Els meteoròlegs de la televisió han donat el vistiplau al canvi d’armari. Ha arribat el fatídic moment. Una experiència odiosa que molts voldríem estalviar-nos, somiant amb un vestidor de la mida d’una pista de ball on no calgui fer torns per temporades. Només cal veure la quantitat de pàgines web en qualsevol idioma sobre el canvi d’armari per endevinar que és un trauma col·lectiu. S’ofereixen tutorials sobre els passos a seguir per assumir la gesta. Parlen de trucs per fer més fàcil l’operativa. Prometen oportunitats vitals vinculades a aquesta operació logística. Hi ha preteses influencers que veuen el canvi d’armari com un moment de transició que porta a una transformació de vida, un reborn. Hi ha exercicis de mindfulness i meditació per assumir la iniciativa amb més tranquil·litat i criteri, ajudant a visualitzar el resultat final d’un nou armari sense embotiments de roba allà on no hi cap. Els magazins d’entreteniment assessoren els espectadors en aquest procés amb expertes que teatralitzen el moment de reemplaçar la roba d’hivern per la d’estiu. Hi ha professionals de l’emmagatzematge que fins i tot s’ofereixen a venir a casa per guiar-te en aquesta acció feixuga. T’ensenyen noves maneres de plegar roba en un procés de reeducació inquietant, com si tornessis a les colònies de parvulari. I després de rebregar una samarreta en catorze parts et demostren que ara la pots guardar al calaix de les calces. A les grans ciutats han aparegut botigues que venen tota mena d’estris i solucions per facilitar l’organització de l’armari i que, a la llarga, només contribueixen a comprimir el caos. L’èxit internacional de Marie Kondo, la japonesa experta en ordre, només s’explica a partir de l’ansietat que genera l’acumulació de roba.

Si al voltant del canvi d’armari hi ha tot aquest univers que barreja el màrqueting i la psicologia, que s’aprofita de les nostres fragilitats quotidianes, és obvi que el procés amaga alguna cosa més enllà de redistribuir la roba.

El canvi d’armari implica sovint una revisió general que suposa enfrontar-te als teus jos del passat. És assumir despeses econòmiques inútils i fallides. És recordar el preu de vestits de casament de parelles que ja estan divorciades. Vestits passats de moda que només vas fer servir quatre hores i que ja no et posaràs mai més. És intentar comprendre els errors de criteri i recordar rampells de compra compulsiva, confiant que aquella brusa sexi t’ajudés a superar un mal moment. És assumir els canvis del cos, les noves talles de roba. És acomiadar-te de texans que jo no et pots cordar sabent que tornar-t’hi a embotir a dins ja és una utopia. És tenir davant teu una pila de pantalons que en algun moment van semblar una bona idea. És mirar als ulls del petit Diògenes que gairebé tots portem a dins i dir-li amb amor que marxi perquè l’odies. És comprovar que el teu armari, per gran que et semblés algun dia, ja no és capaç d’engolir les inseguretats, les equivocacions, les aspiracions i les frustracions. És dir prou a la previsora filosofia del “per si de cas”: “per si de cas pinto la casa”, “per si de cas em conviden a esquiar després de trenta anys sense veure la neu”, “per si de cas ajudo a fer una mudança”, “per si de cas aprenc a jugar a tenis”. És rebaixar l’estatus de les samarretes preferides a la categoria d’estar per casa. És acceptar que no pots atribuir la categoria de pijama a totes les samarretes que no et posaràs per sortir al carrer.

El pitjor moment del canvi d’armari arriba quan ho tens tot a fora: el que et quedes, el que poses en capses, el que dones i el que portes al contenidor de segona mà. No hi ha punt de retorn i l’habitació està com si hi haguessin passat lladres. És com anar al psicòleg, on toca remenar-te per dins, posar cap per avall l’ànima, per poder tornar a la quotidianitat serena i ordenada.