Alguns deien d’ell que no escrivia bé en italià perquè la seva primera llengua era l’alemany; altres s’inclinaven per considerar que la seva escriptura estava condicionada per la personalitat singular, fronterera, de Trieste. Potser el cert sigui que Italo Svevo té una sort d’idioma propi estretament relacionat amb la seva concepció literària i la seva obstinació per desentranyar els mecanismes de la consciència. Una actitud que el va posar en contacte amb la psicoanàlisi de Freud. Svevo és un dels primers escriptors europeus en els quals l’inconscient es converteix en protagonista, si bé és cert que, en el seu cas, sempre és amb una distància irònica i delirant.

Paral·lel als passos del seu amic James Joyce, al qual va conèixer durant l’exili d’aquest a Trieste, Svevo es converteix en un mestre del monòleg interior, el millor reflex, a parer seu, d’aquella estranya i complexa veu interior a la qual, a falta d’un altre terme, anomenem consciència. En un cert sentit Trieste és per a Svevo el que Dublín és per a Joyce: no tant una pàtria cívica sinó una ciutat de l’esperit, un brollador en el qual les memòries individuals flueixen confoses amb la memòria col·lectiva i en el qual la superfície no és sinó el lloc on s’oculten múltiples subsols.

Això es fa present a la majoria dels textos d’Italo Svevo, com a Senectud i a La consciència de Zeno. En aquesta última, potser la seva obra mestra, la indagació de la veu interior de l’heroi dubitatiu arriba a les seves últimes conseqüències. Svevo utilitza tot el seu sarcasme per descriure al seu Sísif particular, un home que porta amunt i avall la seva roca de la consciència, sense descansar mai i sense sentir-se mai satisfet. Svevo fa gala d’un refinat nihilisme que mai arriba a l’amargura a l’estar moderat pel sentit paròdic de les situacions. Completament ignorat al principi m’atreviria a dir que Italo Svevo ha estat un dels escriptors més influents -més secretament influents- de la narrativa del segle XX.