L'equip de futbol que té prohibit córrer

BarcelonaLa Unió Esportiva Sant Andreu (UESA) és una entitat esportiva centenària que viu un moment dolç. El nombre de socis, que no arribava al miler l’any 2020, ha crescut de forma exponencial el darrer lustre i ja són més de 5.000 abonats. La proximitat que existeix entre club, jugadors i afició és un dels motius que atreuen aficionats del Barça o de l’Espanyol a adoptar el Sant Andreu com a segon equip o fins i tot com a primer. Iniciatives com Avisgol, un equip de gent gran que practica l’anomenat futbol caminant, reforcen encara més el lligam entre l’entitat i els socis, sobretot els d’edat més avançada.

El futbol caminant o futbol a peu és una nova variant que mira de reduir el risc de lesions prescindint del contacte físic. Per evitar que ningú es faci mal, no està permès córrer, fer més de tres tocs a la pilota o jugar-la per sobre de l’alçada del cap. La resta de normes encara es troben en fase d’experimentació, però totes parteixen del principi de vetllar al màxim pel cos dels futbolistes. L’objectiu és adaptar les normes clàssiques de l’esport del peu i la pilota a una pràctica segura per a la gent gran, que no es pot sotmetre a xocs, pilotes dividides, tackles o altres accions del futbol tradicional, perquè comprometen la seva integritat física.

El director general de la UESA, José Manuel Pérez, és conscient de la importància de donar suport a iniciatives com aquesta, encara que el primer equip pugi divisions. “Això per a nosaltres és un tema social. Molta gent que hi participa són coneguts del nostre poble”, diu Pérez. La idea és créixer sense haver de renunciar als trets distintius que han cridat l’atenció dels nous socis, i fins i tot de Taito Suzuki, el màxim accionista des del novembre de l’any passat. Mentre negociava la compra del club, al finalitzar una de les reunions a les oficines del Narcís Sala, va coincidir amb un entrenament de l’equip de futbol a peu. L’empresari japonès es va adonar que als avis els faltava aigua i ell mateix va anar al supermercat a comprar-ne, explica Pérez. “Creiem que l’obra social és un dels temes clau del nostre projecte, i la veritat és que des del club hi estem encantats”, afegeix.

Com tornar al pati de l'escola

Ells també estan encantats amb el club, ja que no han de pagar cap quota per reunir-se per practicar esport a l'aire lliure, segons explica un dels fundadors, Martín, de 69 anys. A més a més, reben material i totes les facilitats per donar continuïtat a la trobada setmanal. Cada dimarts al matí, els membres d’Avisgol tenen una cita al Camp Municipal Narcís Sala, l’estadi situat al cor del barri, on els professionals també s'entrenen i juguen els seus partits oficials. “Això és com tornar al pati del col·legi”, afirma l'Ignasi, de 71 anys, “els que en sabem, abusem una mica dels que no en saben”. Un dels principals reptes del futbol caminant, explica el porter Antonio, que té 77 anys, és aprendre a moderar l’esperit guanyador. “A la gent li agrada jugar per guanyar, no em crec els que diuen que només juguen per passar-s’ho bé”, confessa l'Antonio. L’escolta atentament el seu company Eusebi, que replica: “A mi em sembla que hi ha gent massa competitiva”. Tots dos coincideixen en la clau de la qüestió: trobar l’equilibri entre la pulsió competitiva i la salut física, sense haver d’inhibir la primera ni perjudicar la segona.

L’entrenament comença amb un escalfament, dirigit pel preparador físic jubilat Juan Carlos, de 82 anys, d’especial importància donada la fragilitat muscular dels atletes; seguit d’una xerrada prèvia al partit, d’una hora de durada. S’hi enfronten dos equips: d’una banda, els jugadors més habituals, que freqüenten la rutina d’entrenaments des de fa temps i ja han consolidat la seva plaça a l’equip titular; i a l’altre costat, l’equip format pels aspirants a fer-se un lloc a la plantilla i els nouvinguts. Per a aquests últims, la dificultat inicial és acostumar-se a contenir les arrancades. Els debutants sovint són amonestats per l’àrbitre al principi, perquè cauen en la temptació de treure avantatge amb una breu carrera, que volen dissimular amb un parell de gambades. Cal passar per un procés d’adaptació, entendre aquesta nova modalitat del joc i aprendre a gaudir-la amb les garanties que ofereix.

Els caps de setmana, l’alineació titular d’Avisgol es desplaça per mesurar forces amb altres formacions de futbol caminant que van proliferant per tot el país. No tots els equips que sorgeixen a Catalunya i a la resta de l’Estat són de gent gran: Moms, un equip de dones que participa en aquests tornejos, està íntegrament format per mares que també se senten més segures amb aquesta innovadora modalitat. Heus aquí una de les particularitats del futbol caminant: es tracta d’un esport mixt. De fet, des d’Avisgol Sant Andreu han llançat una convocatòria per reclutar dones majors de cinquanta anys, així com nous patrocinadors que vulguin associar la seva marca a l’obra social i ajudar a la sostenibilitat econòmica del projecte.

El futbol caminant és un fenomen molt recent, però s'estén a gran velocitat. La UESA ja tenia un equip de veterans, format principalment per jugadors retirats que practiquen el futbol amb el reglament de tota la vida. El futbol caminant, gràcies a les novetats que introdueix, suposa l’oportunitat de fer una activitat esportiva en un lloc idíl·lic, per a gent gran o per a altres persones que, per una circumstància o una altra, no poden jugar-s’hi el físic. L’equip d’Avisgol convida a adaptar el futbol a persones que mai s’haurien imaginat arribar a aquesta edat trepitjant la gespa del Narcís Sala vestits de curt.

Un dels jugadors que conforma la plantilla d’Avisgol és Manel Martí, exfutbolista del Barça, Las Palmas i Zaragoza, entre altres equips d’elit. A punt d’arribar a la vuitantena, el veteraníssim diu que acaba l’entrenament tot suat i es presta a fer declaracions a peu de camp amb la mateixa disposició que fa cinquanta anys. “No em pots demanar que corri. Suar, el que tu vulguis. Córrer i xutar, poc”. A la pregunta de què li aporta, respon: “La base primordial del futbol caminant és la unió d’amics que no miren l’edat, gent que ha jugat, gent que no ha jugat; però l'important és la unió i un cop acabat, anar a fer un refresc o dinar tots junts”.

L’esperança de vida actualment a Catalunya se situa als 83 anys. La piràmide de població, completament invertida, tendeix a fer-se cada cop més prima a la base i gruixuda al cim. Però no serveix de gaire tenir una vida longeva si no es pot gaudir de salut física i mental fins als últims dies. El paradigma actual presenta un nou escenari en què ja no es tracta de viure més, sinó d'aprendre a viure millor. Iniciatives com l’equip Avisgol de la UESA suposen l’oportunitat per a la gent gran del barri de practicar esport sobre la mateixa gespa que els jugadors del primer equip que disputen els seus partits. Un sentiment d’inclusió i de proximitat que, més enllà de l’edat i la salut física, també deu contribuir a la salut mental. Sigui com sigui, el fenomen del futbol popular es troba en plena embranzida i el gran repte de clubs com la UESA o el seu etern rival, l’Europa, serà continuar creixent i alhora mantenir els elements particulars que propicien aquest bon moment.