BarcelonaAl número 21 del carrer Unió de Barcelona ja no hi viu ningú. Ara és un bloc d’apartaments turístics, tot l’edifici sencer, de dalt a baix. És un d’aquells blocs on el soroll de les rodetes de les maletes ressona per les escales cada dia. Si es mira l’edifici des de la vorera del davant, on hi ha una font antiga, s’observa algun detall arquitectònic als pisos superiors que recorda l’època en què era un palauet propietat dels Parella, una família d’origen francès que havia fet fortuna a Catalunya. Quines habitacions més boniques devia tenir llavors l’edifici, quan la baronessa Dolors Parella i Fivaller hi passava sovint per veure el seu germà, que hi vivia. A mitjans del segle XIX, el carrer Unió encara era ple de petits palauets de famílies amb diners, les mateixes que anirien marxant cap a l’Eixample les dècades següents, decidides a abandonar el centre de la ciutat un cop es van enderrocar les muralles.

El 19 de juny del 1855 al vespre, la família Parella s’havia aplegat al palauet per anar al Liceu, que queda a dues cantonades. Arribava a Barcelona Il trovatore de Giuseppe Verdi, una obra estrenada just dos anys abans i que havia aixecat molta expectació. Els Parella, doncs, hi volien ser. Poc després de les vuit del vespre van sortir cap al teatre. La darrera del grup era Dolors Parella, que lluïa les seves millors gales. Normalment, la Dolors vivia a Andorra amb el seu marit, el baró de Senaller i Gramenet, Guillem de Plandolit i d’Areny. Però aquells dies havia decidit passar les festes de Corpus amb la família a Barcelona i, aprofitant l'avinentesa, no perdre's l’estrena de l’obra de Verdi.

Quan els seus familiars ja enfilaven cap a la Rambla, la Dolors tot just sortia del portal. Va ser llavors quan un noi ros amb bigoti li va saltar al damunti li va clavar dotze ganivetades. La primera ja va ser mortal. Els familiars no van poder reaccionar, tot va anar massa de pressa. Després explicarien que, quan van sentir crits, van pensar que devia ser un robatori. Qui primer va reaccionar va ser Josep Casas i Cortès, un jove milicià que era just al seu costat. Aquest jove soldat va explicar que la Dolors, sorpresa per la primera ganivetada, va fer un pas enrere i va tornar a entrar al portal, on es va acabar de cometre el crim. L’assassí, un cop va veure el cos de la baronessa als seus peus, es va quedar quiet. No va voler fugir. Amb la mirada perduda, només va demanar a Casas que no li lligues les mans perquè era un coronel de l’exèrcit. I els coronels es creien amb el dret de reclamar no ser emmanillats, encara que haguessin comès un crim.

"Tinc clara la sort que m'espera"

Casas va explicar que va veure a terra l’arma del crim, un ganivet ple de sang amb la punxa una mica torta. Els familiars hi van arribar ràpidament. Mentre ploraven, en Casas acompanyava caminant l’assassí fins a l’Ajuntament, pel carrer Ferran, envoltat de curiosos, i a la plaça de Sant Jaume el detingut va declarar: “He mort aquesta dona voluntàriament i amb tota premeditació perquè l’estimava”. Va ser lliurat a l’oficial de guàrdia, Francesc Soler i Matas, que va explicar que el criminal va insistir que acceptés com a regal un rellotge d’or: "Tinc clara la sort que m’espera", li hauria argumentat. L’assassí va passar la nit a l’Ajuntament, però quan sortia el sol la màxima autoritat militar de la ciutat va exigir que fos traslladat a la caserna de la Ciutadella, perquè efectivament era un coronel. El seu nom era Blas Durana i Atauri, un militar de 30 anys nascut a Vitòria. El dia 20 a les sis del matí, quan la notícia de l’assassinat de la baronessa s’anava escampant per la ciutat, va ser traslladat amb una tartana pels Mossos d’Esquadra fins a la Ciutadella.

La Dolors era una dona prou coneguda per tothom, perquè s’havia casat el 1844 amb el baró de Senaller i Gramenet: Guillem de Plandolit i d'Areny era un dels homes més poderosos del Principat d’Andorra, on tenia negocis i càrrec polític. El baró, a més d'atendre els seus negocis tant a Catalunya com al Principat, va passar a la història per haver impulsat juntament amb altres polítics tot un seguit de reformes per modernitzar les estructures polítiques d'Andorra, que van desembocar en l'aprovació de la Constitució del 1866. El mateix Guillem de Plandolit seria elegit dos anys més tard primer síndic general del país. Tot això va fer-ho quan ja era vidu, amb un retrat de la Dolors sempre al seu despatx, per tenir-la ben present.

El matrimoni solia residir a la casa familiar del baró de Senaller a Ordino, una vella masia que s’havia anat convertint en un palauet que encara existeix. Però tots dos baixaven molt a Barcelona, tant per motius familiars com per fer-hi negocis. Seria en una d’aquestes estades a la capital catalana que la baronessa va topar per primera vegada en un ball amb Blas Durana, que coneixia el seu marit per haver-hi coincidit a l'exèrcit espanyol. Durana era un coronel d’infanteria de qui es deia que tenia un gran futur a l'exèrcit. Hi ajudava ser el fill d’un militar que havia perdut la vida de manera heroica a la segona batalla de Peracamps (Solsonès), el 1840, durant la Primera Guerra Carlina. El pare d’en Blas, dins l’exèrcit liberal, havia perdut la vida defensant entre una espessa boira una posició per garantir que un batalló pogués organitzar-se durant un atac carlí. El fill solia parlar d’aquests fets, segurament per cridar l’atenció. Però a la baronessa, segons sembla, no la va impressionar gaire. Ell, en canvi, va enamorar-se'n perdudament ja aquell primer dia.

Durana va començar a assetjar-la, seguint-la pel carrer i enviant-li cartes d’amor. Ella li recordava que estava casada i que tenia set fills. Se’l treia de sobre com podia, però l’actitud del militar era obsessiva i provocava situacions incòmodes: la baronessa es negava a anar a molts actes sense els seus germans o el marit. La criada de la baronessa s’encarregava de destruir les cartes del militar, perquè inicialment la Dolors no volia que el seu marit sabés res de l’assetjament que patia. Durana va arribar a demanar als seus superiors el trasllat a Andorra per ser a prop de la dona del seu amic i va aconseguir el càrrec de representant d’Espanya davant el govern d’Andorra durant alguns mesos. Al final, el baró va descobrir-ho tot i va demanar cita amb el capità general de Catalunya, Juan Zapatero y Navas, per explicar-li els fets. Zapatero, un militar nascut a Ceuta que havia aconseguit fer fortuna a la guerra contra els carlins, tenia fama de ser cruel i poc sensible. De fet, va bombardejar Barcelona un cop i va fer executar obrers i dissidents durant el seu mandat. Veient totes les proves, no va dubtar ni un segon: va destinar Durana a una caserna de Lugo i li va estirar les orelles públicament.

Un judici ràpid

Però Blas Durana continuava obsessionat amb la baronessa. Continuava enviant-li cartes i, aprofitant els permisos, passava per Barcelona, on vivia la seva mare. De fet, amb l'argument que volia ser a prop de la seva mare viuda, va aconseguir tornar a la capital catalana, on el seu comportament va ser cada cop més agressiu. Tant, que va decidir assassinar la baronessa. Quan el capità general Zapatero va saber que l’assassí era Durana, va donar ordres per traslladar-lo a la torre de Sant Joan de Ciutadella. I, conscient que la víctima era molt coneguda, va donar ordres perquè el nom de l’assassí no fos comunicat a la premsa. Els diaris ja tenien molt de poder llavors, amb edicions de tarda i matí amb cròniques on els destalls dels crims no s’estalviaven, tot al contrari. Però, en aquest cas, es va amagar el nom del criminal unes quantes setmanes. Els militars que van custodiar Durana explicarien que els va semblar que no hi tocava del tot, perquè anava explicant que ja sabia que l’executarien, però que ho farien amb tots els honors. S’imaginava lluint les condecoracions i donant ell mateix l’ordre de disparar a un escamot d’afusellament. La seva mare va intentar intercedir-hi, contactant amb un famós advocat barceloní, Pacià Masadas i Teixidó. Aquest va acceptar l'encàrrec perquè coneixia els Durana, atès que havia compartit escola amb l’assassí, tot i que explicaria que mai li havia agradat, aquell noi. Però, quan es va trobar amb la mare, va decidir acceptar encapçalar la defensa sense gaire temps per preparar-la. Masadas va argumentar que el seu client patia demència, tot recordant un incident que havia passat uns mesos abans al Liceu, quan va intentar entrar al teatre dalt del seu cavall. O quan en una expedició militar a Itàlia el 1850 per protegir el Papa d'un atac dels voluntaris de Garibaldi va ordenar rapar els cabells de tots els soldats en un atac d’ira. De res va servir: el tribunal militar el va condemnar a la pena de mort per garrot vil, així com al pagament de sis mil rals als fills de la víctima. El criminal va quedar-se de pedra, no s’ho podia creure. Estava preparat per morir, però s'imaginava un final amb el cap ben alt i amb el seu millor uniforme. I descobria que li taparien el cap amb un sac abans de ser executat, tal com es feia amb els criminals de classe baixa.

Els Durana van enviar una petició de gràcia a la reina Isabel II, recordant l’heroic sacrifici del pare, però no va servir de res. La nit anterior a ser executat, en Blas va demanar com a darrera voluntat que li fessin un retrat per la tècnica del daguerreotip i poder sopar a la cel·la amb dos sacerdots i dos militars, tots amics seus. Van ser els darrers que el van veure amb vida. Quan a les quatre de la matinada els soldats encarregats de portar-lo al lloc de l’execució el van anar a buscar, el van trobar agonitzant, enmig de convulsions i amb escuma a la boca: s’havia enverinat. El metge de la Ciutadella va intentar salvar-li la vida, encara que hagués de perdre-la al garrot vil poc després. No ho va aconseguir i Durana va morir. A la cel·la hi van trobar dues cartes, una dirigida a la mare i una segona on explicava que havia preferit treure’s la vida amb un verí que ja portava a sobre que no pas ser executat al garrot vil, tota una deshonra. Mai es va saber si realment tenia el verí amagat o si alguna de les quatre persones amb qui havia sopat l'hi va proporcionar.

El capità general Zapatero volia que tothom tingués clar que un crim com aquell seria castigat amb severitat, sobretot perquè corria el rumor per la ciutat que havien permès escapar-se al criminal i en el seu lloc s’executaria un lladregot qualsevol. Zapatero, doncs, va exigir que els preparatius per a l’execució tiressin endavant, com si res. A les vuit del matí, a l'esplanada de la Ciutadella, on ara hi ha el parc ple de parelles, estudiants i turistes, milers de curiosos van aplegar-se per veure com treien de la fortalesa militar una llitera amb el cos de Durana lligat. La gent es preguntava si havia perdut el coneixement, veient com quatre presoners el lligaven a una cadira, on el botxí va executar-lo. Blas Durana va ser executat un cop ja havia mort. Va morir dos cops, un dins la cel·la, en la intimitat, i una segona vegada poques hores després, públicament. El seu cos va ser exposat durant mig dia al glacis de la Ciutadella, on ara hi ha l’Estació de França, perquè tothom tingués clar que Durana no s'havia pogut escapar de la justícia.

Poca gent podia imaginar-se llavors, veient com se n’enduien el cos, que l'assassí havia ideat un pla diabòlic amb què pretenia continuar perseguint la baronessa fins i tot després de la mort. Durana havia comprat el nínxol 3083 del cementiri vell de la ciutat, el del Poblenou, conscient que seria executat. Un nínxol just al costat del de la família de la baronessa. Quan ho va saber, el baró de Senaller i Gramenet va parlar amb els germans de la seva dona i van decidir endur-se'n les restes a l’església de la Mare de Déu dels Dolors de Vic. El nínxol de Durana, com que ningú va continuar pagant-ne les quotes, va acabar sent buidat. I els ossos de l’assassí van anar a parar a una fossa comuna. Aquell jove que somiava amb ser un militar heroic va resultar ser un assetjador, un criminal. Un assassí que va matar una dona innocent.