Quan Henri Cartier-Bresson, un dels grans fotògrafs del segle XX, ja havia deixat la fotografia, li van preguntar en una entrevista com ocupava el seu temps. I va respondre: “Observo”. Per a ell, observar ho era tot. I aquesta idea es condensa a la perfecció a l’exposició Watch! Watch! Watch! que hi ha ara al centre de fotografia KBr de Barcelona. Tal com adverteix el títol de la magnífica retrospectiva, la selecció acurada i audaç d’imatges prioritza la seva mirada. Siguin quines siguin les circumstàncies de Cartier-Bresson –en el seu vessant més surrealista, en el context d’una guerra, enmig d’un carrer, en una manifestació o fent un retrat–, reivindica el plaer de mirar. I això s’encomana molt de pressa. Contribuint al joc de veure i ser vist en el qual al mateix reporter li agradava participar, a l’exposició ens convertim en observadors de la seva manera de mirar. Compartim el seu divertiment, el seu gust per observar. I, com una revelació màgica, el món que va retratar Cartier-Bresson també ens mira a nosaltres. Participem de l’intercanvi de mirades. El fotògraf era l’observador silenciós, capaç d’esperar l’instant decisiu que el va fer cèlebre. Una fracció de segon irrepetible on convergeix una composició plena de bellesa i, a la vegada, un moment ple de significat. És com si el món i la intuïció de l’artista confluïssin per crear un instant d’emoció, de poètica inesperada que ningú més sabia que s’amagava en aquella escena. Un moment decisiu que no es pot fabricar ni induir, però que Cartier-Bresson intuïa, esperava i identificava. I el caçava amb la càmera abans que desaparegués: “Fotografiar és posar el cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira”, deia.

La retrospectiva funciona per acumulació. No es tracta només de l’impacte individual d’una fotografia o d’una altra, sinó de l’efecte de tot el conjunt. Anar-te col·locant davant de cada imatge et va connectant amb l’actitud vital i la filosofia d’aquest capturador d’instants. És com si t’encomanés una manera de mirar.

El fotògraf, a qui Truman Capote va batejar com “la libèl·lula elèctrica”, captava la fascinació d’uns nens observant com uns gossos feien equilibris en un carrer de París, o el gest de desconfiança d’una turista a Venècia, o l’alegria d’uns treballadors sortint d’una fàbrica de Palerm, o la tensió escèptica d’unes àvies esperant l’arribada de Charles de Gaulle a Aubenas. “Per a mi la càmera és un quadern d’esbossos, un instrument d’intuïció i espontaneïtat, la mestressa de l’instant que, en termes visuals, qüestiona i decideix alhora”.

Cartier-Bresson es definia a ell mateix com “un sac de nervis esperant l’instant precís”. Esperava ser ungit per la fortuna de l’atzar objectiu, pescar un moment de revelació on entren en sincronia el fotògraf i el món. I aquell instant acaba revelant algun missatge més profund. Malgrat ser present en moments històrics, admetia que només l'havia interessat “la veritat dels petits esdeveniments”. Sentia que en cada imatge es delatava a ell com a part del significat, i admetia: “Aquestes fotografies també són el meu diari. Mostren la identitat universal de la naturalesa humana”.

Potser és el que tots busquem en el nostre dia a dia, o hauríem de poder reconèixer. Ser més conscients dels detalls, identificar el moment oportú per intervenir, per decidir, per canviar, per parlar o per callar. Enmig d’un moment qualsevol, captar-ne l’essència, descobrir quin és l’instant valuós. No només es tracta d’esperar sinó d’estar alerta. De mantenir-nos atents a trobar la bellesa enmig de l’inesperat, descobrir un petit instant ple de significat enmig del desordre.