Nova YorkA finals de l’estiu del 2021, Greer Jarrett va emprendre el primer de vint-i-sis viatges per recórrer els camins marítims que havien seguit els mariners nòrdics durant l’era vikinga, que va durar aproximadament del 800 al 1050 dC. Més enllà de la seva reputació de brètols medievals, els vikings eren experts comerciants que van establir rutes comercials que arribaven fins a Bagdad. La seva hegemonia es basava en el domini dels mars.

Jarrett, doctorand en arqueologia a la Universitat de Lund (Suècia), no només estava intrigat pels punts de partida i arribada d’aquells antics mariners, sinó també pels camins que feien per arribar-hi. “Els detalls que coneixem del comerç a l’època vikinga sovint es limiten als seus orígens i destinacions”, diu. Així, durant els tres anys següents, i inspirat per l’arqueologia experimental, Jarrett va posar-se al capdavant de nou embarcacions que, tot i ser modernes, eren diferents: havien estat construïdes seguint l’estil de les que s’utilitzaven fa un mil·lenni.

Una investigació experimental

La major part dels viatges es van fer en fyringer de trenta peus. Es tracta de vaixells oberts, de buc de taules sobreposades i vela quadrada, construïts seguint la tradició d’Afjord, un petit municipi noruec on les tècniques de construcció naval de l’època vikinga van perdurar fins al segle XX. Els fyringer, els vaixells més petits de la flota de Jarrett, eren els preferits tant de pescadors com de pagesos. “La majoria d’estudis s’han centrat en els grans i impressionants drakkars (vaixells llargs), que no estaven dissenyats per a la navegació de llarg abast i no representaven les realitats de la vida quotidiana del període”, explica Jarrett. Els drakkars, segons ell, ofereixen una imatge distorsionada de quins viatges eren realment possibles.

Durant bona part d’aquests tres anys, Jarrett va dirigir tripulacions d’estudiants i voluntaris en expedicions per la costa occidental de la península Escandinava, el nucli històric de la navegació nòrdica. Encara que no van travessar oceans, es van enfrontar a perills que de vegades rivalitzaven amb els de Leif Erikson i el seu pare, Eric el Roig, considerat el primer europeu que va arribar a Amèrica del Nord.

Corrents de marea turbulents. Vergues (les perxes perpendiculars als pals dels vaixells) trencades. Onades de quatre metres. Un submarí que emergia. I fins i tot, una balena minke. Tanmateix, el perill més desafiant, i potser el més aterridor, eren els vents poderosos i gèlids que baixaven de cop pels vessants muntanyosos. Els noruecs tenen un mot per a aquestes ràfegues sobtades: fallvinder, perquè sembla que caiguin de les muntanyes sobre l’aigua sense avís, i poden arribar a velocitats comparables a les d’un tornado.

Segons Jarrett, els estudiosos de la navegació han sobrevalorat les fonts textuals i terrestres en detriment de la comprensió de la realitat viscuda pels mariners. Per contrarestar aquesta “miopia continental”, Jarrett passa tant de temps com pot al mar, treballant com a membre d’una tripulació en un vaixell tradicional de fusta, amb poques comoditats, escassos mitjans per a la conservació d’aliments i sense gairebé ajudes modernes de navegació.

Ara ha publicat els resultats d'aquest viatge a la Revista del mètode i teoria arqueològics. La seva anàlisi, que abasta els primers disset viatges i 1.494 milles nàutiques registrades, combina observacions de primera mà amb models digitals del litoral noruec antic per descobrir rutes marítimes oblidades i ports ocults utilitzats pels mariners vikings.

Vibeke Bischoff, reconstructora naval del Museu dels Vaixells Víkings a Roskilde (Dinamarca), afirma que l’estudi de Jarrett, que va incloure diversos viatges llargs per mar, trenca amb la idea que els comerciants vikings es limitaven a la navegació costanera i suggereix que eren capaços de travessar trams oberts de l’oceà. “Jarrett ha demostrat que l’ús d’aproximacions arqueològiques experimentals que combinen teoria i pràctica pot obrir noves línies d’investigació que abans no s’havien plantejat, senzillament perquè no s’havien experimentat físicament”.

Més enllà dels fiords

Nascut a Escòcia i criat a Espanya, Jarrett, de trenta-dos anys, prové d’una llarga nissaga de mariners que es remunta, com a mínim, al segle XVI, quan un avantpassat va ajudar a construir el Great Michael, el vaixell més gran construït sota el regnat de Jaume IV d’Escòcia. El seu pare el va portar, amb només divuit mesos, pel Corryvreckan —el tercer remolí més gran del món—, com una mena de baptisme. Jarrett es va interessar pels vincles marítims nòrdics de l’Atlàntic Nord mentre feia la carrera d’arqueologia a la Universitat de Glasgow. Volia entendre la visió del món dels vikings des dels ulls dels mariners experimentats.

El 2020 va començar el doctorat a Lund, centrant-se en la navegació vikinga. Va començar a explorar l’Atlàntic Nord en fyringer construïts en un centre noruec de formació professional. La construcció seguia la tècnica clinker, és a dir, “d'entramat de taules sobreposades”, amb planxes d’avet unides amb reblons metàl·lics (originalment claus de ferro amb volanderes). Els seus fyringer incorporaven una millora destacable: en comptes del timó lateral tradicional, es governaven amb timó de popa.

La premissa del seu estudi és que les expedicions víkings s’endinsaven més en alta mar del que s’havia suposat. Tot i que no disposaven d'instruments com sextants, brúixoles o mapes, Jarrett assegura que "és probable que els comerciants víkings no s'aturessin exclusivament en grans ciutats i ports establerts”. En comptes d’això, diu, "es recolzaven en una xarxa de refugis més petits i descentralitzats".

Jarrett n’ha identificat quatre, tots desconeguts fins ara. Segons ell, aquests ancoratges, repartits en illes i penínsules remotes, haurien servit com a punts de parada crucials. Sovint situats en el que anomena “zones de transició” entre les aigües obertes i els fiords, els ports no només oferien un refugi temporal contra les condicions adverses, sinó que donaven l'oportunitat de reabastir-se i interactuar amb altres mariners que viatjaven entre punts tan coneguts com Ribe, a Dinamarca, Bergen, a Noruega, i Dublin, a Irlanda.

Quan arribava a un d’aquests refugis, Jarrett examinava la zona i recollia informació de mariners locals sobre rutes de navegació tradicionals del segle XIX i principis del XX. Llavors, les embarcacions no tenien motors i la navegació depenia de l’observació visual i del coneixement transmès oralment.

Després de cada viatge, Jarrett consultava cartes nàutiques i documents històrics buscant referències a refugis en antics relats de navegació i característiques arqueològiques. Illes com Torget, Hestmona i Skrova eren significatives per a alguns mariners com a fonts de contes i punts de referència transmesos per mites i memòries compartides.

Integrant els quaderns de bitàcola dels vint-i-sis viatges amb models digitals avançats, Jarrett va reconstruir els nivells marins. Per fer-ho, va haver de tenir en compte els canvis geològics succeïts en els últims mil dos-cents anys. “Vaig prendre valors d’elevació actuals d’una graella digital i vaig restar-hi la diferència de nivell del mar de l’època vikinga per a cada quadrícula”, explica. Així va poder estimar on hi havia marees altes i baixes, quanta terra emergida hi havia disponible i quins canals eren navegables.

Jarrett va descobrir que les illes de la costa exterior són més accessibles que els refugis arrecerats al fons dels fiords, ja que s’hi pot arribar i sortir en un ventall més ampli de condicions. Cap dels refugis identificats es trobava en fiords estrets, difícils d’accedir amb un vaixell de vela quadrada. “Cada refugi havia de ser un espai segur entre zones de risc, fàcil de trobar i capaç d’acollir diversos vaixells”, diu. També havien d’oferir aigua dolça, protecció contra onades i tempestes, i un punt elevat des d’on vigilar tempestes o flotes hostils.

Un 'fallvind' colpeja

Poc després de començar el primer tram del seu projecte, va experimentar els perills del mar del Nord. Un dia, la col·lisió amb un altre vaixell va trencar la verga, i la tripulació —dos homes i dues dones— va improvisar reparacions picant les dues meitats amb la culata d’una destral. Van hissar de nou la vela i van prosseguir, empesos per una brisa suau de l’est.

Quan s’acostaven a Brettingsneset, sota un turó escarpat, van haver de posar-se a vent. Amb la foscor caient, miraven de distingir els pals de ferro que assenyalaven esculls i roques traïdores. En girar el cap, de sobte els va colpejar el fallvind. “En aquell moment estava segur que el pal es trencaria i que el vaixell es posaria de costat i bolcaria”, relata Jarrett.

Per sort, havia fet entrenament per a bolcades feia un mes. Sabia que l’exposició a aigua de 4 graus podia causar hipotèrmia moderada. “Era molt conscient de com seria l'experiència de caure al mar, al capvespre, amb les extremitats entumides i el cervell alentit per l’aigua glaçada”, confessa. El pànic l’envaïa, però va aconseguir dominar-lo. “Vaig saludar la por i la vaig mantenir a ratlla mentre la resta de la meva ment i cos s’ocupaven de la situació”, explica. Va arriar la vela, rígida pel gel, i va usar els rems per estabilitzar el vaixell contra el vent braolador.

El vaixell va resistir les onades tumultuoses girant amb agilitat. “Encara que són sensibles als fallvinder, els fyringer en realitat els suporten millor que altres velams”, explica Jarrett. Mantenint la calma, ell i la tripulació van preparar-se per resistir el vent, i després van reprendre el rumb i van arribar sans i estalvis al port. “Des de llavors, sabia que podríem enfrontar-nos fins i tot a les pitjors condicions.”

L'experiència com a pont amb el passat

Les conclusions de Jarrett destaquen l’impacte del rebot isostàtic, que es produeix quan la terra s’eleva després de la retirada dels gels. “Alguns dels refugis que existeixen avui, i que ens pensàvem que estaven actius a l’època vikinga, en realitat estaven sota l’aigua aleshores”, diu. “El nivell del mar havia variat fins a sis metres, i algunes illes baixes havien quedat completament submergides”.

Dels quatre refugis, només l’illa de Storfosna ha donat evidències arqueològiques d’habitació humana: un enterrament naval del període just anterior a l’era vikinga. Jarrett espera que s’hi facin excavacions per trobar restes de molls, pals d’atracada, fogars, refugis temporals i deixalles de construcció naval.

Morten Ravn, investigador del Museu dels Vaixells Vikings, afirma que l’estudi de Jarrett mostra que navegar a l’època vikinga era una negociació constant entre el vaixell, la tripulació, el paisatge marítim i el temps. “Navegar, llavors, no consistia a anar d’un punt A a un punt B, sinó a tenir diverses rutes entre les quals triar”.

Segons Jarrett, l’èxit dels viatges vikings depenia tant de vaixells robustos com de tripulacions unides, capaces de resistir entorns hostils i la convivència: dominar les tècniques tradicionals i experimentar el vincle amb els companys de vaixell durant travesses difícils crea un lligam tangible. I també un “pont d’experiència”, amb els mariners de l’antiguitat.