalls, a més del gaudi en l’acte de vestir-se. L’essència rebel del dandi reaparegué als anys 60, quan la peacock revolution va reivindicar el dret dels homes a seduir amb una estètica exuberant, que trencava amb la imposició del vestit sastre. I finalment, aquesta figura decimonònica, despullada de la profunditat originària, va reencarnar-se en el metrosexual.

Aquest terme va néixer el 1994 en mans del periodista Mark Simpson, el qual detectà un nou model de masculinitat amb David Beckham com a principal valedor. Consistia en un home sovint heterosexual, urbà, amb elevat sentit estètic, que gastava temps i diners en la cura de la seva estètica i en el consum. El món, perplex davant del nou clixé, no va escatimar en atacs i burles cruels, com a reacció previsible quan se sacsegen els fonaments d’una societat. I aquí estava en joc la sacrosanta idea del mascle.

David Beckham ens ha llegat una corrua generosa d’atuells, des de la impol·luta sastreria anglesa de Saville Row i el toc Charles Dickens al look gàngster i el macarrisme de camises obertes ostentant cadenes d’or. Pantalons brillants, mocadors al cap, samarretes de tirants i sense mànigues, pantalons maxi i looks moters, moltes vegades pensats perquè faci conjunt amb la seva parella. El pareo que va lluir el 1998 obria el debat de la faldilla per a homes, que Jean Paul Gaultier havia plantejat a les passarel·les el 1984. I com podem oblidar (i digerir) la seva estètica nupcial, a conjunt amb la dona i el fill. Els pentinats mereixen un capítol a part, amb melenes, diademes, metxes, crestes, rapats... que altres futbolistes com Guti van emular a la desesperada amb menys fortuna.

David Beckham va contribuir a escurçar distàncies entre els estereotips masculins i femenins, alhora que trencava amb el binarisme de gènere, donant a entendre que hi havia més d’una manera de ser home. Una consideració que, en un dels seus tentacles evolutius, ha vehiculat la cura per la indumentària al culte al cos, a toc de gimnàs, proteïnes i operacions estètiques. I, en la seva reacció contrària, també ha comportat l’aparició del retrosexual, és a dir, aquell home hipermasculí que creu que ha de salvar el seu gènere d’aquells elements que el posen en perill, com la depilació o la moda. No sabem si el metrosexual va alliberar o fer perillar el mascle genuí, però el que sí que està clar és que va fer entrar l’home en una de les condemnes en les quals es troba la dona: convertir-lo en un producte més del sistema capitalista.